La butxaca dels contes

NETSUKE HOM. NARRR

I llavors, les nits fredes d’hivern, la iaia es ficava a dins del seu petit compartiment, la seva tenda, i es contaven contes. Jo era molt petit llavors, però recordo molt bé la meva àvia. Al voltant del foc es contaven històries meravelloses. Recordo el meu pare assegut al voltant del foc, enmig del terra, amb prou feines una petita foguera de branques al bell mig de la tenda, un forat al sostre, i el fum que sortia directament pel forat. Un llantió de parafina, feta pel meu pare, estava apagat.

La iaia contava una història, mon pare contava una història. Potser alguns nòmades [travellers] que passaven per allà s’aturaven i plantaven tenda a «El racó dels calderers», un indret a l’altra banda del rierol, davant del bosc on acampàvem. […] Ells també contaven històries i es formava un petit aplec. La nostra tenda era un lloc on paraven els nòmades que venien fins a Argyll, i sempre hi havia temps per a un relat.

Bé, doncs, la iaia s’estava amb nosaltres tot l’hivern, en aquella gran tenda, amb el seu petit compartiment. […]

La iaia era una anciana, i en aquells temps d’abans, cap anciana dels nòmades duia bossa. El que sí duien al voltant de la cintura era una gran butxaca. Recordo com era la de la iaia: l’havia feta ella mateixa, una butxaca de tartà. Era com una bossa gran, amb una corretja, i se la lligava a la cintura. Duia tres botons de nacre al centre; en aquells temps no hi havia cremalleres. La iaia duia tots els seus béns materials en aquesta butxaca.

Bé, la iaia fumava una petita pipa de fang. I quan necessitava tabac, deia.

Nens, vull que aneu al poble a buscar tabac per a la meva pipa.

I ens donava a ma germana i a mi tres penics, un per a cada un, i l’altre per a tabac. El vell botiguer solia tenir un rotlle de tabac, i tallava un bocí per a la iaia a canvi d’un penic. Nosaltres tornàvem, i la recompensa era:

Iaia, conta’ns un conte!

Ella s’asseia allà, davant de la seva petita tenda, i tenia un cassó i una petita foguera.

Recollíem branques per a ella, i ella es preparava un té negre i fort. Aixecava el cassó, el posava al costat del foc i deia:

Molt bé, nens, aviam què puc trobar aquest cop per vosaltres a la meva butxaca!

Obria la seva gran butxaca, amb els seus tres botons de nacre al costat, els recordo bé, i deia:

Bé, doncs, us contaré un conte.

Potser era el conte que havia contat tres nits abans. Potser un que feia setmanes que no contava. De vegades ens contava un conte tres o quatre cops; de vegades ens en contava un que no havíem sentit mai.

Així va ser que, un dia, la meva germana i jo vam tornar del poble. Jugàvem, i ens vam apropar a la tenda de la iaia. Lluïa un sol càlid. El cassó de té de la iaia era al costat del foc: estava fred, el foc s’havia consumit. El sol escalfava. La iaia estava ajaguda, amb les mans sota el cap, com una anciana, i el seu llitet era davant de la tenda. Al seu costat hi havia la butxaca. Era la primera vegada que la vèiem separada de la cintura de la iaia. Probablement se la treia de nits, quan s’ajaçava. Però de dia, mai!

De manera que ma germana i jo ens vam esmunyir en silenci i vam dir:

La iaia dorm! Allà hi ha la seva butxaca. Anem a veure quants contes hi ha a la butxaca de la iaia!

I amb molt de compte, la vam agafar i la vam dur darrere l’arbre prop del qual vivíem al bosc, i vam descordar els tres botons de nacre. Dins de la butxaca, allò semblava la cova d’Aladí! Hi havia pipes de fang, monedes de tres penics, anells, monedes de mig penic, de deu cèntims, fermalls, agulles, agulles de cap, tot el que una velleta porta a sobre, didals… però no vam trobar ni un sol conte! Així que no vam tocar res. Vam tornar a posar tot a dins, vam tancar la butxaca i la vam deixar on l’havíem trobada, la vam posar al costat de la iaia.

