Gwydion era el millor narrador del món

Van entrar com a poetes i els van donar la benvinguda. Gwydion va ser ubicat aquella nit a un costat de Pryderi.

–Bé –va dir Pryderi–, ens agradaria escoltar una història de part d’algun d’aquests joves d’allà.

–Tenim un costum, senyor –va replicar Gwydion–: la primera nit en arribar fins a un home important, el poeta principal és qui recita. Us contaré històries amb molt de gust.

Gwydion era el millor narrador del món. Aquella nit va entretenir a la cort amb anècdotes i històries divertides, per la qual cosa va ser admirat per tots i Pryderi estava encantat conversant amb ell.

De la quarta branca del Mabinogi, traducció de Luciana Cordo Russo, Mabinogion: Relatos galeses medievales, Santiago de Chile: Lom, 2019, p. 87

Il·lustració inspirada en una pintura rupestre del Cap Oriental, Sud-àfrica

Contes fins l’alba

Al meu poble natal, Pool-Ewe, Ross-shire, quan era un vailet, els joves tenien per costum reunir-se durant les llargues nits d’hivern per escoltar els vells recitar contes o sgeulachd, que havien après dels seus pares. En aquells temps, sastres i sabaters anaven casa per casa fent roba i sabates. Quan un d’ells arribava al poble, per a nosaltres era motiu de gran alegria, al temps que rebíem faldilles noves.

Sé d’un vell sastre que cada nit de la seva estada al poble, contava un conte nou;  i un altre, un vell sabater, que amb el seu gran pilot d’històries de fantasmes i sídhe ens espantava tant que, de tornada a casa, amb prou feines gosàvem passar pel cementiri de l’església propera.

Era també costum que, quan visitava el poble un aoidh o foraster famós pel seu repertori de contes, joves i vells acudíssim sense demora a la casa on passava la nit i triéssim el nostre seient, els uns damunt de llits, els altres en bancs, i d’altres asseguts en tamborets de tres potes, etcètera, per escoltar en silenci els nous contes, talment com he vist després fer a tanta gent quan ve a Glasgow un actor molt famós. Generalment, l’amo de la casa iniciava la vetllada amb el conte del Famhair Mor (gran gegant), o algun altre relat favorit, i a partir d’aquí seguia el foraster. «El primer conte, l’amo, i el aoidh o hoste, contes fins a l’alba», era una dita popular. També era costum proposar endevinalles, en la solució de les quals tothom havia de posar en joc el seu enginy. Si algú dels presents proposava una endevinalla que no es resolia aquella nit, tornava a casa amb el títol de «rei de les endevinalles».

A més d’això, en aquelles vetllades es debatia sobre els Fein, que deriva de Fiantaidh, gegant; i els Fiantaidh eren un cos d’homes que s’oferien voluntaris per defensar el seu país de les invasions i incursions de danesos i noruecs, o Lochlinnich. Fiunn, que era sempre el rei dels Fein, era entre ells el més fort, i no es podia admetre ningú en el grup que tingués menys alçada que ell, per molt alt que fos. Recordo un vell sabater de pell fosca que una nit ens va contar que Fiunn tenia una dent que consultava com a oracle en totes les ocasions importants. Només havia de tocar-se la dent i allò que volgués saber, fos el que fos, li era revelat immediatament.

D’una carta d’Hector Urquhart a John Francis Campbell, amb data de març de 1860; reproduïda a Popular Tales of the West Highlands, vol. I, Edimburg: Edmonston and Douglas, 1860págs. vi-vii

I·lustració inspirada en un netsuke japonès

Un procés continu de ficcionalització

La nostra vida social i personal és un procés continu de ficcionalització, a mesura que interioritzem el nostre l’altre-que-no-som, el dramatitzem, l’imaginem, parlem per ell i a través d’ell. La precisió d’aquesta ficcionalització mai no està garantida, però sense una capacitat per almenys endevinar el que l’altre pugui estar pensant no podríem tenir cap mena de vida social. Una de les coses que va fer la ficció va ser fer d’aquest procés quelcom explícit, visible. Tota narració d’històries és la invitació a entrar a un espai paral·lel, una arena hipotètica, a la qual tens un accés imaginat a tot allò que no siguis tu. I si la ficció tenia alguna opinió sobre ella mateixa, això vol dir que a l’ADN de la ficció hi havia empatia, que era el producte de la compassió.

Zadie Smith, “Fascinated to Presume: In Defense of Fiction”, New York Review of Books, r 24 d’octubre de 2019, pàg. 8

Il·lustració basada en un amulet Haida (gran garsa blava i humà), conservat en el Royal British Columbia Museum

Una herència del passat profund

Això és el que hem heretat del passat profund, [. . .] l’habilitat innata de contar i entendre relats, que ve de les nostres interaccions amb un entorn natural exigent; i els programes neuronals que ens permeten llegir i escriure, que també procedeixen d’aquest entorn.

Margaret Atwood, “Literature and the environment” a Burning Questions: Essays and Occasional Pieces, 2004-2021, Londres:  Chatto & Windus, 2022, pàg. 145

Il·lustració inspirada en el dibuix d’un teixit sud-africà

El tema és el recitat

[Al Kalevala] tots els objectes i les criatures formen part d’un continuum vital  en constant comunicació mútua. És un món que mai resta en silenci. Gairebé es diria que el soroll el manté amb vida. Els objectes inanimats vibren amb una mena de tremolor panteista. Els murs, el terra i les bigues de la casa es belluguen, espeteguen i canten d’expectació per la núvia que vindrà. Res roman immòbil; ni tant sols els morts estan morts, només en un altre lloc. Per descomptat, tot aquest so i moviment els plasmava originalment una veu que salmejava sense parar; les descripcions sonores devien proporcionat oportunitats perfectes per encoratjar els oients a concentrar-se en el fil conductor del relat. El recitat no era tan sols el mitjà d’expressió dels poemes del Kalevala: n’era el tema primordial. Les paraules i la música que l’acompanyaven encarnen una màgia suprema.

