El dissipador de maldecaps

Kakadu.jpg

En malai, pengiluar lara, ‘dissipador de maldecaps’, és el nom de lloança del narrador que posseeix l’art de captivar els seus oients. Al llarg dels segles el narrador malai va desenvolupar i refinar el seu art fins a convertir-lo en l’expressió mateixa del veloç moviment del cavall del príncep; els espirals ondulants de la serp; la nimfa celeste solcant el cel, lluminós i auri. Inimitables són les imatges que impregnen els contes malaisis.

Jan Knappert, Mythology and Folklore in South-East Asia, Oxford University Press, 1999 pàg. 195
Dibuix inspirat en una pintura rupestre de Kakadu, Austràlia

Anuncis

Bojos de tempesta

pina

Podies estar assegut dins de la teva cabana en un campament d’hivern, en plena nevada i, de sobte (perquè no trucàvem pas a la porta), de sobte el cobertor de l’entrada s’obre i entra a quatre grapes un tipus amb tot el cabell i l’abric coberts de neu, espolsant-se-la, i es tractaria d’un boig de tempesta que acabava de sortir del temporal. [Aquests bojos de tempesta] vagarejaven de campament en campament contant històries, portant noves. Se’ls considerava certament homes-medicina, persones notables. Se’ls tenia simplement per un pèl bojos, per això els anomenaven “bojos de tempesta”.

Ron Evans, narrador metis del Canadà, citat per Dan Yashinski, Suddenly they heard footsteps, Jackson: University Press of Mississippi, 2006, pàgs. 29-30
Il·lustració: motiu pintura xinesa tradicional 

 

La veritat, les mentides i els somnis

inuit

Per a ser un individu, també cal ser no-res. Per conèixer-se un mateix, hom ha de ser capaç de no conèixer res. Els asòmnics coneixen el món de forma continuada i immediata, sense temps mort, sense espai per a la individualitat. Com que no somien, no conten històries i per això no els cal el llenguatge. Sense llenguatge, no tenen mentides. Ni tampoc futur. Viuen aquí, ara, en perfecte contacte. Viuen en el pur fet. Però no poden viure en la veritat, perquè el camí cap a la veritat, diu el filòsof, passa per les mentides i els somnis.

Ursula K. LeGuin, ‘Wake Island’, a Changing Planes, Nova York: Harcourt, 2003, pàg. 164-165
Il·lustració inspirada en un dibuix Inuit

Tant de bo acabés la cosa aquí

HN_RUANDA

Som històries.’ És una idea tan senzilla que fins i tot un nen ho entendria. Tant de bo acabés la cosa aquí. Però som històries dins d’històries. Històries dins d’històries dins d’històries. Sense aturador, anem quedant-nos enrere, emmarcats i reemmarcats, fins a ser il·legibles per a nosaltres mateixos.

Ivan Vladislavic, 101 Detectives: Stories, Ciutat del Cap: Umuzi, 2015, pàg. 147
Il·lustració inspirada en un dibuix tradicional de Rwanda

Quan la veu eloqüent i el gest d’un vell arrugat i canós…

burkina

En aquestes illes llunyanes (Illes Hèbrides) on els homes viuen amb lentitud, i viuen molt, probablement perquè no viuen amb presses, en toscs i pintorescs coberts construïts amb pedres i torba, on homes de fins i tot vuitanta anys han passat la major part de la seva existència, en aquests recés de tranquil·litat enmig del corrent de la vida, vells pensaments s’acumulen com or en pols en un rierol de Sutherland, i allà es conserven.

Allà, a les nits d’hivern, bocabadats i amb els ulls esbatanats, els nens seuen a la claror vermella del foc de torba, sota el gris sostre de fum, i escolten emocionats aquests estranys i antics mites. Deixen de ser nois i noies esparracats i descalços, amb grenyes llargues, fosques o rosses; escolten com l’aguerrit pastor lluità contra el drac i es feu amb la princesa i el regne, i el seu ànim s’eleva com el d’ell. Deixen d’existir les patates i la llet, els envans de fusta i les culleres de banya, quan la veu eloqüent i el gest d’un vell arrugat i canós desplega al seu davant l’escudella d’or i les menges del gegant.

I quan el relat conclou, i el foc amb prou feines crema, nois i noies s’acotxen a les seves màrfegues i segueixen somiant, i així somien fins que es fan grans, i envelleixen, i el vell relat es converteix en part de les seves vides tranquil·les. El somni d’aventures del nen és el punt lluminós dins d’una rutina de penes i treballs, i l’home no l’oblida mai mentre viu.

John Francis Campbell, “On current British mythology and oral traditions”, Journal of the Ethnological Society of London, 1869-1870, vol. 2, pàgs. 331-332
Il·lustració inspirada en un dibuix pintat sobre una carabassa de Burkina Faso

Ara formen part intrínseca de la seva vida

rockart_SA

Com ja s’ha dit, [entre els pawnee skidi d’Amèrica del Nord] aquestes tradicions, com també els rituals, es consideren possessions personals. El propietari ha pagat per elles i per tant, segons les seves creences, ara formen part intrínseca de la seva vida. A mida que les conta es desfà de part de la seva vida i contribueix així de forma directa a que aquesta s’apropi a la seva fi. Per això, com s’exclamà un home de mitjana edat, “No et puc contar tot el que sé, doncs encara no estic preparat per a morir”; o en paraules d’un vell sacerdot, “Sé que els meus dies són pocs. La meva vida ja no és útil. No hi ha motiu perquè no et pugui contar tot el que sé”.

George A. Dorsey, Traditions of the Skidi Pawnee, Boston i Nova York: Houghton, Mifflin & Co. per a la American Folk-Lore Society, 1904, pàg. xxii
Il·lustració inspirada en una pintura rupestre del Cap del Nord, Sud-Àfrica

Quelcom propi i especial dels qui rumien i reflexionen

FIGURAS_HN

 

Els relats que les persones distingides comparteixen en xerrades sota la llum de la lluna i entre l’oreig de les hores tardanes de la nit i les fragants aromes de los flors; la seva inclusió en els sermons, i el fet de considerar-los des de qualsevol aspecte en examinar aquestes èpoques passades, és quelcom propi i concret dels qui rumien i reflexionen.

De “A History of the Western Sanhaja” de Shaykh Sidya Baba (finat el 1924) dels Awlad Abyayri (Mauritània), de l’obra de H. T. Norris, Saharan Myth and Saga, Oxford: Clarendon Press, 1972, pàg. 161
Il·lustració inspirada en una pintura rupestre del Cap Oriental, Sud-àfrica