Potser mai no sigui possible escoltar el final

Als khanty [de Sibèria] els encanta narrar contes meravellosos, especialment de nits. Als campaments del bosc, quan tothom se’n va a dormir, un ancià segueix contant històries mentre hi hagi algú despert. Una de les meves amigues em va dir que, quan era una nena, intentava no adormir-se mentre l’ancià contava històries, però que mai no va aconseguir escoltar el final. Potser mai no sigui possible escoltar el final perquè el que normalment es tradueix com a «un conte meravellós» o «un relat» realment significa «una sendera» o «una sendera com a destí». El meu bon amic i mestre Leonti Taragupta em va parlar una vegada d’això.

Natalia I. Novikova, «Self-Government of the Indigenous Minority Peoples of West Siberia: Analysis of Law and Practice», de People and the Land. Pathways to Reform in Post-Soviet Siberia, ed. Erich Kasten, Berlin: Dietrich Reimer Verlag, 2002, pp. 83-97

Il·lustració: Enso

No tenien llibres ni històries

No tenien llibres ni històries; només desaven a la memòria balades i cançons de gesta dels seus avantpassats, i sabien els d’aquelles famílies. Tenien mestres per a això [anomenats faycanes], i mestres [anomenades harimaguadas] per ensenyar les cançons a les nenes.

Sobre els habitants originaris de Gran Canaria, de la Historia de la conquista de Gran Canaria (1484) de Pedro Gómez Escudero, extractada a A. Tejera Gaspar, Las religiones preeuropeas de las Islas Canarias, Madrid: Ediciones del Orto, 2001, pp. 69-70

Il·lustració inspirada en una pintura rupestre de Lesotho

A on ens porten les històries

Les històries ens captiven, diem. Ens fan sortir de nosaltres mateixos. Ens fan oblidar, per un instant, tot el que és rutinari i mundà. Ens agrada pensar que ens porten a llocs llunyans i exòtics que són «purament imaginaris».

Aquestes actituds potser expliquin per què entre els kuranko [de Sierra Leone] la narració d’històries està prohibida durant el dia (si es vulnera la prohibició, hom s’arrisca a que hi hagi una mort a la família), i perquè els relats pertanyen a la nit (quan la feina ha acabat i s’entra en el món contradictori dels somnis i la foscor).

Tanmateix, incorreríem en error si interpretéssim el que és imaginari com a una negació del que és real, doncs les experiències que menyspreem com a «meres» fantasies o somnis són part integral de les nostres vides «reals», tal com la nit forma part del dia. És per aquest motiu que és important explorar no tan sols les formes en què les històries ens porten més enllà de nosaltres mateixos, sinó també com transformen la nostra experiència i ens fan retornar a nosaltres mateixos, canviats.

Michael Jackson, The Politics of Storytelling: Variations on a Theme by Hanna Arendt, Copenhague: Museum Tusculanum Press, University of Copenhagen, 2013, pp. 143-144

Il·lustració inspirada en un dibuix tèxtil japonès

En el plànol biològic, dir allò que subjectivament es creu que és veritat difereix de manera profunda de mentir

El desenvolupament del llenguatge humà juga un paper complex en aquest procés d’adaptació. Sembla haver-se desenvolupat a partir de l’emissió de senyals per part dels animals socials; però proposo com a tesi que el més característic del llenguatge humà és la possibilitat de narrar històries.

És possible que aquesta habilitat tingui també un antecedent en el món animal. Però suggereixo que el moment en què el llenguatge esdevingué humà està estretament vinculat al moment en què un home va inventar un relat, un mite, per tal d’excusar un error que havia comés, potser en fer un senyal de perill quan no hi havia motiu per a això; i suggereixo que l’evolució d’un llenguatge específicament humà, amb els seus medis característics per a expressar negació ―de dir que quelcom indicat no és veritat― sorgeix en gran mesura del descobriment d’una forma sistemàtica de negar un informe fals, per exemple, una falsa alarma, i del descobriment, estretament vinculat al primer, de relats falsos ―mentides― usats com a excusa o bé d’una forma lúdica.

Si contemplem des d’aquesta òptica la relació del llenguatge amb l’experiència subjectiva, difícilment podrem negar que tot informe genuí conté un element de decisió, si més no  de la decisió de dir la veritat. Experiències amb detectors de mentides indiquen de forma nítida que, en el plànol biològic, dir allò que subjectivament es creu que és veritat difereix profundament de mentir. Prenc això com a indicatiu que la mentida és una invenció relativament tardana i en gran mesura humana; a dir veritat, ha fet del llenguatge humà el que és: un instrument que es pot utilitzar per a informar erròniament gairebé tan bé com per a informar de forma veraç.

De Karl Popper, «Karl Popper, Replies to my Critics» a The Philosophy of Karl Popper, ed. Paul Arthur Schilpp, La Salle, Illinois, 1974, pàgs. 1112-1113, citat per George Steiner, A Reader, Nova York: Oxford University Press, 1984. p. 404.

Il·lustració inspirada en una pintura colonial del Cap Occidental, Western Cape. Sud-àfrica

L’ensenyament primordial d’un relat

costa de marfil_luna

Quan escoltaves, sempre podies aprendre quelcom nou, quelcom que duraria tota la vida. Duncan diu «Els narradors dels nòmades sabien que el que estaven contant es recordaria anys després que ells haguessin desaparegut», i «aquest és el costum dels nòmades»; «et donaven un relat que mai oblidaries, per tal que no els oblidessin mai». Així, l’ensenyament primordial d’un relat és el respecte a la memòria del narrador quan ja no hi és.

