En el plànol biològic, dir allò que subjectivament es creu que és veritat difereix de manera profunda de mentir

El desenvolupament del llenguatge humà juga un paper complex en aquest procés d’adaptació. Sembla haver-se desenvolupat a partir de l’emissió de senyals per part dels animals socials; però proposo com a tesi que el més característic del llenguatge humà és la possibilitat de narrar històries.

És possible que aquesta habilitat tingui també un antecedent en el món animal. Però suggereixo que el moment en què el llenguatge esdevingué humà està estretament vinculat al moment en què un home va inventar un relat, un mite, per tal d’excusar un error que havia comés, potser en fer un senyal de perill quan no hi havia motiu per a això; i suggereixo que l’evolució d’un llenguatge específicament humà, amb els seus medis característics per a expressar negació ―de dir que quelcom indicat no és veritat― sorgeix en gran mesura del descobriment d’una forma sistemàtica de negar un informe fals, per exemple, una falsa alarma, i del descobriment, estretament vinculat al primer, de relats falsos ―mentides― usats com a excusa o bé d’una forma lúdica.

Si contemplem des d’aquesta òptica la relació del llenguatge amb l’experiència subjectiva, difícilment podrem negar que tot informe genuí conté un element de decisió, si més no  de la decisió de dir la veritat. Experiències amb detectors de mentides indiquen de forma nítida que, en el plànol biològic, dir allò que subjectivament es creu que és veritat difereix profundament de mentir. Prenc això com a indicatiu que la mentida és una invenció relativament tardana i en gran mesura humana; a dir veritat, ha fet del llenguatge humà el que és: un instrument que es pot utilitzar per a informar erròniament gairebé tan bé com per a informar de forma veraç.

De Karl Popper, «Karl Popper, Replies to my Critics» a The Philosophy of Karl Popper, ed. Paul Arthur Schilpp, La Salle, Illinois, 1974, pàgs. 1112-1113, citat per George Steiner, A Reader, Nova York: Oxford University Press, 1984. p. 404.

Il·lustració inspirada en una pintura colonial del Cap Occidental, Western Cape. Sud-àfrica

L’ensenyament primordial d’un relat

costa de marfil_luna

Quan escoltaves, sempre podies aprendre quelcom nou, quelcom que duraria tota la vida. Duncan diu «Els narradors dels nòmades sabien que el que estaven contant es recordaria anys després que ells haguessin desaparegut», i «aquest és el costum dels nòmades»; «et donaven un relat que mai oblidaries, per tal que no els oblidessin mai». Així, l’ensenyament primordial d’un relat és el respecte a la memòria del narrador quan ja no hi és.

Linda Williamson sobre el seu marit, Duncan Williamson, que pertanyia a la comunitat de llauners nòmades d’Escòcia, a Linda Williamson, «What Storytelling Means to a Traveller: An Interview with Duncan Williamson, one of Scotland’s Travelling People», Arv: ScandinavianYearbook of Folklore, vol. 37, 1981, p. 75
Il·lustració inspirada en un dibuix tradicional de Costa d’Ivori

Quina en dirà de moltes

AMARU_HN

Una d’elles, estirant el fil amb un polze lleuger: “Mentre les altres pleguen i celebren un culte fictici”, digué, “nosaltres, que reté Pal·las, deessa millor, alleugerim el treball útil de les nostres mans amb conversa variada, i cadascuna al teu torn, perquè el temps no sembli llarg, relati una història que ompli les orelles ocioses.”

