Aquí a la nostra cel·la, els homes cada nit ens aplegàvem enmig d’espelmes i encenedors, fent cercles com en un berenar de feina. Aquí seguíem filant entre riures i sense preocupacions, escoltant els contes dels contacontes. Enlloc més com a la presó he escoltat tants de contes, i fins i tot encara avui en recordo alguns.
[. . .]
De nit, la cel·la semblava un casament, plena d’espelmes i encenedors de querosè. Així, tot filant, ens contàvem contes fins a altes hores de la nit. Per a això dels contes, en Matico Quispe era especial. Era un presoner del poble d’Oropesa i la seva dona era de Huaro, on ell vivia. Aquí, quan treballava de supervisor d’un assecador de blat a l’hisenda d’un senyor Díaz, una nit van desaparèixer tres sacs de blat de l’assecador. Ell era innocent, però l’hisendat no se’l creia.
De fet, el va denunciar a Urcos, on exercia de jutge el seu cunyat, com a lladre del seu assecador. Per això en Matico estava pres. En Matico era especial, doncs des d’aquella vegada de la presó d’Urcos fins ara, mai no he topat amb un altre paisà que fos tan contacontes com en Matico. Ell era tan contacontes que en el temps que vaig ser a la presó mai el vaig escoltar narrant un conte més d’una vegada. Tot estava llest a dins del seu cap.
Gregorio Condori Mamani, De nosotros los Runas: Autobiografía, amb Ricardo Valderrama Fernández i Carmen Escalante Gutiérrez, Madrid: Alfaguara, 1983, pàgs. 49, 52; Gregorio Condori Mamani és quítxua del poble d’Acopía, al Perú
Il·lustració inspirada en una imatge de tradició budista
Homo Narrans 