Linda Williamson sobre el seu marit, Duncan Williamson, que pertanyia a la comunitat de llauners nòmades d’Escòcia, a Linda Williamson, «What Storytelling Means to a Traveller: An Interview with Duncan Williamson, one of Scotland’s Travelling People», Arv: ScandinavianYearbook of Folklore, vol. 37, 1981, p. 75
Il·lustració inspirada en un dibuix tradicional de Costa d’Ivori

Quina en dirà de moltes

AMARU_HN

Una d’elles, estirant el fil amb un polze lleuger: “Mentre les altres pleguen i celebren un culte fictici”, digué, “nosaltres, que reté Pal·las, deessa millor, alleugerim el treball útil de les nostres mans amb conversa variada, i cadascuna al teu torn, perquè el temps no sembli llarg, relati una història que ompli les orelles ocioses.”

Les germanes aproven aquestes paraules i li preguen que conti la primera. Ella pensa quina en dirà de moltes ―car moltes en sabia― i dubta si contarà de tu, Dèrcetis de Babilònia, que amb la figura transformada, coberts els membres d’escates, creuen els de Palestina que remogueres els estanys; o més aviat com la seva filla, vestida de plomes, passà els darrers anys en blanques torres; o de la Nàiade que amb encantament i herbes massa poderoses canvià els cossos juvenils en peixos muts fins que sofrí ella la mateixa sort; o com un arbre que portava fruits blancs, ara els porta negres a causa del contacte amb la sang. Aquesta li plau perquè no és una faula divulgada. Comença d’aquesta manera mentre la llana va seguint els seus fils:

“Píram i Tisbe, ell el més bell dels minyons, ella la més admirada de les donzelles que hi ha a l’Orient…”

Ovidi, Les Metamorfosis, Barcelona: Fundació Bernat Metge 1929, edició bilingüe llatí-català, text revisat i traducció d’Adela Mª Trepat i Anna Mª de Saavedra, vol. I, llibre IV, 35-55, pàgs. 80-81
Il·lustració inspirada en un dibuix de la tradició cultural andina quítxua

La aranya és la font i l’origen de tots els relats

ANANSESEM02_HN

 

Ohinto anansesem nkyere Ntikuma.

Ningú conta contes a Ntikuma.

Anansesem. Literalment, “paraules sobre la aranya”, és el terme utilitzat per a tot tipus d’històries, fins i tot les històries on no apareix l’aranya.

Ntikuma. El fill de la aranya. Ja que la aranya [Ananse] és la font i l’origen de tots els relats, del fill, Ntikuma, se suposaria que coneix tots els relats del món, al haver-los escoltat al seu pare. La dita s’utilitza en el sentit de “això ja m’ho sé, conta’m alguna cosa que jo no sàpiga”.

Ashanti, Àfrica Occidental; R. S. Rattray, Ashanti Proverbs (the primitive ethics of a savage people), Oxford: Clarendon Press, 1916, núm. 183, pàgs. 75-76

El que és important es conservar el sentiment del relat

FIGURA ANDINA_HN

En el nou llibre he inclòs diverses històries molt antigues que vaig escriure de memòria, tal i com les vaig escoltar fa molt de temps. Amb la memòria cal anar amb compte; per a certs fets o detalls la memòria és més imaginativa que altra cosa, però el que és important és conservar el sentiment del relat. Això no ho oblido mai: el sentiment que hom rep del relat és el que cal esforçar-se per plasmar amb fidelitat.

Leslie Marmon Silko (dels pueblo de Laguna, a Nou Mèxic) en una carta al poeta James Wright, a L. M. Silko i J. Wright, The Delicacy and Strength of Lace, edició d’Anne Wright, Saint Paul, Minnesota: Graywolf Press, pàgs. 69-70
Il·lustració inspirada en dibuix andí

Com…

ESTANDARTE_HN

…com els relats donen forma i contingut al món i com li donen significat i valor; com ens apropen al món real al distanciar-nos d’ell; com uneixen, i al mateix temps separen, a les persones; com són veritables i no veritables al mateix temps.

J. E. Chamberlin y Levi Namaseb, “Stories and songs across cultures”, Profession, 2001, pàg. 25
Il·lustració inspirada en un estendard turc

Els clàssics russos i estrangers eren els que millor funcionaven

costa de marfil_mancha

Un nombre significatiu de presos polítics que van escriure memòries –i això podria explicar per què van escriure memòries– atribueixen la seva supervivència a la seva habilitat per a “narrar històries”: per entretenir a presos comuns contant-los els arguments de novel·les o pel·lícules. En el món dels camps i les presons, on els llibres escassejaven i les pel·lícules eren rares, un bon narrador era molt valorat.

Lev Finkelstein diu que estarà “sempre agraït al lladre que, en el meu primer dia de presó, va reconèixer aquest potencial en mi i va dir: ‘Tu probablement has llegit molts llibres. Conta’ls a la gent i acabaràs vivint força bé. I certament jo vivia millor que els altres. Gaudia de certa notorietat, certa fama […] Em topava amb gent que em deia: “Tu ets en Levchik-Romanist [Levchik-el-narrador], em van parlar de tu a Taishet”.

Gràcies a aquesta habilitat, Finkelstein era convidat dues vegades al dia a la barraca del brigada en cap, on rebia una tassa d’aigua calenta. A la pedrera on llavors treballava “això significava la vida”. Finkelstein va descobrir, segons va dir, que els clàssics russos i estrangers eren els que millor funcionaven; tenia un èxit molt menor recontant els arguments de novel·les soviètiques més recents.

Anne Appelbaum, Gulag: A History of the Soviet Camps, Londres: Allen Lane, 2003, pàg. 352
Il·lustració inspirada en un dibuix popular de Costa d’Ivori