Un mal narrador

Al final d’un relat en un dels meus quaderns del comtat de Clare vaig escriure: «30 de desembre, 1929. Aquest és el pitjor conte que he escoltat mai, i per a qualsevol familiaritzat amb el relat, les omissions, vacil·lacions i incoherències resultaven exasperants. El públic estava molt fastiguejat.

De tant en tant creuava la mirada amb John Carey, un bon narrador, que fumava assegut davant del foc, i sacsejava el cap amoïnat. Per a ell era un sacrilegi destrossar un conte d’aquesta manera. El pobre recitador, que val a dir, ho estava fent el millor que podia, de vegades estossegava; estava refredat, però li anava bé amagar de tant en tant els seus defectes amb una tos sorollosa, i l’espai de descans que d’aquesta forma es creava en la narració li permetia pensar. Tot sovint els narradors estosseguen quan no saben què dir.

Finalment, Carey no va poder suportar més la tensió, indignat més enllà del tolerable, i va escridassar el narrador, i renyant-lo, li va dir-li què s’havia deixat. Carey i els altres oients havien conegut el pare del recitador, que havia estat el millor narrador del districte; el fill recordava els contes, però no els podia contar bé.

El crític literari analfabet pot ser tan despietat en els seus judicis com el seu sofisticat col·lega que escriu en una estança curulla de llibres, i podem estar segurs que el relat medieval, així com la narració oral moderna, havia de passar pel foc del purgatori de molts segles abans d’assolir l’elevat nivell que li exigia el cinisme dels crítics del món de la parla gaèlica.

Seamus O Duilearga [James Delargy] «Irish Tales and Story-tellers», a H. Khun i K. Schier (eds.), Märchen, Mythos und Dichtung: Festschrift zum 90. Geburtstag Friedrich von der Leyens am 19. August 1963, Múnic: Editorial C. H. Beck, 1963, pp. 66-67)

Il·lustració inspirada en el dibuix del tambor d’un xaman

El conte comença on la raó acaba

«Af a mayse fregt men nish ken kashe!» [Hom no fa preguntes sobre un conte] diu un vell proverbi ídix, i el motiu és comprensible: kashe i mayse es troben en pols oposats. Mentre kashe prové de la raó, la lògica i la realitat, mayse necessàriament comença on la raó acaba. Kashe s’origina al cervell, i mayse al cor. Kashe pregunta: «Com és possible això?»,  mentre que mayse no coneix límits. És, per tant, obvi perquè ningú no fa una kasha [pregunta], que pertany totalment a la realitat, sobre un mayse [conte], que pertany totalment a la fantasia.

Abraham Rechtman, The Lost World of Russia’s Jews: Ethnography and Folklore in the Pale of Settlement, traducció de N. Deutsch i N. Barrera, Bloomington: Indiana University Press, 2012, pàg. 254

Il·lustració inspirada en un disseny tèxtil japonès

De les entranyes dels vius

[Que la meva feina no és petita] és cosa patent, doncs havent-hi manca d’escriptures, haig d’anar pidolant d’un a l’altre, traient de les entranyes dels vius el que van veure els ulls dels morts, fent presents les coses passades, i les que ja les envolten les tenebres de l’oblit, treure-les a la llum i a la memòria.

Fray Alonso de Espinosa, Historia de Nuestra Señora de Candelaria, edició d’Alejandro Cioranescu, Santa Cruz de Tenerife: Goya Ediciones, 1980, p. 16; la primera edició és de 1594

Il·lustració inspirada en un estendard turc.

El lloc dels mites

Els bella coola coincideixen en què el més important dels seus éssers sobrenaturals és Älquntäm, la divinitat suprema, creador de persones i animals […].  Altres noms amb els que se’l coneix es detallen a continuació:

[…]

Smaiaikila, «L’home conte», perquè Älquntäm va crear els mites ancestrals al temps que creava la humanitat. […]

Smaialotla, «De qui procedeixen i a qui pertanyen, tots els mites». Com a creador de mites considerats en molt alta estima, la divinitat suprema és el seu amo.

