La millor manera de contar un relat

Per això la presència del mot polytropos, «de molts girs», «circumdat moltes vegades» en el primer vers de l’Odissea és una insinuació sobre la natura no només de l’heroi del poema, sinó del propi poema, suggerint així que la millor manera de contar un cert tipus de relat és no avançar en línia recta, sinó en cercles amplis, carregats d’història. 

Daniel Mendelsohn, An Odyssey: A Father, a Son and an Epic, Nova York: Vintage Books, 2018, pàg. 33

Il·lustració basada en un animal compost de l’imaginari del món antic

Després d’imposar silenci 

I ocupats així en diferents tasques, el bo d’en Robin, després d’imposar silenci, començava el conte de la cigonya del temps en què els animals parlaven, o sobre com Renard, la guineu, va robar el peix; com va aconseguir que les bugaderes apallissessin el llop quan aprenia a pescar; com el gos i el gat van marxar ben lluny; sobre el  lleó, rei dels animals, que va fer de l’ase el seu lloctinent i va voler ser rei i tot; i com tot grallant el corb va perdre el seu formatge; sobre Melusina; sobre l’home llop, sobre la pell d’Anette; sobre el monjo borratxo, sobre les fades, amb qui sovint parlava de tu a tu, fins i tot al vesprejar, en passar per la sendera, i que les va veure ballar animadament, al costat de la font de Cormier, al so d’una gaita de cuir vermell. 

Noël du Fail, Propos rustiques, Baliverneries, Contes et discours d`Eutrapel, edició de J. Marie Guichard, Paris: Librarie de Charles Gosselin, 1842, pàg. 43. L’obra es va publicar originalment el 1548

Il·lustració inspirada en dibuix andí

La paraula parlada adquiria de nits una claror singular 

Pels pobles preindustrials, la foscor congeniava amb la narració d’històries. A les cultures occidentals, com a les no occidentals, el recital de mites i contes tradicionals va gaudir de l’aura d’un ritual sagrat, reservat tradicionalment a les pregoneses de la nit.

La foscor aïllava cors i intel·lectes de les exigències profanes de la vida quotidiana. Qualsevol «funció sagrada», asseverava Daniello Bartoli a La Ricreazione del Savio [1659], «requereix foscor i silenci». A l’interior de les llars de l’edat moderna, les habitacions mal il·luminades conferien una força afegida als talents ressonants dels narradors d’històries.

A bona part d’Irlanda aquests homes portaven el títol de seanchaidhthe, i a Gal·les, cyfarwyd. La paraula parlada, en absència de distraccions que competissin amb ella, adquiria de nits una claror singular. La foscor animava l’escolta, així com el desenvolupament de la fantasia. Les paraules, no els gestos, donaven forma a les imatges dominants a la ment. A més, el so tendeix a unificar qualsevol conjunt divers d’oïdors. El so no només és difícil d’ignorar, sinó que fomenta la cohesió en aplegar més les persones, tant literal com metafòricament. Acompanyat de la llum esmorteïda d’una làmpada o una llar de foc, l’acte de narrar creava un entorn singularment íntim.  

A. Roger Ekirch, At Day’s Close: A History of Nighttime, Londres: Phoenix, 2006, pàgs. 179-180 

I·lustració inspirada en el dibuix trobat en una ceràmica grega

Cada relat pot contenir més d’un missatge 

[Per als yanyuwa del nord d’Austràlia,] Liwingkinya [un lloc amb imatges pintades] és nyiki-nganji, o parent, de Walala [un llac]. Aquests dos indrets estan vinculats entre si per mitjà de relats, cançons i activitats humanes, i a les balmes rupestres es poden observar senyals d’aquestes activitats.

Les tradicions orals que encara conserven Liwingkinya han sobreviscut no gràcies a romandre congelades en una pàgina impresa, sinó pel fet de ser narrades i cantades repetidament. Cada relat pot contenir més d’un missatge. L’oïdor també és part de l’esdeveniment; d’un bon oïdor s’espera també que aporti diferents experiències vitals al relat d’aquests llocs cada vegada que es canta o es narra sobre ells, i tots aprenen coses diferents quan es revifen aquests llocs mitjançant el discurs o el cant. Aquestes cançons i relats forcen l’oient a pensar sobre les experiències quotidianes de maneres noves.

Per als homes i les dones yanyuwa que coneixen el seu territori, cantar i contar històries és la forma d’expressió més valorada, un art que abraça un cert tipus de veritat que viu més enllà dels marcs restrictius del positivisme, l’empirisme i el que a occident es podria dir sentit comú.

