Abans es fa un trago que es conta un conte

FIGURA HN_SERPIENTE

 

I el va mirar; i quan va veure com n’era de formós, va dir:

Series tan amable de venir amb mi a casa de mon pare per prendre alguna cosa?

Així que el jove hi va anar i es va asseure amb ella, i abans de preguntar-li res, ella li va servir vi i li digué:

Abans es fa un trago que es conta un conte.

En acabat de beure, el jove es va posar a parlar, i li va contar tot el que havia passat, i com l’havia vista en somnis, i a on, i ella se n’alegrà molt.

Jo també et vaig veure en somnis la mateixa nit –va dir.

J. M. de Prada-Samper (ed.), Cuentos populares de las Tierras Altas escocesas recogidos por John Francis Campbell, Madrid: Siruela: 2009, pàg. 182
Il·lustració inspirada en un element decoratiu de la baixa època d’Egipte 
Anuncis

La veritat dels mites

FIGURA HN_RIO GRANDE

 

Els mites són abans de tot ‘veritats fictícies’ que transmeten veritats importants per a la vida; per a nosaltres, tanmateix, i de vegades per als indis, són ficticis. Els tewa del pueblo de Santa Clara a Nou Mèxic, introdueixen alguns relats amb paraules com aquestes: ‘En un lloc que mai no va ser, en un temps que mai no va ser, això no va succeir’.

Els nootka de l’illa de Vancouver insisteixen en la veritat literal dels relats que parlen de com el fundador d’un llinatge va obtenir les prerrogatives d’aquest. Aquests relats són certs perquè l’aventura inicial va tenir lloc i la història s’ha transmès des de llavors a través d’una cadena successòria coneguda. Però, [entre els nootka,] és possible referir-se en anglès als mites com a ‘contes de fades’. L’herència, en suma, és un fet històric; les veritats dels mites poden ser d’altres tipus.

Amèrica del Nord; Dell Hymes, “Notes toward (an understanding of) supreme fictions”, a I know only so far: Essays in Ethnopoetics, Lincoln & London: University of Nebraska Press, 2003, pàg. 382
Il·lustració inspirada en un motiu indígena de la zona de Río Grande

Això era i no era

zalktis

 

Això era i no era, quan el garbell a la palla era, quan el camell era pregoner i el gall barber, quan Alà tenia moltes criatures però era pecat parlar massa…

Fòrmula d’inici turca; Warren S. Walker i Ahmet E. Uysal, More Tales Alive in Turkey, Lubbock: Texas Tech University Press, 1992, pàg. 154  
Il·lustració inspirada en un dibuix tradicional de Letònia

No es tolera una ruptura pronunciada de l’argument tradicional

FIGURA hohokam

Es pot afirmar amb confiança que no hi ha en el món cap tribu aborigen on la narració de mites no estigui limitada a un grup reduït d’individus dotats d’aquest talent concret. Aquests individus són sempre molt respectats per la comunitat, i se’ls permet que es prenguin amb un text determinades llibertats que els estan vedades a la resta de la gent. De fet, en ocasions se’ls admira precisament per prendre’s aquestes llibertats. Malgrat que la teoria acceptada a tot arreu és sens dubte que un mite sempre s’ha de contar de la mateixa manera, tot el que la teoria vol dir aquí és el que ja vaig dir abans, és a dir, que l’essencial de la trama, els temes i el dramatis personae no canvien. En resum, no es tolera una ruptura pronunciada de l’argument tradicional o la tradició literària concreta. Les llibertats que li són permeses a un narrador de talent varien d’un mite a un altre, d’una tribu a una altra, i dins de la seva pròpia tribu, d’un període a un altre.

Entre els winnebago, com ja hem indicat, el dret a narrar un mite determinat, és a dir, un waikan, pertany a una família o un individu concrets. En cert sentit, el mite és un “bé” que li pertany i, com a tal, sovint posseeix un alt valor pecuniari. En els casos en què el mite era molt sagrat o molt llarg, era necessari adquirir-lo per entregues. Tanmateix, el nombre de persones amb dret a comprar-lo estava rigorosament restringit, ja que ningú es prendria la molèstia de comprar el dret a narrar un mite per pura curiositat, ni l’amo li contaria a una persona així. El que passava en realitat era que un waikan passava d’un narrador de talent a un altre.

Això significava que el seu contingut i estil, si bé podien haver quedat fixats de forma bàsica i primària per la tradició, quedaven fixats de forma secundària per individus d’una habilitat literària específica que infonien a aquest waikan l’empremta del seu propi geni i temperament. No cal dir que intentaven narrar-lo amb la mateixa excel·lència i autenticitat que els seus predecessors més dotats. Els conformistes i ‘classicistes’ més estrictes entre els narradors intentaven obertament preservar el llenguatge exacte del seu predecessor. No obstant, no se’ls exigia fidelitat. De fet, en general els oients preferien i valoraven un narrador en funció del seu propi estil i forma d’expressar-se, és a dir, en funció de la seva pròpia personalitat. No hem pas d’oblidar que no estem tractant aquí amb relats escrits. Cada relat era, estrictament parlant, un drama on l’actuació del narrador era tan crucial com el relat en si mateix. Recalcar una cosa tan elemental pot semblar innecessari, però és quelcom que sovint s’oblida.

Sobre la tradició dels winnebago, un poble amerindi de la zona dels Grans Llacs; Paul Radin, The Trickster: A Study in American Indian Mythology, Nova York: Philosophical Library, pàg. 122

Il·lustració inspirada en un dibuix de la cultura hohokam

Narradors de lloguer a l’antiga Rússia

CILINDRO HOMO NARR.

