Els mites són cefalòpodes

La memòria és la millor biblioteca portàtil i el cap d’un home és el millor mitjà per transportar la mitologia. La utilitat d’un llibre és registrar per a la posteritat i elevar pensaments baixos fins als intel·lectes elevats dels que han aprés a llegir. Els mites són cefalòpodes.

En els meus viatges sense rumb he arribat a entendre aquells per als qui viatjar sense un destí fix és una forma de vida, i m’he adonat de quines són les seves formes d’aprendre, ensenyar i pensar. […] Sé per experiència pròpia que els homes emigren i viatgen; he après que ho han fet des del principi de la Història, abans que hi haguessin llibres. Sé que els contes i les tradicions que els homes recorden, viatgen amb ells i es propaguen, des de les seves boques i a través de les seves oïdes, a altres ments. Sé per experiència pròpia com viatgen els mites. Viatgen amb els homes.

John Francis Campbell, My Circular Notes. Vol. 2. Londres: Macmillan, 1876, pàgs. 199-202.

Il·lustració inspirada en una pintura rupestre del Cap Oriental, Sud-àfrica

No li sembli al lector que açò que és dit és gran salvatgia

Tenien aquesta gent [els taíno] una bona i gentil manera de recordar les coses passades i antigues; i això era en els seus càntics i balls, que ells anomenaven areyto, que és el mateix que nosaltres en diem cantar i ballar. […] Alguna volta juntament amb el cant barregen un tambor, fet d’una fusta rodona i buida, còncava i del gruix d’un home […]. I així, amb aquest mal instrument o sense ell, en el seu cant (com s’ha dit) diuen les seves memòries i històries passades, i en aquests càntics relaten la manera com van morir els cabdills passats, i quants i quins van ser, i altres coses que ells volen que no s’oblidin. […]

Aquesta forma de ball s’assembla una mica als càntics i danses dels llauradors, quan en alguns indrets d’Espanya a l’estiu, amb els panderos, homes i dones s’esbargeixen; i a Flandes he vist jo la mateixa forma de cantar, tot ballant homes i dones en nombroses rotllanes. […] Així […], aquesta manera de cantar en aquesta i en altres illes (i també en gran part de la Terra Ferma) és una efígie d’història o acord de les coses passades, tant de guerres com de paus, per tal que amb la perpetuació d’aquests càntics no oblidin les gestes i esdeveniments que han passat. I aquests càntics romanen a la seva memòria, en lloc de llibres del seu acord; i d’aquesta forma reciten les genealogies dels seus cabdills i reis o senyors que han tingut, i les obres que van fer, i els mals o bons temporals que han passat o tenen; i d’altres fets que ells volen que es comuniquin a petits i grans i que siguin molt sabuts i pregonament gravats en la memòria.  I per a tal efecte continuen aquests areytos, per tal que no s’oblidin, en especial les famoses victòries per batalles.

[…]

No li sembli al lector que açò que és dit és gran salvatgia, doncs a Espanya i Itàlia s’estila el mateix, i en gran part d’arreu dels cristians (i també dels infidels) penso jo que deu ser així. Quina altra cosa són les cançons de gesta que es basen en veritats, sinó part i acord de les històries passades? Si més no entre els que no llegeixen, amb les cançons saben que el rei Alfons s’estava a la noble ciutat de Sevilla i li va escaure al cor d’anar a assetjar Algesires. Així ho diu una cançó, i en veritat que així va ser: que des de Sevilla partí el Rei Alfons Onzè, quan la va guanyar, a vint-i-vuit de març, any de mil tres-cents i quaranta-quatre anys. Així que en aquest any de mil i cinc-cents i quaranta-vuit ja fa dos-cents i quatre anys que dura aquest areyto. Per una altra cançó se sap que el Rei Alfons VI va fer corts a Toledo per a fer justícia al Cid Rodrigo Díaz amb els comtes de Carrión […] Així caminen avui entre la gent aquestes i altres memòries més antigues i modernes, sense que sàpiguen llegir aquells qui les canten o reciten, i sense que hagin marxat de la memòria. I bé fan els indis d’aquest indret de tenir la mateixa cautela, doncs estant mancats de lletra, la supleixen amb els seus areytos per sustentar memòria i fama; doncs per mitjà d’aquests càntics saben les coses passades de molts segles ençà.

Gonzalo Fernández de Oviedo i Valdés (1478-1557), Historia general y natural de las Indias, Madrid: Impremta de la Reial Acadèmia de la Història, 1851 [1526], pàgs. 426-429

Il·lustració inspirada en un forrellat del poble Bamana de Mali

La narració d’històries és un afer complicat

[San] Patrici va dir llavors:

–És un relat complicat. La germana d’Aillen, fill d’Eogabal, s’ha enamorat de Manannan, i l’esposa de Manannan s’ha enamorat d’Aillen.

–Quina paraula sinó «complicat» podria descriure un relat així –va dir Benen– atesa la seva trama?

Així doncs, l’antiga dita, «la narració d’històries és un afer complicat», ve d’aquí.