J. Bradley, A. Kearney and L. M. Brady, «A lesson in time: Yanyuwa ontologies and meaning the Southwest Gulf of Carpentaria, Northern Australia», a Oscar Moro Abadía i Martin Porr (eds.), Ontologies of Rock Art: Images, Relational Approaches, and Indigenous knowledges, Londres i Nova York: Routledge, pàg. 126 

Il·lustració inspirada per una escultura que representa un ancestre d’Indonèsia

 

Evitar intrusions del món invisible 

Un ritual que es troba més sovint entre els narradors [malais professionals] és la cerimònia d’obertura que precedeix a un recital […]. Així, [alguns dels narradors] entrevistats inicien el recital amb una senzilla cerimònia, els elements comuns de la qual són la preparació d’un plat amb ofrenes, que normalment consisteixen en una fulla de bètel  i nou d’areca, etc., i de vegades inclou una petita suma de diners, anomenada perekas [literalment, enfortidor de l’essència vital] […]. Amb la major part dels narradors es du a terme una cerimònia d’obertura per tal de garantir l’harmonia durant el recital i evitar intrusions del món invisible. 

Amin Sweeney, «Professional Malay Story-Telling: Some Questions of Style and Presentation», Ann Arbor: Centre for South and Southeast Asian Studies, The University of Michigan, Michigan Papers on South and Southeast Asia, núm. 8, 1974, pàgs. 60-61 

Il·lustració basada en una imatge d’inspiració budista

No pengen fils de misteri sense resoldre 

La conclusió [del relat] descriu l’harmonia restituïda, amb un tancament com ara am wa’i hug, (aquest és el final), o bé am wa’i at hoabdag (aquest és el centre del cistell). Això darrer és una imatge perquè el retorn a l’harmonia necessari pel relat es pugui considerar complet, tot suggerint que s’han abordat tots els detalls entreteixits en el relat i que no pengen fils de misteri sense resoldre. 

Dean y Lucille Saxton, O’othham Hoho’ok A’agitha. Legends and Lore of the Papago and Pima Indians, Tucson: University of Arizona Press, segona impressió, 1978, pàg. 371 

I·lustració inspirada en un dibuix tradicional de Letònia

Tots escupen al foc

[Al vesprejar] les dones han menjat informalment el seu sopar al voltant de les fogueres i fan petar la xerrada. En una cabana, tres noies s’asseuen a la llum de les espelmes; una d’elles, que ha anat a escola, escriu per a la seva amiga una carta d’amor al seu enamorat de ciutat. […] En una altra cabana, uns nens han convençut a la vella Mamujaji que els conti contes. Comença:

―Ngano-Ngano (un conte, un conte).

Ells responen:

Ngano.

―Fa molt de temps, ―segueix, però abans que pugui continuar, ells interrompen:― Ngano.

Llavors segueix:

―Va viure un noi que tenia nafres per tot el cos.

―Ngano ―repeteixen cada vegada que la dona vacil·la o s’atura per recuperar l’alè―.

Un dia, quan les noies van anar a recollir herba…

Aquest és el principi d’un conte sobre un ocell que delata les noies que van matar el noi. Una característica assenyalada és la freqüent aparició durant la narració del conte d’una cançó o una tornada, en aquest cas Phogu, Phogu ya Vorwa, etc. (Ocell, ocell del sud), de manera que en interrompre i entonar la tornada, els oïdors semblen prendre part en el relat tan activament com la mateixa narradora. Al final de cada conte es produeix un prolongat ngaaano i tots escupen al foc.

Als petits llogarets d’avui en dia la narració de contes a casa ha desaparegut gairebé del tot. Amb només una o dues persones presents, un conte perd gairebé tot el seu encant, i hi ha molts joves d’ambdós sexes que no saben pràcticament cap conte, sobretot entre els cristians,  els pares dels quals s’estimen més fer que s’aprenguin la lliçó que no pas contar-los contes.

E. J. Kriege y J. D. Kriege, The Realm of a Rain-Queen: A Study of the Pattern of Lovedu Society, Londres, Nova York i Toronto: Oxford University Press, 1943, pàg. 29

Il·lustració inspirada en un gravat en pedra dels indis Pueblo d’Amèrica del Nord

Tothom ha d’escoltar i narrar

[Entre els akamba, un poble de l’Àfrica oriental,] tothom conta contes, però hi ha diferents graus d’habilitat i perícia en l’art de narrar-los. De la mateixa manera, tothom escolta contes, però hi ha d’haver nens presents quan es conta una història. Els adults no narren històries entre ells.

El moment ha de ser després de la solpostada, ja que els akamba diuen que ngewa ityi muyo muthenka («els contes són interessants durant el dia»), o bé kuyananiwaa muthenya («els contes no es conten durant el dia»). La gent ja no està treballant els camps o pasturant a les planes. Les famílies s’apleguen després de la jornada de feina, i quan el bescanvi de notícies acaba i els tupins bullen, quan els molins callen i les vaques, un cop munyides, deixen de bramar, arriba el moment dels contes. La gent s’asseu al voltant del foc; els nens deixen de jugar i esperen expectants. Si un nen ha d’anar a una altra casa a agafar alguna cosa, el narrador espera fins que el nen torna i és a punt per escoltar. Els adults han d’evitar causar interrupcions innecessàries.

