Per endolcir-los la veu

CILINDRO HOMO NARR.

 

[A la illa de Bali] la forma normal de fer aflorar el saktí [poder màgic] aletargat és sotmetre’s al mawintén, la cerimònia d’iniciació de sacerdots, mags, ballarines i actors, destinada a proporcionar-los sort, bellesa, intel·ligència i l’encant personal que els permet tenir èxit. Als narradors d’històries i cantors d’epopeies (kekawin) se’ls inscriuen amb mel síl·labes màgiques a la llengua per endolcir-los la veu. La cerimònia l’executa un sacerdot que, després de netejar i purificar a la persona mitjançant una maweda [recitat de mantres acompanyat d’accions rituals i gestos significatius], escriu sobre el seu front, ulls, dents, espatlles, braços, etc., signes invisibles amb la tija d’una flor mullada en aigua beneita.

Miguel Covarrubias, Island of Bali, Nueva York: Alfred A. Knopf, 1937, pàg. 340
Il·lustració inspirada en un dibuix mesopotàmic

Ombres al foc

peces

Contar una història es llençar ombres al foc. Tot el que la paraula revela, en el mateix instant, ho consumeix el silenci. Només els qui resen, els qui lliuren l’ànima del tot, coneixen aquest ascendir i caure de la paraula en els abismes.

Mia Couto, La confessió de la lleona, traducció de Pere Comellas Casanova, Barcelona: Periscopi, 2016, pàg. 81
Il·lustració basada en una imatge d’inspiració budista

 

Liu Jingting era un narrador magistral

SERPIENTE

 

El pigotós Liu de Nanjing tenia la cara fosca i plena de cicatrius i grans. No tenia cura de la seva imatge, que li era ben indiferent, com si estigués fet d’argila o de fusta. Era un narrador d’històries magistral. Contava un cop al dia. El preu era un tael de plata. Fins i tot si arribaves deus dies abans per fer la reserva i pagar l’entrada, no podies assegurar que estigués lliure.

[…] Una vegada el vaig sentir contar en l’estil senzill de narració (sense acompanyament musical) el relat “Wu Song lluita contra el tigre a la muntanya de Jingyang”. Era molt diferent de la versió transmesa pels llibres. Les seves descripcions i il·lustracions eren ben detallades, però també sabia on tallar el fil i fer una pausa, i mai es posava xerraire. La seva veu ressonava com una gran campana. Quan arribava a un moment emocionant, aixecava la veu i bramava de tal forma que semblava que la casa s’anés a esfondrar.

En el moment que Wu Song arriba a la fonda i demana vi, no hi ha ningú en el local. Amb el sobtat clamor de Wu Song, les gerres i els bols buits emeten un so dringadís. D’aquesta manera afegia color a cada interval, i s’entestava en tenir cura dels detalls.

Només quan els seus hostes estaven asseguts i totalment atents, amb les orelles amatents per a escoltar, ell començava a contar. Tanmateix, si s’adonava que algun dels servidors xiuxiuejava el veí, o si els seus oients badallaven o mostraven una altra senyal d’ensopiment, s’aturava a l’acte i ningú podia forçar-lo a començar de nou. Cada nit, netes ja les taules i apagades les llànties, quan els senzills bols de té s’havien repartit amb tota la parsimònia, a poc a poc, començava a contar…

Zhang Dai, 1597-c. 1684, va presenciar el 1638 una actuació de Liu Jingting i va escriure sobre ella en la seva obra Tao’anmengyi, “Records dels somnis passats de Tao’an”. El passatge és citat per Vibeke Bordhal i Jette Ross en el seu llibre Storytellers: Life and Art in Yangzhou Tradition, Boston: Cheng &Tsui Company, 2002, pàg. 62
Il·lustració inspirada en un motiu assiri

No tan sols en un missatge

CIRCULO ZEN

16 de gener, 1969

Es tracta d’un recital zulu, i després del recital, expresso la meva opinió sobre el simbolisme d’un dels relats que he escoltat. El recitador zulu m’interromp, i m’explica que el sentit del relat consisteix en la totalitat del recital, no tan sols en un missatge. El recital és el que compta. El recitador zulu m’explica, “Si t’hagués de dir el que significa la història, te l’hauria de tornar a contar”.

Harold Scheub, The poem in the Story: Music, Poetry and Narrative, Madison: The University of Wisconsin Press, 2002, pàg. 119
Il·lustració: Enso