Les germanes aproven aquestes paraules i li preguen que conti la primera. Ella pensa quina en dirà de moltes ―car moltes en sabia― i dubta si contarà de tu, Dèrcetis de Babilònia, que amb la figura transformada, coberts els membres d’escates, creuen els de Palestina que remogueres els estanys; o més aviat com la seva filla, vestida de plomes, passà els darrers anys en blanques torres; o de la Nàiade que amb encantament i herbes massa poderoses canvià els cossos juvenils en peixos muts fins que sofrí ella la mateixa sort; o com un arbre que portava fruits blancs, ara els porta negres a causa del contacte amb la sang. Aquesta li plau perquè no és una faula divulgada. Comença d’aquesta manera mentre la llana va seguint els seus fils:

“Píram i Tisbe, ell el més bell dels minyons, ella la més admirada de les donzelles que hi ha a l’Orient…”

Ovidi, Les Metamorfosis, Barcelona: Fundació Bernat Metge 1929, edició bilingüe llatí-català, text revisat i traducció d’Adela Mª Trepat i Anna Mª de Saavedra, vol. I, llibre IV, 35-55, pàgs. 80-81
Il·lustració inspirada en un dibuix de la tradició cultural andina quítxua

La aranya és la font i l’origen de tots els relats

ANANSESEM02_HN

 

Ohinto anansesem nkyere Ntikuma.

Ningú conta contes a Ntikuma.

Anansesem. Literalment, “paraules sobre la aranya”, és el terme utilitzat per a tot tipus d’històries, fins i tot les històries on no apareix l’aranya.

Ntikuma. El fill de la aranya. Ja que la aranya [Ananse] és la font i l’origen de tots els relats, del fill, Ntikuma, se suposaria que coneix tots els relats del món, al haver-los escoltat al seu pare. La dita s’utilitza en el sentit de “això ja m’ho sé, conta’m alguna cosa que jo no sàpiga”.

Ashanti, Àfrica Occidental; R. S. Rattray, Ashanti Proverbs (the primitive ethics of a savage people), Oxford: Clarendon Press, 1916, núm. 183, pàgs. 75-76

El que és important es conservar el sentiment del relat

FIGURA ANDINA_HN

En el nou llibre he inclòs diverses històries molt antigues que vaig escriure de memòria, tal i com les vaig escoltar fa molt de temps. Amb la memòria cal anar amb compte; per a certs fets o detalls la memòria és més imaginativa que altra cosa, però el que és important és conservar el sentiment del relat. Això no ho oblido mai: el sentiment que hom rep del relat és el que cal esforçar-se per plasmar amb fidelitat.

Leslie Marmon Silko (dels pueblo de Laguna, a Nou Mèxic) en una carta al poeta James Wright, a L. M. Silko i J. Wright, The Delicacy and Strength of Lace, edició d’Anne Wright, Saint Paul, Minnesota: Graywolf Press, pàgs. 69-70
Il·lustració inspirada en dibuix andí

Com…

ESTANDARTE_HN

…com els relats donen forma i contingut al món i com li donen significat i valor; com ens apropen al món real al distanciar-nos d’ell; com uneixen, i al mateix temps separen, a les persones; com són veritables i no veritables al mateix temps.

J. E. Chamberlin y Levi Namaseb, “Stories and songs across cultures”, Profession, 2001, pàg. 25
Il·lustració inspirada en un estendard turc

Els clàssics russos i estrangers eren els que millor funcionaven

costa de marfil_mancha

Un nombre significatiu de presos polítics que van escriure memòries –i això podria explicar per què van escriure memòries– atribueixen la seva supervivència a la seva habilitat per a “narrar històries”: per entretenir a presos comuns contant-los els arguments de novel·les o pel·lícules. En el món dels camps i les presons, on els llibres escassejaven i les pel·lícules eren rares, un bon narrador era molt valorat.

Lev Finkelstein diu que estarà “sempre agraït al lladre que, en el meu primer dia de presó, va reconèixer aquest potencial en mi i va dir: ‘Tu probablement has llegit molts llibres. Conta’ls a la gent i acabaràs vivint força bé. I certament jo vivia millor que els altres. Gaudia de certa notorietat, certa fama […] Em topava amb gent que em deia: “Tu ets en Levchik-Romanist [Levchik-el-narrador], em van parlar de tu a Taishet”.