Normalment els avis saben més històries que la resta, seguits dels pares i dels germans i germanes grans dels nens. Però els membres més joves de la família també han d’aprendre a narrar, i ho fan repetint alguns dels contes passats uns mesos, o bé contant-los a altres nens quan van a visitar els seus parents. La gent riu de qui no sap contes ni com contar-los. De manera que tots han d’escoltar i narrar. […]

El narrador insufla vida a la història per fer-la atractiva. Si hi ha alguna moralitat per aprendre, el narrador no la força: si està ben contant, el conte es prestarà ell mateix a aquest efecte. […] El narrador mai esmenta [les] lliçons [que es poden derivar d’un conte.] Simplement narra el conte que exposa de forma dramatitzada aquestes lliçons.

John S. Mbiti, Akamba Stories, Oxford: Clarendon  Press, 1966, pàgs. 23-25

Il·lustració inspirada en el dibuix del tambor d’un xaman

El deute de Shakespeare

Mai sabrem quin és el deute de Shakespeare amb una Anglaterra més antiga, que en la seva època ja s’estava esvanint, en què es contaven contes i es cantaven balades. És possible que algunes de les trames de les seves obres, la font de les quals hem localitzat en llibres, i que potser ell va verificar en llibres, li arribessin inicialment a través de narradors tradicionals al voltant del foc.

Frank Walsh Brownlow, Two Shakespearean Sequences: Henry VI to Richard II and Pericles to Timon of Athens, Londres: The Macmillan Press, 1977 pàg. 122

Il·lustració inspirada per les lletres inicials en els manuscrits medievals

Virtuts d’un relat

L’autor anònim de la saga irlandesa del segle XIV Altram Tige Dá Medar, «La nutrició de la casa de les dues gerres de llet» conta la commovedora història d’Ethne, una noieta del món dels sidhe, éssers d’aparença humana que viuen als túmuls i turons d’Irlanda i són immortals. Després de ser humiliada per Finbarr, germà d’Aengus, el seu pare adoptiu, Ethne només es pot alimentar de la llet de dues vaques portades de l’Índia que ella mateixa ha de munyir. Segles després, Ethne, que ha assolit la humanitat, i per tant, la mortalitat, gràcies a la seva conversió al cristianisme, mor en braços de San Patrici. La conclusió de la saga és la següent:

I Patrici va ordenar que no s’adormís ni es conversés durant la narració d’aquesta història, i no es contés sinó a un grapat de bona gent, per tal que s’escoltés millor; moltes altres virtuts va obtenir [el relat], com es diu en aquesta elegia:

Cava la tomba de la generosa Ethne

al cementiri prop del Boyne d’aigües verdes.

Per la donzella de coneixement radiant

no es congratularà l’host d’Aengus.

Jo [Patrici] i Aengus, destre en les armes,

dos amb intencions secretes divergents,

no vam tenir sobre la superfície d’aquesta terra

cap altra estimada com Ethne.

Llegaré aquestes virtuts

al relat d’Ethne del bell Maigue.

Èxit amb els nens, èxit amb una germana o germà de llet,

per aquells a qui el relat sorprengui dormint amb dones formoses.

Si parles de «La nutrició»

abans d’embarcar-te en una nau o vaixell

tornaràs estalvi i pròsper

sense dany per onades ni marors.

Si parles de «La nutrició»

[abans d’assistir a un] judici o cacera,

el teu cas [prosperarà],

tots seran submisos davant teu.

Narra la història d’Ethne

quan portis a casa una esposa esplèndida;

bona serà la decisió presa:

ella serà un èxit com a consort i mare.

Narra la història de la noble Ethne

abans d’entrar en un nou saló de banquets:

no incorreràs en aferrissades baralles ni bogeries,

no brandaràs armes aguerrides i esmolades.

Conta, acompanyant-te amb un instrument

la història d’Ethne a un rei de nombrós seguici:

no tindrà motius per penedir-se,

sempre que l’escolti sense conversa.

Si contes aquesta història

als captius d’Irlanda,

serà com si trenquessis

els seus grillons i cordes.

Una benedicció per a l’ànima

que va ocupar el bell cos d’Ethne;

tothom qui posseeixi aquesta elegia

assolirà el seu objectiu.

[…]

Que s’escriguin a les nostres escoles

els generosos miracles d’Ethne, i que es vegin.

Que el seu cos jegui en aquest món nostre,

i que sigui enterrat al cementiri.

Lilian Duncan, «Altram Tige Dá Medar», Ériu, vol. 11, 1932, pp. 224-225

Il·lustració inspirada en la imatge d’un kamon japonès