Al meu poble natal, Pool-Ewe, Ross-shire, quan era un vailet, els joves tenien per costum reunir-se durant les llargues nits d’hivern per escoltar els vells recitar contes o sgeulachd, que havien après dels seus pares. En aquells temps, sastres i sabaters anaven casa per casa fent roba i sabates. Quan un d’ells arribava al poble, per a nosaltres era motiu de gran alegria, al temps que rebíem faldilles noves.
Sé d’un vell sastre que cada nit de la seva estada al poble, contava un conte nou; i un altre, un vell sabater, que amb el seu gran pilot d’històries de fantasmes i sídhe ens espantava tant que, de tornada a casa, amb prou feines gosàvem passar pel cementiri de l’església propera.
Era també costum que, quan visitava el poble un aoidh o foraster famós pel seu repertori de contes, joves i vells acudíssim sense demora a la casa on passava la nit i triéssim el nostre seient, els uns damunt de llits, els altres en bancs, i d’altres asseguts en tamborets de tres potes, etcètera, per escoltar en silenci els nous contes, talment com he vist després fer a tanta gent quan ve a Glasgow un actor molt famós. Generalment, l’amo de la casa iniciava la vetllada amb el conte del Famhair Mor (gran gegant), o algun altre relat favorit, i a partir d’aquí seguia el foraster. «El primer conte, l’amo, i el aoidh o hoste, contes fins a l’alba», era una dita popular. També era costum proposar endevinalles, en la solució de les quals tothom havia de posar en joc el seu enginy. Si algú dels presents proposava una endevinalla que no es resolia aquella nit, tornava a casa amb el títol de «rei de les endevinalles».
A més d’això, en aquelles vetllades es debatia sobre els Fein, que deriva de Fiantaidh, gegant; i els Fiantaidh eren un cos d’homes que s’oferien voluntaris per defensar el seu país de les invasions i incursions de danesos i noruecs, o Lochlinnich. Fiunn, que era sempre el rei dels Fein, era entre ells el més fort, i no es podia admetre ningú en el grup que tingués menys alçada que ell, per molt alt que fos. Recordo un vell sabater de pell fosca que una nit ens va contar que Fiunn tenia una dent que consultava com a oracle en totes les ocasions importants. Només havia de tocar-se la dent i allò que volgués saber, fos el que fos, li era revelat immediatament.
D’una carta d’Hector Urquhart a John Francis Campbell, amb data de març de 1860; reproduïda a Popular Tales of the West Highlands, vol. I, Edimburg: Edmonston and Douglas, 1860págs. vi-vii
I·lustració inspirada en un netsuke japonès
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
Homo Narrans 