A on van els contes un cop narrats

arbol_huichol

El conte s’endinsà en el bosc, els pensaments a la nostra pròpia ment.

Fòrmula de tancament de les narradores maithil del Nepal; Coralynn V. Davis, Maithil Women’s Tales: Storytelling on the Nepal-India Border, Urbana & Springfield: University of Illinois Press, 2014, pàg. 1
Il·lustració inspirada en un dibuix del poble Huichol, Mèxic

 

Anuncis

No és una figura retòrica

ancestro

 

«Si, llavors, els griots, encara actius en pobles i viles del Sudan, segueixen transmetent tota la cultura de la tradició popular africana i fent de les masses ‘analfabetes’ persones perfectament civilitzades i cultivades, conscients d’elles mateixes i respectuoses amb els altres, ens cal témer el que succeirà quan les seves veus es deixin de sentir, doncs els seus fills [i néts] assisteixen avui en dia a l’escola europea, i la tradició familiar ja no es transmet.

»Pel que es refereix a la consegüent pèrdua per a l’Àfrica i el món, només podem calibrar la seva importància si som conscients de la importància d’aquest patrimoni. Per a masses estrangers i africans moderns i ignorants, no és res més que un grapat de contes sense importància. […] Tot i així, si examinem més detingudament certes zones d’Àfrica, trobem una literatura molt més diversa, que inclou diferents categories [i no només ‘contes’]: epopeies, mites cosmogònics, aventures, comèdies populars, poesia amorosa, poesia oratòria (fúnebre, bèl·lica, matrimonial, laudatòria), drama ritual i cançons religioses, per no parlar, per suposat, de màximes, contes i faules, endevinalles i proverbis. Tot això constitueix un conjunt tan immens en qualitat i importància com la literatura medieval de la nostra douce France. […]

»Caldria demanar-li a tota persona de cultura francesa que s’aturés a pensar per un instant en el buit que es crearia, i en la deu viva que s’assecaria si, per alguna desgràcia, aquest patrimoni ancestral es perdés, i amb ell la fe, la història, la poesia, la grandesa, la saviesa i l’experiència. Només després d’una reflexió d’aquesta mena hom pot preguntar-se si en nom del desenvolupament econòmic i d’una educació a l’estil europeu hi ha dret de negar a l’africà d’avui en dia els fonaments de la seva cultura bàsica original.

»Theodor Monod va dir el 1934, no sense humor, ‘l’africà no va baixar ahir dels arbres’. Hampaté Bâ ens adverteix avui: ‘amb la mort de cada ancià, es crema una biblioteca’, i no és cap figura retòrica!»

[Que jo sàpiga, aquesta és, en el seu context, la primera ocasió en la que la molt repetida frase d’Amadou Hampaté Bâ va aparèixer impresa, sens dubte a l’edició francesa de la revista Presence Áfricaine, que apareixia simultàniament en versió anglesa. El breu article de Kesteloot tracta sobre les epopeies de l’Àfrica Occidental. –Ed.]

 

Lylian Kesteloot, “The West African Epics”, Présence Africaine, vol. 30, 1966, pp. 201-202
Il·lustració inspirada per una escultura que representa un ancestre d’Indonèsia

Ningú no pot pesar figues

Amuleto sumerio

 

«Les cançons dels pàpago es transmeten de cantor a cantor amb més cura que els poemes d’Homer. Un home somia les seves pròpies cançons i les dóna al seu fill; però abans de néixer ell ja hi havia un corpus de màgia mitjançant la qual els avantpassats governaven el seu món. Aquest conjunt de cants i relats l’he anomenat a vegades la ‘Bíblia pàpago’. Com bona part de la literatura no escrita del sud-oest [dels Estats Units], és meitat prosa i meitat vers […].

»A tot poblet pàpago hi ha un ancià, la funció hereditària del qual és recitar aquesta ‘Bíblia’. El moment convingut pel seu recital són aquelles quatre nits d’hivern ‘quan el sol s’atura’ abans de donar la volta en aquest viatge al sud en què sembla que potser es pugui endur la llum per sempre.

»En aquelles nits –quatre, perquè tot allò sagrat va de quatre en quatre– els homes pàpago es reunien a la casa cerimonial […].

»Els homes seien amb les cames creuades, els braços plegats i el cap cot. Aquesta era la postura que el decòrum exigia, de la mateixa manera que els nostres avantpassats victorians exigien seure amb l’esquena dreta al banc de l’església. Ningú havia d’interrompre l’orador amb una pregunta, ni tan sols amb un moviment. Ningú no podia pesar figues. Si algú ho feia, un dels seus veïns li posava una cigarreta encesa entre els dits dels peus, calçats amb sandàlies. Si l’orador ho veia, s’aturava abruptament i aquella nit ja no hi havia més narració d’històries.

»El narrador havia treballat potser durant anys per memoritzar tota aquella complexa massa de prosa i vers. La prosa la complementava a vegades amb il·lustracions i explicacions de la seva pròpia collita, però el vers no es podia canviar. La lletra i la tonada de cada cançó havien estat ‘donades’ per Germà Gran [el creador]; també el punt exacte en què apareixien dins del relat. Un ancià s’ha negat a contar-me una història perquè havia oblidat la tonada d’una cançó, i per això no podia contar-me el relat complert. Tanmateix, s’han anat filtrant variants, i la ‘Bíblia’ canvia d’un poblet a l’altre.

La ‘Bíblia’ pàpago requeriria per si mateixa un llibre […].»

Ruth Murray Underhill, Singing for Power: The Song Magic of the Papago Indians of Southern Arizona, Berkeley & Los Angeles: University of California Press 1968 [1938], pp. 11-13
Il·lustració inspirada en un amulet sumeri d’una granota del 3500 A. de C

Contar només part del relat

Haida

 

Sovint [a l’Austràlia aborigen], es contaven fragments [dels relats] referits a llocs o personatges, sense desenvolupar les accions o seguir fins al final la trama argumental. A un nen que viatjava pel territori d’un parent proper (mare, pare, avi, per exemple) se li deia el nom d’un lloc especial i de la presència-esperit que l’habitava, o una muller podia rebre aquesta informació la primera vegada que visitava el territori del seu marit. Aquests segments probablement s’ampliaven més endavant, fins a completar els relats. Eren una part vital del conjunt del procés d’ensenyar, aprendre i conèixer els relats mítics i el seu context en una regió concreta.

 

Roland M. Berndt i Catherine Berndt, The Speaking Land: Myth and Story in Aboriginal Australia, Victoria: Penguin Books, 1989 pàg. 9

Il·lustració inspirada en un disseny del poble Haida

Defuig els contes de velles

 

MUJER KIMBERLEY ABORIG-RED

Si exposes aquestes coses als germans, seràs un bon servent del Crist Jesús, nodrit amb les paraules de la fe i de la bona doctrina que has seguit. Defuig les faules profanes i els contes de velles. (I Timoteu, 4: 6-7).

Versió dels Monjos de Montserrat.
Il·lustració inspirada en una pintura rupestre de Kimberley, Austràlia.