 […]

Tot i que Älquntäm sovint viu al sol, la seva llar és a una terra plana damunt del cel, una casa enorme que figura de forma destacada a la mitologia bella coola i en el pensament actual. […] [Un dels noms de la casa és] Nusmäta, «El lloc dels mites».

T. F. McIlwraith, The Bella Coola Indians, vol. 1, Toronto: University of Toronto Press, 1948, pàgs. 32, 34

Il·lustració inspirada per una escultura que representa un ancestre d’Indonesia

L’estranya expressió dels seus ulls mentre cantava

La filla del kapala [cacic del poble] i una companya van exigir dos florins cadascuna per contar-me folklore, davant de la qual cosa vaig expressar el meu desig d’escoltar primer el que podien contar. La companya va insistir en rebre abans els diners, però l’esposa del kapala, que era una dona encantadora, va començar a cantar, i la seva amiga es va afegir sovint a la cançó. Es tractava de l’oració preliminar, sense la qual no es podien contar històries. La dona era una blian [xaman], i la seva forma de narrar llegendes, segons em va informar, consistia en delinear relats en forma de cançó.

Com que no tenia ningú que em traduís, a desgrat em vaig veure obligat a renunciar a la seva demostració, tot i que vaig trobar interessant observar l’estranya expressió dels seus ulls mentre cantava, i l’aparença d’estar en trànsit que mantenia. Un altre aspecte notable era l’intensa afecció dels seus gossos, que van fixar tothora els seus ulls en ella, i acompanyaven els seus moviments amb estranys sons guturals.

Dayak, Borneo central; Carl Lumholtz, Through Central Borneo: An Account of Two Years’ Travel in the Land of the Head-Hunters Between the Years 1913 and 1917, Singapur: Oxford University Press, pàgs. 137-138

Il·lustració inspirada en una pintura rupestre de Kimberley, Austràlia

Mai el vaig escoltar narrar un conte més d’una vegada

Aquí a la nostra cel·la, els homes cada nit ens aplegàvem enmig d’espelmes i encenedors, fent cercles com en un berenar de feina. Aquí seguíem filant entre riures i sense preocupacions, escoltant els contes dels contacontes. Enlloc més com a la presó he escoltat tants de contes, i fins i tot encara avui en recordo alguns.

[. . .]

De nit, la cel·la semblava un casament, plena d’espelmes i encenedors de querosè. Així, tot filant, ens contàvem contes fins a altes hores de la nit. Per a això dels contes, en Matico Quispe era especial. Era un presoner del poble d’Oropesa i la seva dona era de Huaro, on ell vivia. Aquí, quan treballava de supervisor d’un assecador de blat a l’hisenda d’un senyor Díaz, una nit van desaparèixer tres sacs de blat de l’assecador. Ell era innocent, però l’hisendat no se’l creia.

De fet, el va denunciar a Urcos, on exercia de jutge el seu cunyat, com a lladre del seu assecador. Per això en Matico estava pres. En Matico era especial, doncs des d’aquella vegada de la presó d’Urcos fins ara, mai no he topat amb un altre paisà que fos tan contacontes com en Matico. Ell era tan contacontes que en el temps que vaig ser a la presó mai el vaig escoltar narrant un conte més d’una vegada. Tot estava llest a dins del seu cap.

Gregorio Condori Mamani, De nosotros los Runas: Autobiografía, amb Ricardo Valderrama Fernández i Carmen Escalante Gutiérrez, Madrid: Alfaguara, 1983, pàgs. 49, 52; Gregorio Condori Mamani és quítxua del poble d’Acopía, al Perú