Gràcies a aquesta habilitat, Finkelstein era convidat dues vegades al dia a la barraca del brigada en cap, on rebia una tassa d’aigua calenta. A la pedrera on llavors treballava “això significava la vida”. Finkelstein va descobrir, segons va dir, que els clàssics russos i estrangers eren els que millor funcionaven; tenia un èxit molt menor recontant els arguments de novel·les soviètiques més recents.

Anne Appelbaum, Gulag: A History of the Soviet Camps, Londres: Allen Lane, 2003, pàg. 352
Il·lustració inspirada en un dibuix popular de Costa d’Ivori

Es passen la nit sencera escoltant el recitat d’aquesta obra

JARRA_HN

Hi ha una traducció cingalesa de la major part dels játakas que és enormement popular, no tant per les peculiars doctrines budistes que conté, ja que a elles només s’hi al·ludeix de forma secundària, sinó pel fet de ser una col·lecció de relats entretinguts que la gent creu que són inqüestionablement certs. […]

No poques de les faules atribuïdes a Isop es troben aquí, i poc sospita el col·legial, quan llegeix sobre l’enginy de la guineu o l’astúcia del mico, que, amb el transcurs dels segles, aquests animals devenen el mestre dels tres mons, el Buda.

Cada játaka comença amb la fórmula yata-giya-dawasa, que és l’equivalent exacte del nostre “Fa molt de temps”. […] Un relat, a la manera habitual de les composicions orientals, ofereix l’oportunitat d’introduir varies històries més que només depenen lleugerament del relat principal. Els cingalesos es passen la nit sencera escoltant el recitat d’aquesta obra sense donar cap mostra de cansament, i un gran nombre de játakas els són familiars fins i tot a les dones.

Robert Spence Hardy, A manual of Buddhism, in its modern development. Londres: Williams & Norgate, 1860, pàgs. 99-101
Il·lustració inspirada en una gerra de Damasc

Mantenim les nostres vides en ordre gràcies als relats

Kalevala

Aquestes són les coses que ens cal saber. És molt fàcil emmalaltir, perquè sempre estan succeint coses que porten confusió a la nostra ment. Cal que tinguem maneres de pensar, de mantenir les coses estables, saludables, formoses. Intentem tenir una llarga vida, però ens poden passar moltes coses. Així que mantenim en ordre els nostres pensaments gràcies a aquestes figures de cordill i mantenim les nostres vides en ordre gràcies als relats. Cal que situem les nostres vides en connexió amb les estrelles i el sol, els animals i la natura sencera, altrament ens tornarem bojos o emmalaltirem.

Paraules d’un narrador navajo recollides per Barre Toelken i incloses en el seu llibre The Dynamics of Folklore, Boston: Houghton Mifflin, 1979, pàg. 96
Il·lustració inspirada en el logo de la Kalevala Society

Per endolcir-los la veu

CILINDRO HOMO NARR.

 

[A la illa de Bali] la forma normal de fer aflorar el saktí [poder màgic] aletargat és sotmetre’s al mawintén, la cerimònia d’iniciació de sacerdots, mags, ballarines i actors, destinada a proporcionar-los sort, bellesa, intel·ligència i l’encant personal que els permet tenir èxit. Als narradors d’històries i cantors d’epopeies (kekawin) se’ls inscriuen amb mel síl·labes màgiques a la llengua per endolcir-los la veu. La cerimònia l’executa un sacerdot que, després de netejar i purificar a la persona mitjançant una maweda [recitat de mantres acompanyat d’accions rituals i gestos significatius], escriu sobre el seu front, ulls, dents, espatlles, braços, etc., signes invisibles amb la tija d’una flor mullada en aigua beneita.

Miguel Covarrubias, Island of Bali, Nueva York: Alfred A. Knopf, 1937, pàg. 340
Il·lustració inspirada en un dibuix mesopotàmic