–Manannan va entregar la seva pròpia esposa a Aillen, i Aine va seduir Manannan –va dir Cailte.

Autor irlandès anònim, cap al 1200; d’A. Dooley i H. Roe (trads.), Tales of the Elders of Ireland: A new Translation of the Acallamna Senórach, Oxford: Oxford University Press, 1999, pàg. 111

Il·lustració inspirada en els bols de ceràmica dels hausa de Nigèria

Wisahkitchak ha de seguir cercant aquell coiot

Tan sols un narrador va intentar explicar-me una vegada perquè tots els relats [dels cree] comencen «Wisahkitchak anava caminant». Aquest narrador va explicar que pel fet de ser en edat de créixer, podia contar al seu públic d’infants com començava el relat.

Al principi, Wisahkitchak estava assegut. Allà on seia no hi havia res. No hi havia res més que un bocí de terra. Wisahkitchak va bufar-hi al damunt i el bocí es va fer més gran. Es va preguntar com de gran l’hauria de fer. Aquest bocí de terra era el món. Llavors Wisahkitchak va fer un coiot; Wisahkitchak va dir al coiot que corregués tot al voltant del marge del món i tornés. Va tornar i va dir a Wisahkitchak com s’havia fet de gran, el món. Això va passar moltes vegades.

Wisahkitchak va seguir bufant. No en tenia prou. Mentre el coiot era fora, Wisahkitchak feia més animals, majoritàriament animals de caça i aus. Llavors va manar al coiot que marxés pel que potser seria la darrera vegada. Wisahkitchak es va cansar d’esperar aquell petit coiot.

Llavors Wisahkitchak es va aixecar per primera vegada. Es va aixecar i va començar a caminar per buscar el coiot. Aquest és el principi del relat, i el final. La resta d’històries sobre Wisahkitchak són ramificacions dels seus viatges; aquest relat és l’arrel. Ningú no ha sentit dir mai que en Wisahkitchak deixés de caminar, de manera que encara deu seguir buscant aquest coiot.

Cree de la planura, Alberta (Canadà). Regna Darnell, «Correlates of Cree narrative performance», a R. Bauman i J. Sherzer (eds.), Explorations in the Ethnography of  Speaking, segona edició, Cambridge: Cambridge University Press, 1996 pàg. 465, nota 7.

Il·lustració: branca de prunera florint

Potser mai no sigui possible escoltar el final

Als khanty [de Sibèria] els encanta narrar contes meravellosos, especialment de nits. Als campaments del bosc, quan tothom se’n va a dormir, un ancià segueix contant històries mentre hi hagi algú despert. Una de les meves amigues em va dir que, quan era una nena, intentava no adormir-se mentre l’ancià contava històries, però que mai no va aconseguir escoltar el final. Potser mai no sigui possible escoltar el final perquè el que normalment es tradueix com a «un conte meravellós» o «un relat» realment significa «una sendera» o «una sendera com a destí». El meu bon amic i mestre Leonti Taragupta em va parlar una vegada d’això.

Natalia I. Novikova, «Self-Government of the Indigenous Minority Peoples of West Siberia: Analysis of Law and Practice», de People and the Land. Pathways to Reform in Post-Soviet Siberia, ed. Erich Kasten, Berlin: Dietrich Reimer Verlag, 2002, pp. 83-97

Il·lustració: Enso

No tenien llibres ni històries

No tenien llibres ni històries; només desaven a la memòria balades i cançons de gesta dels seus avantpassats, i sabien els d’aquelles famílies. Tenien mestres per a això [anomenats faycanes], i mestres [anomenades harimaguadas] per ensenyar les cançons a les nenes.

Sobre els habitants originaris de Gran Canaria, de la Historia de la conquista de Gran Canaria (1484) de Pedro Gómez Escudero, extractada a A. Tejera Gaspar, Las religiones preeuropeas de las Islas Canarias, Madrid: Ediciones del Orto, 2001, pp. 69-70

Il·lustració inspirada en una pintura rupestre de Lesotho

A on ens porten les històries

Les històries ens captiven, diem. Ens fan sortir de nosaltres mateixos. Ens fan oblidar, per un instant, tot el que és rutinari i mundà. Ens agrada pensar que ens porten a llocs llunyans i exòtics que són «purament imaginaris».

Aquestes actituds potser expliquin per què entre els kuranko [de Sierra Leone] la narració d’històries està prohibida durant el dia (si es vulnera la prohibició, hom s’arrisca a que hi hagi una mort a la família), i perquè els relats pertanyen a la nit (quan la feina ha acabat i s’entra en el món contradictori dels somnis i la foscor).

Tanmateix, incorreríem en error si interpretéssim el que és imaginari com a una negació del que és real, doncs les experiències que menyspreem com a «meres» fantasies o somnis són part integral de les nostres vides «reals», tal com la nit forma part del dia. És per aquest motiu que és important explorar no tan sols les formes en què les històries ens porten més enllà de nosaltres mateixos, sinó també com transformen la nostra experiència i ens fan retornar a nosaltres mateixos, canviats.