Ja a les fonts russes del segle XII es pot llegir que un home ric que patia d’insomni va ordenar els seus servents que li fessin pessigolles a la planta dels peus, toquessin el gusli i li contessin contes meravellosos. Ivan el Terrible, qui esdevingué un dels herois més populars dels contes russos, era qui més se’n delia, i tres cecs feien torns al capçal del seu llit, tot narrant-li contes meravellosos abans que s’adormís. Fins al segle XVIII, destres narradors d’històries van seguir alegrant l’esbarjo de tsars i tsarines, prínceps i aristòcrates. Fins i tot a finals d’aquest segle trobem als diaris russos anuncis de cecs que s’ofereixen per a treballar a les cases de l’aristocràcia com a narradors d’històries. De nen, Lev Tolstoi s’adormia amb els contes d’un ancià que el seu avi el comte havia comprat precisament pels contes meravellosos que sabia i la seva forma magistral de contar-los.

Roman Jakobson, “On Russian Fairy Tales”, a A. Afanasiev, Russian Fairy Tales, traducció de Norbert Guterman, Nova York: Pantheon, 1945, pàg. 635

Il·lustració inspirada en un dibuix mesopotàmic

La narració sempre podrà defensar-se sola

RHINO HOM. NARRR

No estic defensant l’art que practico. La novel·la, la narració d’històries en general, sempre podrà defensar-se sola. […]

La narració d’històries pot defensar-se sola. És cert això? Han estat els censors tan ineficaços segle rere segle? Doncs sí. Són ineficaços perquè en establir les normes que els relats no poden transgredir, i en fer complir aquestes normes, no se n’adonen que el caràcter ofensiu dels relats no rau en el fet que transgredeixin normes concretes, sinó en la seva capacitat per a crear i alterar les seves pròpies normes. […] Perquè (i estic parodiant un xic aquesta postura) un relat no és un missatge amb un embolcall, un embolcall retòric o estètic. No és un missatge més un residu; on el residu i l’art amb el qual el missatge està recobert pel residu formen la temàtica de la retòrica o l’estètica, o bé l’apreciació literària. A les històries no hi ha afegits. No es composen d’una cosa a la qual s’hi afegeix una altra, missatge més vehicle, subestructura més superestructura. Al teclat amb què s’escriuen, la tecla + no funciona. Sempre hi ha una diferència; i la diferència no és una part, la part que queda enrere després de la subtracció. La tecla – tampoc funciona: la diferència ho és tot.

La narració d’històries (deixin que em repeteixi, àdhuc a risc d’avorrir-los) no és una forma de fer que els missatges siguin, com es sol dir, ‘efectius’. La narració d’històries és una altra [another] forma de pensar, una forma altra de pensar [an other mode of thinking]. És més venerable que la història, tan antiga com l’escarabat. Com els escarabats, les narracions es poden consumir. Només cal arrencar-los les ales i tirar-hi un xic de sal. Són nutritius, fins a cert punt, tot i que si el que de veritat vols és nutrició, probablement la buscaràs a una altra banda. Els escarabats també es poden colonitzar. Pots atrapar-los amb una trampa per a escarabats, criar-los (amb gran facilitat), concentrar-los en granges d’escarabats. Pots enfilar-los amb agulles de cap i posar-los en vitrines, etiquetats. Pots fer servir les seves ales per a cobrir les pantalles dels llums. Pots realitzar diminutes disseccions del seu sistema respiratori, pots tenyir-los, fotografiar-los, emmarcar-los i penjar-los de la paret. Pots, si vols, assecar-los, polvoritzar-los i barrejar-los amb explosius d’alta potència i transformar-los en bombes. Pots fins i tot fer-ne relats, com va fer Kafka, tot i que això és molt difícil. Una de les coses que, segons sembla, no pots fer, és eradicar-los. Es reprodueixen, com diu el trop, com a mosques, i en les circumstàncies més difícils. Es desconeix per quin motiu són a la terra, la qual, probablement, seria un lloc més agradable (i, sens dubte, més fàcil d’entendre) sense ells. Es diu que seguiran aquí quan nosaltres, i tots els nostres artefactes, haguem desaparegut.

D’això se’n diu paràbola, una forma cultivada per grups marginals, grups que no tenen lloc en els corrents dominants, en la trama principal de la història, perquè és difícil determinar què és el que vol dir.

Al final, segueix havent-hi una diferència entre un escarabat i un relat, i la diferència segueix essent-ho tot.

J. M. Coetzee, “The Novel Today”, Upstream , vol. 6, 1988, pàgs. 3-4
Il·lustració inspirada en el dibuix d’un rinoceront de la cova de Chauvet, França

Cada persona té la seva manera de pensar

tortugas_Mimbre_dobles

Sí, és clar, hi ha persones que conten contes d’una manera, i d’altres els conten d’una altra. Potser és degut a que la gent de vegades es separa durant un temps i segueixen contant històries. Però en tots aquests relats sobre els vells temps, la gent utilitza paraules i noms diferents per a les mateixes coses. Hi ha moltes formes diferents de parlar. El que passa és que cada persona té la seva manera de pensar.

!Unn /obe, narradora dels Ju/’hoansi del Kalahari; Megan Biesele, Women Like Meat: The Folklore and Foraging Ideology of the Kalahari Ju/’hoan, Johannesburg: Witswatersrand University Press, 1993, pàg. 66
Il·lustsració inspirada en un dibuix d’una tortuga de la cultura Mimbres