La butxaca dels contes

NETSUKE HOM. NARRR

I llavors, les nits fredes d’hivern, la iaia es ficava a dins del seu petit compartiment, la seva tenda, i es contaven contes. Jo era molt petit llavors, però recordo molt bé la meva àvia. Al voltant del foc es contaven històries meravelloses. Recordo el meu pare assegut al voltant del foc, enmig del terra, amb prou feines una petita foguera de branques al bell mig de la tenda, un forat al sostre, i el fum que sortia directament pel forat. Un llantió de parafina, feta pel meu pare, estava apagat.

La iaia contava una història, mon pare contava una història. Potser alguns nòmades [travellers] que passaven per allà s’aturaven i plantaven tenda a «El racó dels calderers», un indret a l’altra banda del rierol, davant del bosc on acampàvem. […] Ells també contaven històries i es formava un petit aplec. La nostra tenda era un lloc on paraven els nòmades que venien fins a Argyll, i sempre hi havia temps per a un relat.

Bé, doncs, la iaia s’estava amb nosaltres tot l’hivern, en aquella gran tenda, amb el seu petit compartiment. […]

La iaia era una anciana, i en aquells temps d’abans, cap anciana dels nòmades duia bossa. El que sí duien al voltant de la cintura era una gran butxaca. Recordo com era la de la iaia: l’havia feta ella mateixa, una butxaca de tartà. Era com una bossa gran, amb una corretja, i se la lligava a la cintura. Duia tres botons de nacre al centre; en aquells temps no hi havia cremalleres. La iaia duia tots els seus béns materials en aquesta butxaca.

Bé, la iaia fumava una petita pipa de fang. I quan necessitava tabac, deia.

Nens, vull que aneu al poble a buscar tabac per a la meva pipa.

I ens donava a ma germana i a mi tres penics, un per a cada un, i l’altre per a tabac. El vell botiguer solia tenir un rotlle de tabac, i tallava un bocí per a la iaia a canvi d’un penic. Nosaltres tornàvem, i la recompensa era:

Iaia, conta’ns un conte!

Ella s’asseia allà, davant de la seva petita tenda, i tenia un cassó i una petita foguera.

Recollíem branques per a ella, i ella es preparava un té negre i fort. Aixecava el cassó, el posava al costat del foc i deia:

Molt bé, nens, aviam què puc trobar aquest cop per vosaltres a la meva butxaca!

Obria la seva gran butxaca, amb els seus tres botons de nacre al costat, els recordo bé, i deia:

Bé, doncs, us contaré un conte.

Potser era el conte que havia contat tres nits abans. Potser un que feia setmanes que no contava. De vegades ens contava un conte tres o quatre cops; de vegades ens en contava un que no havíem sentit mai.

Així va ser que, un dia, la meva germana i jo vam tornar del poble. Jugàvem, i ens vam apropar a la tenda de la iaia. Lluïa un sol càlid. El cassó de té de la iaia era al costat del foc: estava fred, el foc s’havia consumit. El sol escalfava. La iaia estava ajaguda, amb les mans sota el cap, com una anciana, i el seu llitet era davant de la tenda. Al seu costat hi havia la butxaca. Era la primera vegada que la vèiem separada de la cintura de la iaia. Probablement se la treia de nits, quan s’ajaçava. Però de dia, mai!

De manera que ma germana i jo ens vam esmunyir en silenci i vam dir:

La iaia dorm! Allà hi ha la seva butxaca. Anem a veure quants contes hi ha a la butxaca de la iaia!

I amb molt de compte, la vam agafar i la vam dur darrere l’arbre prop del qual vivíem al bosc, i vam descordar els tres botons de nacre. Dins de la butxaca, allò semblava la cova d’Aladí! Hi havia pipes de fang, monedes de tres penics, anells, monedes de mig penic, de deu cèntims, fermalls, agulles, agulles de cap, tot el que una velleta porta a sobre, didals… però no vam trobar ni un sol conte! Així que no vam tocar res. Vam tornar a posar tot a dins, vam tancar la butxaca i la vam deixar on l’havíem trobada, la vam posar al costat de la iaia.

Vam dir:

Anirem a jugar una altra vegada, i tornarem amb la iaia quan es desperti.