Vam dir:

Anirem a jugar una altra vegada, i tornarem amb la iaia quan es desperti.

Així doncs, vam anar a jugar de nou, i vam tornar més o menys una hora després, i la iaia ja s’havia aixecat. Encenia el foc i escalfava el té fred. I ens vam asseure al seu costat. Després de prendre’s el seu té negre i fort, va començar a encendre la pipa. Nosaltres li vam preguntar:

Iaia, ens contaràs un conte?

Sí, nens –va respondre–. Us contaré un conte.

Li encantava contar-nos contes perquè així ens feia companyia, i també era bona companyia per a ella seure allà amb nosaltres, els nens. Va dir:

Ara espereu un moment, espereu, aviam què tinc per a vosaltres aquesta nit.

I va obrir aquella butxaca. Ens va mirar una estona a mi i a la meva germana, ens va mirar una llarga estona amb els seus ulls blaus. Va dir:

Sabeu una cosa, nens?

Vam respondre:

No, iaia.

Ella va dir:

Es veu que quan dormia algú ha obert la meva butxaca, i tots els contes han marxat! Aquesta nit, nens, no us puc contar cap conte.

I aquella nit no ens va contar cap conte. I mai no va tornar a contar-nos cap conte. I jo tenia disset anys quan va morir la meva iaia, però només onze quan això va passar. La iaia no va tornar a contar-me cap història, i aquesta és una història real!

Duncan Williamson, The Horsieman: Memories of a Traveller 1928-1958, Edimburg, Canongate Press, 1994, pàgines 6-8
Il·lustració inspirada en un netsuke japonès
Anuncis

A on van els contes un cop narrats

arbol_huichol

El conte s’endinsà en el bosc, els pensaments a la nostra pròpia ment.

Fòrmula de tancament de les narradores maithil del Nepal; Coralynn V. Davis, Maithil Women’s Tales: Storytelling on the Nepal-India Border, Urbana & Springfield: University of Illinois Press, 2014, pàg. 1
Il·lustració inspirada en un dibuix del poble Huichol, Mèxic

 

Forces alienes a ell

hombre_pajaro

Com es fa algú cantor, preguntes? No pas forçant la veu pels cims pelats dels pujols, ni tampoc fent regals a molts mestres.

Llavors, Parchen-tulchi, un cantor neix cantor?

No, tampoc un tulchi (rapsode) neix. Com pot un home inventar imatges d’un món d’herois, cóm pot veure els cent cims nevats de l’Altai i els deu llacs blaus i els setanta rius veloços i els camells rojos i grocs i els ramats de cavalls negres, ruans i pigallats, si aquestes coses no li són comunicades per forces alienes a ell?

De quines forces parles?

Quan era un nen de dotze anys portava a pasturar a l’estepa els ramats del meu pare. Un dia vaig veure un gegant cavalcant un drac, si va ser somni o realitat, no t’ho puc dir. El gegant em va preguntar si em volia convertir en un cantor d’epopeies. Li vaig dir al gegant que aquell era certament el meu desig més gran, però temia que mai no el podria veure complert, perquè el meu pare em faria anar al monestir per vestir l’hàbit de monjo i aprendre els llibres sagrats. El gegant va assenyalar una cabra blanca, la més gran i millor del ramat de cabres del meu pare. “Dóna’m aquesta cabra per sacrificar-la al rei dels dracs”, va dir, “i els cants heroics que entonaràs seran aitals que el teu nom serà sempre estimat allà on els homes s’apleguin al voltant de les fogueres, o es reuneixin a les grans festes dels prínceps”.

Hi vaig accedir gustós; el gegant em va colpejar l’espatlla, va muntar el seu drac i va marxar. Quan vaig revenir no hi havia ningú, ni gegant, ni drac, però prop d’allà un llop s’estava menjant la cabra blanca, ben bé la mateixa que el gegant havia exigit per al sacrifici. Des d’aquell dia vaig saber que tenia el do del cant, atorgat pel senyor dels dracs en persona.

I llavors tot va ser fàcil… cant, fama i coneixement?

Parchen somrigué.

