No fos cas que els sortís gep

Els tillamook contaven mites només en ple hivern, aproximadament durant els mesos de desembre i gener. Si els relats es contaven en qualsevol altre moment, es creia que plouria o que es produirien conseqüències més desagradables i tot.

Els mites no s’escenificaven durant les danses d’hivern, sinó que es contaven a les llars, al voltant del foc. Les cançons amb el poder dels esperits es salmodiaven o cantaven a mesura que apareixien en el cos del relat.

Només la gent gran tenia el privilegi de narrar mites. Els nens i les persones més joves s’estiraven damunt d’estores per escoltar. Als nens se’ls advertia que no s’asseguessin a escoltar, no fos cas que els sortís gep. El públic no repetia les paraules, a diferència del que succeeix entre altres grups amerindis dels Estats Units.

Cap relat es considerava propietat del narrador; però es creia que el mateix relat no havia de ser contat per un segon narrador durant l’estació. Una ocasió per a la repetició de mites durant l’estació d’hivern, que comportava una vulneració legítima de la norma, eren els recitals addicionals destinats a instruir els nens perquè contessin els relats mot a mot; llavors l’infant repetia cada frase després de pronunciar-la el narrador, i a sessions especials per a infants.

Melville Jacobs, Elizabeth Derr Jacobs i Clara Pearson, Nehalem Tillamook Tales, Corvallis, OR: Oregon State University Press, 1990, pp. vii-viii

Il·lustració inspirada en gravats rupestres d’una cova de la illa de Götland.

Els malalts parlaven

[A l’Edat Mitjana] els malalts parlaven. Com que no existien tècniques de diagnòstic, es veien obligats a explicar tot el que estava succeint als seus cossos sofrents. De vegades els feia l’efecte que, junt amb les seves lànguides paraules, impregnades de dolor, a poc a poc, la malaltia sortia d’ells. Només en podien parlar d’aquesta amb tot luxe de detalls als metges, cosa que els feia trobar-se millor.

Evgueni Vodolazkin, Laurus, traducció del rus de Rafael Guzmán Tirado, Majadahonda: Armaenia Editorial, 2022, pàg. 18

Il·lustració inspirada en dibuix andi

Els contes meravellosos són com un oasi entre les altres arts

Tens raó que els contes meravellosos són com un oasi entre les altres arts, perquè només ells descriuen el món com hauria de ser i com si tingués significat, mentre que a la tragèdia maten l’heroi, i a la comèdia el que es recalca és el ridícul (per tant, també quelcom negatiu).

Kurt Gödel a una carta a la seva mare, 21 d’abril de 1965, a Stephen Budiansky, Journey to the Edge of Reason: The Life of Kurt Gödel, Oxford: Oxford University Press, 2021, pàg. 78

Il·lustració inspirada en un dibuix tradicional de Rwanda

Fins i tot hi ha narradors itinerants

Aquell qui, tot jutjant a partir de la sòrdida condició d’una cabana islandesa, s’imagini que els seus habitants no són millors que els salvatges, canviaria aviat d’opinió si l’acompanyessin, un vespre d’hivern, a l’estança de sostre baix i mal ventilada on es reuneix la família d’un camperol o un minifundista. Endebades buscarà entre els reunits una persona ociosa.

Les dones cusen o teixeixen; els homes i els vailets s’ocupen de reparar els seus estris agrícoles o els atuells domèstics, o bé tallen o amb admirable perícia guarniments o caixes de rapè en plata, ivori o fusta.

Sota la dubtosa llum d’una llàntia de seu que amb prou feines fa visible la foscor, s’asseu un membre de la família que llegeix en veu alta una vella saga o crònica, o potser el darrer número del Northurfari, un almanac literari islandès que en els darrers anys ha anat publicant el senyor Gisle Brinjulfsson.

De vegades es repeteixen de memòria poemes o sagues senceres, i fins i tot hi ha narradors itinerants que, com els trobadors i trobadores de l’Edat Mitjana, deambulen d’una granja a l’altra, guanyant-se minsament la vida.

G. Hartwig, Dwellers in the Arctic Regions: A Popular Account of the Men who Live in Polar Regions, Londres: Longsmans, Green & Co., pàgs. 67-68

Il·lustració basada en una pintura rupestre bosquimana del Sud d’Àfrica

Portem integrada dins nostre una necessitat de contar històries

Crec que portem integrada dins nostre una necessitat de contar històries, crear relats, trobar un sentit narratiu al món (físic, social, etc.); el pensament narratiu es desenvolupa clarament molt abans que el pensament “paradigmàtic”… i hom el veu enormement desenvolupat, per exemple, a les persones amb la síndrome de Williams (juntament amb la seva precocitat verbal i social en general), junt amb profunds defectes en la seva comprensió de les operacions lògiques més senzilles (sobretot les espacials). El que m’ha fascinat de forma especial és el tipus de narració frenètica (i òbviament, per a la persona que narra, vital) que descric, per exemple, a “Una qüestió d’identitat”. I si no pot ser un relat racional, serà un de fantàstic.

Oliver Sacks, carta a Lewis Wolpert, 25 de febrer de 2001, a Oliver Sacks, Letters, editades per Kate Edgar, Londres: Picador, pàg. 561

Il·lustració basada en un amulet Haida (gran garsa blava i humà), conservat en el Royal British Columbia Museum

Que ningú de vosaltres el conti la meitat de bé

Fa temps, i temps fa que fou: si hagués estat allà llavors, no seria aquí ara; si fos aquí ara i també llavors, potser tindria un conte nou, o un conte vell, o cap ni un. En qualsevol cas, com sigui que conti el conte aquesta nit, que ningú de vosaltres el conti la meitat de bé la nit de demà.