Il·lustració inspirada en una imatge de tradició budista

Narradors

Tot i que els japonesos són una nació de lectors, també els encanta escoltar els relats del narrador professional, que és tot un artista a la seva manera. El tipus més humil de narrador se’l pot veure assegut en una cantonada, envoltat d’un grup de culis bocabadats. Els de més categoria s’agrupen en gremis que tenen en propietat cases especials d’entreteniment anomenades yose, i també se’ls pot contractar per hores per amenitzar festes privades. Algunes formes de narració segueixen més aviat la línia d’una lectura popular. L’home s’asseu amb un llibre obert al davant i l’exposa; potser la història dels Quaranta-set rōnin, o la novel·la xinesa El Romanç dels Tres regnes (Songoku Shi), o bé un relat de la rebel·lió de Satsuma, o les antigues guerres medievals de les famílies Taira i Minamoto; i quan arriba a un punt especialment bo, el narrador el subratlla amb un cop de vano, o amb una tauleta de fusta que té per aquest efecte. Aquesta mena de lectura s’anomena gundan, si el tema és la guerra; altrament seria kōshaku, que significa literalment «disquisició». El hanashi-ka o narrador pròpiament dit tracta relats d’amor, anècdotes i incidents imaginaris. Gidaiyu és una mena de balada cantada per les dones amb acompanyament del shamisen o banjo.

L’entreteniment que s’ofereix a una yose és, generalment, mixt. Hi haurà històries bèl·liques, relats amorosos, recitals acompanyats pel banjo; el mateix programa segueix en la seva majoria en cartell durant una quinzena, i el canvi es fa els dies 1 i 16 del mes. Atès que el nombre de cases d’aquesta mena que es troben a cada ciutat important és considerable, els oients poden trobar quelcom nou que escoltar cada nit, i els narradors de més categoria assoleixen uns ingressos considerables pel que és Japó. Van d’una casa d’entreteniment a l’altra, aturant-se només una hora si fa no fa, el temps just per contar un relat i guanyar-se d’aquesta manera un dòlar o dos.

Molts estudiants de llengua japonesa estrangers han trobat a les yose la seva millor escola; però fins avui només a dos se’ls ha acudit anar-hi no pas com a escoltadors, sinó com a recitadors. Un és un anglès anomenat Black, amb un domini del japonès tan perfecte i uns arguments manllevats del patrimoni de la ficció europea amb novetats tan agradables que els narradors de Tokio l’han admès en el seu gremi. De l’altre, –també anglès, anomenat John Pale– es diu que canta les cançons japoneses tan bé com un nadiu.

Amb la introducció d’altres formes europees d’entreteniment, com ara el ball i el cinematògraf, les yose han perdut cert terreny en el favor popular. Tanmateix, per un curiós gir del destí, han passat a gaudir del patrocini especial del govern, que ara les fa servir amb finalitats de propaganda: Black, l’intel·ligent anglès esmentat més amunt, va morir el 1923.

Basil Hall Chamberlain, Things Japanese being Notes on Various Subjects connected with Japan, Londres: Kegan Paul, Trench, Trubner & Co., 1939, pàg. 467

Il·lustració inspirada en gravats rupestres d’una cova de l’illa de Götland

Però no ens adormíem

Vaig saber de Coiot i de les coses que pot fer perquè el meu pare ens contava històries de com va començar el món i de com Coiot va ajudar el nostre Creador, Germà Gran, a posar les coses en ordre. Només alguns homes coneixen aquestes històries, però el meu pare n’era un. Les nits d’hivern, quan ens acabàvem les farinetes o l’estofat de conill i jèiem a les nostres estores, els meus germans li deien:

–Pare, conti’ns alguna cosa.

El meu pare s’estirava en silenci sobre la seva estora, amb la meva mare al costat i el bebè entre ells. Al cap d’una estona començava lentament a contar-nos sobre com va començar el món. Aquest és un relat que només es pot contar a l’hivern, quan les serps no volten per aquí, perquè si l’escoltessin les serps, entrarien arrossegant-se i et mossegarien. Però a l’hivern, quan les serps dormen, contem aquestes coses. El nostre relat sobre el món està farcit de cançons, i quan els veïns sentien cantar el meu pare, obrien la porta de casa nostra i franquejaven l’alt llindar. Família rere família venien i feien un gran foc i mantenien la porta tancada davant la freda nit. Quan el meu pare acabava una frase, tots dèiem a continuació la darrera paraula. Si algú s’adormia, ell s’aturava. Ja no seguia parlant. Però no ens adormíem.