Res no va ser fàcil, doncs el meu pare em va apallissar perquè el llop havia devorat la seva cabra. Em va enviar al monestir, i allà els monjos m’apallissaven perquè no podia aprendre la sagrada doctrina.

Tanmateix, vas arribar a ser cantor?

Tenia el do. Em van deixar aprendre els cants i cantar. Quan els vaig saber, vaig sentir la crida de l’estepa i vaig deixar els sagrats murs per vagarejar entre les tendes dels prínceps i cantar les gestes de la meva gent.

Posseïa molts cants, i els esperits em parlaven amb facilitat, de manera que em vaig fer famós entre els homes. Molts van ser els regals que vaig rebre: sedes, vestits, selles de muntar, catifes, cavalls i ovelles, però jo m’ho vaig gastar tot i vaig tornar de nou al monestir. En aquells temps era alegre i despreocupat, aficionat a l’embriaguesa i a les dones, pròdig amb totes les coses, i estimava la vida dels homes. En una ocasió fins i tot vaig estimar una russa, i ella em va estimar a mi.

Mongòlia; Ralph Fox, “Conversation with a Lama”, New Writing, tardor 1936, pàgs. 180-181

Il·lustració inspirada en un home ocell Rapa Nui, Illa de Pasqua

El dissipador de maldecaps

Kakadu.jpg

En malai, pengiluar lara, ‘dissipador de maldecaps’, és el nom de lloança del narrador que posseeix l’art de captivar els seus oients. Al llarg dels segles el narrador malai va desenvolupar i refinar el seu art fins a convertir-lo en l’expressió mateixa del veloç moviment del cavall del príncep; els espirals ondulants de la serp; la nimfa celeste solcant el cel, lluminós i auri. Inimitables són les imatges que impregnen els contes malaisis.

Jan Knappert, Mythology and Folklore in South-East Asia, Oxford University Press, 1999 pàg. 195
Dibuix inspirat en una pintura rupestre de Kakadu, Austràlia

Bojos de tempesta

pina

Podies estar assegut dins de la teva cabana en un campament d’hivern, en plena nevada i, de sobte (perquè no trucàvem pas a la porta), de sobte el cobertor de l’entrada s’obre i entra a quatre grapes un tipus amb tot el cabell i l’abric coberts de neu, espolsant-se-la, i es tractaria d’un boig de tempesta que acabava de sortir del temporal. [Aquests bojos de tempesta] vagarejaven de campament en campament contant històries, portant noves. Se’ls considerava certament homes-medicina, persones notables. Se’ls tenia simplement per un pèl bojos, per això els anomenaven “bojos de tempesta”.

Ron Evans, narrador metis del Canadà, citat per Dan Yashinski, Suddenly they heard footsteps, Jackson: University Press of Mississippi, 2006, pàgs. 29-30
Il·lustració: motiu pintura xinesa tradicional 

 

La veritat, les mentides i els somnis

inuit

Per a ser un individu, també cal ser no-res. Per conèixer-se un mateix, hom ha de ser capaç de no conèixer res. Els asòmnics coneixen el món de forma continuada i immediata, sense temps mort, sense espai per a la individualitat. Com que no somien, no conten històries i per això no els cal el llenguatge. Sense llenguatge, no tenen mentides. Ni tampoc futur. Viuen aquí, ara, en perfecte contacte. Viuen en el pur fet. Però no poden viure en la veritat, perquè el camí cap a la veritat, diu el filòsof, passa per les mentides i els somnis.

Ursula K. LeGuin, ‘Wake Island’, a Changing Planes, Nova York: Harcourt, 2003, pàg. 164-165
Il·lustració inspirada en un dibuix Inuit

Tant de bo acabés la cosa aquí

HN_RUANDA

Som històries.’ És una idea tan senzilla que fins i tot un nen ho entendria. Tant de bo acabés la cosa aquí. Però som històries dins d’històries. Històries dins d’històries dins d’històries. Sense aturador, anem quedant-nos enrere, emmarcats i reemmarcats, fins a ser il·legibles per a nosaltres mateixos.

Ivan Vladislavic, 101 Detectives: Stories, Ciutat del Cap: Umuzi, 2015, pàg. 147
Il·lustració inspirada en un dibuix tradicional de Rwanda