Éamon a Búrc, narrador de Galway, a Angela Bourke, «Economic necessity and escapist fantasy in Éamon a Búrc’s sea stories», a P. Lysaght i altres (eds.), Islanders and Water-Dwellers: Proceedings of the Celtic-Nordic-Baltic Symposium held at University College Dublin 16-19 June 1996, pàg. 28

Il·lustració inspirada en l’art de la cultura Ashanti de Ghana

Les veritats dels mites poden ser d’una altra mena

Els mites són, abans de tot, «veritats fictícies» que transmeten veritats importants per a la vida, però que per a nosaltres, i de vegades per als indis, són fictícies. Els tewa de Santa Clara, a Nou Mèxic, introdueixen alguns dels seus relats amb paraules com aquestes: «En un lloc que mai no hagué, en un temps que mai fou, això no succeí».

Els indis nootka de l’illa de Vancouver insisteixen en la veritat literal de com el fundador d’un grup de parentesc va obtenir les seves prerrogatives. Aquests relats són certs perquè l’aventura inicial va tenir lloc, i el relat s’ha transmès des de llavors en una cadena successiva que ens és coneguda. Però és possible referir-se en anglès als mites com a fairy stories (contes de fades). La herència, en suma, és un fet històric, però les veritats dels mites poden ser d’una altra mena.

Dell Hymes, «Notes toward (an understanding of) supreme fictions», a I know only so far: Essays in Ethnopoetics, Lincoln i Londres: University of Nebraska Press, 2003, pàg. 382

Il·lustració inspirada per la decoració d’ous d’estruç dels pobles bosquimans

La nostra religió tenia un acusat caire novel·lesc

Els infants trobàvem a la nostra religió un acusat caire novel·lesc. Sens dubte, les històries de grans sants com ara Milarepa i el savi Pema Dahum de Nyarong van quedar nítidament gravades en les nostres ments adolescents. Era molt comprensible. Gairebé tots els relats d’aquests homes eren emocionants i curulls d’aventures: ascetes que s’enfrontaven a fetillers malvats i forces demoníaques, que meditaven en silenci en indrets inaccessibles de la muntanya i per mitjà de procediments miraculosos es projectaven cap a mons estranys i els confins de l’univers. Els protagonistes d’aquests relats eren intensament reals, savis i compassius, i d’una força tan implacable que cap nen podia evitar venerar-los com a herois. Molts homes renunciaven a les seves possessions terrenals i adoptaven una vida de contemplació i esforç religiós. Fins i tot els nens de vegades fugien de casa per tal d’emular els seus sants herois.

Els relats de batalles i emboscades, valor i gosadia, gaudien d’una gran popularitat en el Tibet oriental. Els millors i més violents eren les Epopeies de Gesar. Aquests relats èpics en vers els cantaven bards ambulants. […] En aquestes epopeies abunden personatges no humans com ara deus, titans ferotges, dimonis i diables amb els que Gesar havia d’heure-se-les. També hi trobem belles donzelles que calia rescatar i seduir, cavalls voladors i espases màgiques que cantaven advertències quan l’enemic s’apropava.

Gesar i els seus guerrers no morien mai, i fins i tot ara, gairebé mil tres-cents anys després, els viatgers que cavalquen per les grans planures del nord els han vist. […]

Jo escoltava aquests relats durant hores, i en el meu cor acostumava a desvetllar-se un gran i intens anhel. De fet, hi ha un proverbi tibetà que diu:

Els relats de Milarepa podrien transformar

el fill d’un home ric en una persona santa.

Però les epopeies de Gesar sens dubte

al nen pidolaire l’enfilaran amb una espasa.

 Jamyang Norbu, Warriors of Tibet: the story of Aten and the Khampas’ fight for the freedom of their country, Londres: Wisdom Publications, 1986, pàgs. 18-19.

Il·lustració inspirada en l’art de la cultura Pazyryk

El nostre poeta oral és un compositor

Hem de comprendre plenament qui, o més ben dit, qui és el nostre recitador. És necessari que eliminem del mot «recitador» qualsevol cosa que indiqui que es tracta només d’ algú que simplement reprodueix el que un altre, o fins i tot ell mateix, ha composat. El nostre poeta oral és un compositor. El nostre cantor d’històries és un compositor d’històries. Cantor, recitador, compositor i poeta són diferents aspectes de la mateixa cosa, però de forma simultània. Cantar, recitar i compondre són facetes del mateix acte.

En ocasions ens resulta difícil adonar-nos que la persona que s’asseu davant nostre cantant una cançó èpica no és un mer portador de la tradició, sinó un artista creatiu que està fent la tradició.

Albert B. Lord referint-se als rapsodes serbocroates, The Singer of Tales, Cambridge, MA i Londres: Harvard University Press, 1960. pàg. 13

Il·lustració inspirada en l’art del poble Navaho del sud-oest d’Estats Units

Dos aspectes importants d’un mateix instant

En el cas d’un poema literari, existeix un lapse entre la composició i la lectura o recital; en el cas d’un poema oral, aquest lapse no existeix, perquè la composició i el recital són dos aspectes del mateix instant. Per tant, la pregunta «Quan es recitaria tal poema oral o tal altre?» no té sentit; la pregunta hauria de ser «Quan es va recitar el poema oral?» Un poema oral no es compon per al recital, sinó en el propi recital. El que aquest plantejament implica té un abast ampli i profund.

Albert B. Lord referint-se als rapsodes serbocroates, The Singer of Tales, Cambridge, MA i Londres: Harvard University Press, 1960. pàg. 13

I·lustració inspirada en un dibuix d’una tortuga de la cultura Mimbres