R. M. Underhill, Papago Woman, Long Grove, Ill.: Waveland Press, pàg. 50

Il·lustració inspirada en l’art del poble Klickitat de la costa nord-oest d’Amèrica

Gwydion era el millor narrador del món

Van entrar com a poetes i els van donar la benvinguda. Gwydion va ser ubicat aquella nit a un costat de Pryderi.

–Bé –va dir Pryderi–, ens agradaria escoltar una història de part d’algun d’aquests joves d’allà.

–Tenim un costum, senyor –va replicar Gwydion–: la primera nit en arribar fins a un home important, el poeta principal és qui recita. Us contaré històries amb molt de gust.

Gwydion era el millor narrador del món. Aquella nit va entretenir a la cort amb anècdotes i històries divertides, per la qual cosa va ser admirat per tots i Pryderi estava encantat conversant amb ell.

De la quarta branca del Mabinogi, traducció de Luciana Cordo Russo, Mabinogion: Relatos galeses medievales, Santiago de Chile: Lom, 2019, p. 87

Il·lustració inspirada en una pintura rupestre del Cap Oriental, Sud-àfrica

Contes fins l’alba

Al meu poble natal, Pool-Ewe, Ross-shire, quan era un vailet, els joves tenien per costum reunir-se durant les llargues nits d’hivern per escoltar els vells recitar contes o sgeulachd, que havien après dels seus pares. En aquells temps, sastres i sabaters anaven casa per casa fent roba i sabates. Quan un d’ells arribava al poble, per a nosaltres era motiu de gran alegria, al temps que rebíem faldilles noves.

Sé d’un vell sastre que cada nit de la seva estada al poble, contava un conte nou;  i un altre, un vell sabater, que amb el seu gran pilot d’històries de fantasmes i sídhe ens espantava tant que, de tornada a casa, amb prou feines gosàvem passar pel cementiri de l’església propera.

Era també costum que, quan visitava el poble un aoidh o foraster famós pel seu repertori de contes, joves i vells acudíssim sense demora a la casa on passava la nit i triéssim el nostre seient, els uns damunt de llits, els altres en bancs, i d’altres asseguts en tamborets de tres potes, etcètera, per escoltar en silenci els nous contes, talment com he vist després fer a tanta gent quan ve a Glasgow un actor molt famós. Generalment, l’amo de la casa iniciava la vetllada amb el conte del Famhair Mor (gran gegant), o algun altre relat favorit, i a partir d’aquí seguia el foraster. «El primer conte, l’amo, i el aoidh o hoste, contes fins a l’alba», era una dita popular. També era costum proposar endevinalles, en la solució de les quals tothom havia de posar en joc el seu enginy. Si algú dels presents proposava una endevinalla que no es resolia aquella nit, tornava a casa amb el títol de «rei de les endevinalles».

A més d’això, en aquelles vetllades es debatia sobre els Fein, que deriva de Fiantaidh, gegant; i els Fiantaidh eren un cos d’homes que s’oferien voluntaris per defensar el seu país de les invasions i incursions de danesos i noruecs, o Lochlinnich. Fiunn, que era sempre el rei dels Fein, era entre ells el més fort, i no es podia admetre ningú en el grup que tingués menys alçada que ell, per molt alt que fos. Recordo un vell sabater de pell fosca que una nit ens va contar que Fiunn tenia una dent que consultava com a oracle en totes les ocasions importants. Només havia de tocar-se la dent i allò que volgués saber, fos el que fos, li era revelat immediatament.

D’una carta d’Hector Urquhart a John Francis Campbell, amb data de març de 1860; reproduïda a Popular Tales of the West Highlands, vol. I, Edimburg: Edmonston and Douglas, 1860págs. vi-vii

I·lustració inspirada en un netsuke japonès