Michael Jackson, The Politics of Storytelling: Variations on a Theme by Hanna Arendt, Copenhague: Museum Tusculanum Press, University of Copenhagen, 2013, pp. 143-144

Il·lustració inspirada en un dibuix tèxtil japonès

En el plànol biològic, dir allò que subjectivament es creu que és veritat difereix de manera profunda de mentir

El desenvolupament del llenguatge humà juga un paper complex en aquest procés d’adaptació. Sembla haver-se desenvolupat a partir de l’emissió de senyals per part dels animals socials; però proposo com a tesi que el més característic del llenguatge humà és la possibilitat de narrar històries.

És possible que aquesta habilitat tingui també un antecedent en el món animal. Però suggereixo que el moment en què el llenguatge esdevingué humà està estretament vinculat al moment en què un home va inventar un relat, un mite, per tal d’excusar un error que havia comés, potser en fer un senyal de perill quan no hi havia motiu per a això; i suggereixo que l’evolució d’un llenguatge específicament humà, amb els seus medis característics per a expressar negació ―de dir que quelcom indicat no és veritat― sorgeix en gran mesura del descobriment d’una forma sistemàtica de negar un informe fals, per exemple, una falsa alarma, i del descobriment, estretament vinculat al primer, de relats falsos ―mentides― usats com a excusa o bé d’una forma lúdica.

Si contemplem des d’aquesta òptica la relació del llenguatge amb l’experiència subjectiva, difícilment podrem negar que tot informe genuí conté un element de decisió, si més no  de la decisió de dir la veritat. Experiències amb detectors de mentides indiquen de forma nítida que, en el plànol biològic, dir allò que subjectivament es creu que és veritat difereix profundament de mentir. Prenc això com a indicatiu que la mentida és una invenció relativament tardana i en gran mesura humana; a dir veritat, ha fet del llenguatge humà el que és: un instrument que es pot utilitzar per a informar erròniament gairebé tan bé com per a informar de forma veraç.

De Karl Popper, «Karl Popper, Replies to my Critics» a The Philosophy of Karl Popper, ed. Paul Arthur Schilpp, La Salle, Illinois, 1974, pàgs. 1112-1113, citat per George Steiner, A Reader, Nova York: Oxford University Press, 1984. p. 404.

Il·lustració inspirada en una pintura colonial del Cap Occidental, Western Cape. Sud-àfrica

L’ensenyament primordial d’un relat

costa de marfil_luna

Quan escoltaves, sempre podies aprendre quelcom nou, quelcom que duraria tota la vida. Duncan diu «Els narradors dels nòmades sabien que el que estaven contant es recordaria anys després que ells haguessin desaparegut», i «aquest és el costum dels nòmades»; «et donaven un relat que mai oblidaries, per tal que no els oblidessin mai». Així, l’ensenyament primordial d’un relat és el respecte a la memòria del narrador quan ja no hi és.

Linda Williamson sobre el seu marit, Duncan Williamson, que pertanyia a la comunitat de llauners nòmades d’Escòcia, a Linda Williamson, «What Storytelling Means to a Traveller: An Interview with Duncan Williamson, one of Scotland’s Travelling People», Arv: ScandinavianYearbook of Folklore, vol. 37, 1981, p. 75
Il·lustració inspirada en un dibuix tradicional de Costa d’Ivori

Quina en dirà de moltes

AMARU_HN

Una d’elles, estirant el fil amb un polze lleuger: “Mentre les altres pleguen i celebren un culte fictici”, digué, “nosaltres, que reté Pal·las, deessa millor, alleugerim el treball útil de les nostres mans amb conversa variada, i cadascuna al teu torn, perquè el temps no sembli llarg, relati una història que ompli les orelles ocioses.”

Les germanes aproven aquestes paraules i li preguen que conti la primera. Ella pensa quina en dirà de moltes ―car moltes en sabia― i dubta si contarà de tu, Dèrcetis de Babilònia, que amb la figura transformada, coberts els membres d’escates, creuen els de Palestina que remogueres els estanys; o més aviat com la seva filla, vestida de plomes, passà els darrers anys en blanques torres; o de la Nàiade que amb encantament i herbes massa poderoses canvià els cossos juvenils en peixos muts fins que sofrí ella la mateixa sort; o com un arbre que portava fruits blancs, ara els porta negres a causa del contacte amb la sang. Aquesta li plau perquè no és una faula divulgada. Comença d’aquesta manera mentre la llana va seguint els seus fils:

“Píram i Tisbe, ell el més bell dels minyons, ella la més admirada de les donzelles que hi ha a l’Orient…”

Ovidi, Les Metamorfosis, Barcelona: Fundació Bernat Metge 1929, edició bilingüe llatí-català, text revisat i traducció d’Adela Mª Trepat i Anna Mª de Saavedra, vol. I, llibre IV, 35-55, pàgs. 80-81
Il·lustració inspirada en un dibuix de la tradició cultural andina quítxua