Geoffrey O’Brien, «Magic Sayings by the Thousands», New York Review of Books, 4 de novembre de 2021, pàg. 36

Il·lustració inspirada en el logo de la Kalevala Society

El cant i l’heroi es creen mútuament 

Quan, al clímax de L’Odissea, Odisseu disfressat –que es prepara per abatre els intrusos que el roben i fan la cort a la seva esposa–, arma el seu gran arc «talment com un hàbil citarista i cantant tensa fàcilment amb la clavilla nova la corda», i toca l’arma per produir una nota musical. Amb aquest símil tan esplèndid, Homer fusiona els fets sobre els que canta amb l’art del cantant. El cant crea l’heroi, però l’heroi també crea el cant. 

James Romm, «A Journey into Homer’s World», New York Review of Books, Setembre 23, 2021, pàg. 51 

Il·lustració inspirada en la ceràmica de la cultura Mimbres, Nou Mèxic

En el nostre argot «esprémer» significa «contar» 

–Escolta –va dir–, com ets americà segur que has vist un munt de pel·lícules, no? Has llegit molts de llibres? Un munt de novel·les? 

Vaig tornar a assentir. 

–Fantàstic. Crec que potser podrem establir una bona relació comercial. 

El parkhan [capitost] va somriure d’orella a orella davant del meu astorament. Llavors la seva actitud va canviar i es va posar molt seriós i intens, observant-me de fit a fit, amb tot just el bri d’un somriure burleta al voltant dels seus ulls foscos. […] 

–Escolta’m –va dir amb serietat–. Pots esprémer una novel·la? 

Jo vaig dir: 

–Què vols dir amb «esprémer»? 

–Ja ho saps, en el nostre argot, «esprémer» significa «contar». Podries contar-nos novel·les, narrar històries? També amb les pel·lícules. Aquí no tenim narrador, i necessitem  històries. La vida és buida sense una bona història que t’ajudi a seguir endavant dia a dia. Podries fer això? 

Alexander Dolgun i Patrick Watson, Alexander Dolgun’s Story: An American in the Gulag. Nova York: Alfred A. Knopf 1974, pàgs. 141-142) 

Il·lustració inspirada en un dibuix tradicional de Rwanda

La millor manera de contar un relat

Per això la presència del mot polytropos, «de molts girs», «circumdat moltes vegades» en el primer vers de l’Odissea és una insinuació sobre la natura no només de l’heroi del poema, sinó del propi poema, suggerint així que la millor manera de contar un cert tipus de relat és no avançar en línia recta, sinó en cercles amplis, carregats d’història. 

Daniel Mendelsohn, An Odyssey: A Father, a Son and an Epic, Nova York: Vintage Books, 2018, pàg. 33

Il·lustració basada en un animal compost de l’imaginari del món antic

Després d’imposar silenci 

I ocupats així en diferents tasques, el bo d’en Robin, després d’imposar silenci, començava el conte de la cigonya del temps en què els animals parlaven, o sobre com Renard, la guineu, va robar el peix; com va aconseguir que les bugaderes apallissessin el llop quan aprenia a pescar; com el gos i el gat van marxar ben lluny; sobre el  lleó, rei dels animals, que va fer de l’ase el seu lloctinent i va voler ser rei i tot; i com tot grallant el corb va perdre el seu formatge; sobre Melusina; sobre l’home llop, sobre la pell d’Anette; sobre el monjo borratxo, sobre les fades, amb qui sovint parlava de tu a tu, fins i tot al vesprejar, en passar per la sendera, i que les va veure ballar animadament, al costat de la font de Cormier, al so d’una gaita de cuir vermell. 

Noël du Fail, Propos rustiques, Baliverneries, Contes et discours d`Eutrapel, edició de J. Marie Guichard, Paris: Librarie de Charles Gosselin, 1842, pàg. 43. L’obra es va publicar originalment el 1548

Il·lustració inspirada en dibuix andí

La paraula parlada adquiria de nits una claror singular 

Pels pobles preindustrials, la foscor congeniava amb la narració d’històries. A les cultures occidentals, com a les no occidentals, el recital de mites i contes tradicionals va gaudir de l’aura d’un ritual sagrat, reservat tradicionalment a les pregoneses de la nit.

La foscor aïllava cors i intel·lectes de les exigències profanes de la vida quotidiana. Qualsevol «funció sagrada», asseverava Daniello Bartoli a La Ricreazione del Savio [1659], «requereix foscor i silenci». A l’interior de les llars de l’edat moderna, les habitacions mal il·luminades conferien una força afegida als talents ressonants dels narradors d’històries.

A bona part d’Irlanda aquests homes portaven el títol de seanchaidhthe, i a Gal·les, cyfarwyd. La paraula parlada, en absència de distraccions que competissin amb ella, adquiria de nits una claror singular. La foscor animava l’escolta, així com el desenvolupament de la fantasia. Les paraules, no els gestos, donaven forma a les imatges dominants a la ment. A més, el so tendeix a unificar qualsevol conjunt divers d’oïdors. El so no només és difícil d’ignorar, sinó que fomenta la cohesió en aplegar més les persones, tant literal com metafòricament. Acompanyat de la llum esmorteïda d’una làmpada o una llar de foc, l’acte de narrar creava un entorn singularment íntim.  

A. Roger Ekirch, At Day’s Close: A History of Nighttime, Londres: Phoenix, 2006, pàgs. 179-180 

I·lustració inspirada en el dibuix trobat en una ceràmica grega