Així doncs, vam anar a jugar de nou, i vam tornar més o menys una hora després, i la iaia ja s’havia aixecat. Encenia el foc i escalfava el té fred. I ens vam asseure al seu costat. Després de prendre’s el seu té negre i fort, va començar a encendre la pipa. Nosaltres li vam preguntar:

Iaia, ens contaràs un conte?

Sí, nens –va respondre–. Us contaré un conte.

Li encantava contar-nos contes perquè així ens feia companyia, i també era bona companyia per a ella seure allà amb nosaltres, els nens. Va dir:

Ara espereu un moment, espereu, aviam què tinc per a vosaltres aquesta nit.

I va obrir aquella butxaca. Ens va mirar una estona a mi i a la meva germana, ens va mirar una llarga estona amb els seus ulls blaus. Va dir:

Sabeu una cosa, nens?

Vam respondre:

No, iaia.

Ella va dir:

Es veu que quan dormia algú ha obert la meva butxaca, i tots els contes han marxat! Aquesta nit, nens, no us puc contar cap conte.

I aquella nit no ens va contar cap conte. I mai no va tornar a contar-nos cap conte. I jo tenia disset anys quan va morir la meva iaia, però només onze quan això va passar. La iaia no va tornar a contar-me cap història, i aquesta és una història real!

Duncan Williamson, The Horsieman: Memories of a Traveller 1928-1958, Edimburg, Canongate Press, 1994, pàgines 6-8
Il·lustració inspirada en un netsuke japonès

Quan la veu eloqüent i el gest d’un vell arrugat i canós…

burkina

En aquestes illes llunyanes (Illes Hèbrides) on els homes viuen amb lentitud, i viuen molt, probablement perquè no viuen amb presses, en toscs i pintorescs coberts construïts amb pedres i torba, on homes de fins i tot vuitanta anys han passat la major part de la seva existència, en aquests recés de tranquil·litat enmig del corrent de la vida, vells pensaments s’acumulen com or en pols en un rierol de Sutherland, i allà es conserven.

Allà, a les nits d’hivern, bocabadats i amb els ulls esbatanats, els nens seuen a la claror vermella del foc de torba, sota el gris sostre de fum, i escolten emocionats aquests estranys i antics mites. Deixen de ser nois i noies esparracats i descalços, amb grenyes llargues, fosques o rosses; escolten com l’aguerrit pastor lluità contra el drac i es feu amb la princesa i el regne, i el seu ànim s’eleva com el d’ell. Deixen d’existir les patates i la llet, els envans de fusta i les culleres de banya, quan la veu eloqüent i el gest d’un vell arrugat i canós desplega al seu davant l’escudella d’or i les menges del gegant.

I quan el relat conclou, i el foc amb prou feines crema, nois i noies s’acotxen a les seves màrfegues i segueixen somiant, i així somien fins que es fan grans, i envelleixen, i el vell relat es converteix en part de les seves vides tranquil·les. El somni d’aventures del nen és el punt lluminós dins d’una rutina de penes i treballs, i l’home no l’oblida mai mentre viu.

John Francis Campbell, “On current British mythology and oral traditions”, Journal of the Ethnological Society of London, 1869-1870, vol. 2, pàgs. 331-332
Il·lustració inspirada en un dibuix pintat sobre una carabassa de Burkina Faso

Ara formen part intrínseca de la seva vida

rockart_SA

Com ja s’ha dit, [entre els pawnee skidi d’Amèrica del Nord] aquestes tradicions, com també els rituals, es consideren possessions personals. El propietari ha pagat per elles i per tant, segons les seves creences, ara formen part intrínseca de la seva vida. A mida que les conta es desfà de part de la seva vida i contribueix així de forma directa a que aquesta s’apropi a la seva fi. Per això, com s’exclamà un home de mitjana edat, “No et puc contar tot el que sé, doncs encara no estic preparat per a morir”; o en paraules d’un vell sacerdot, “Sé que els meus dies són pocs. La meva vida ja no és útil. No hi ha motiu perquè no et pugui contar tot el que sé”.

George A. Dorsey, Traditions of the Skidi Pawnee, Boston i Nova York: Houghton, Mifflin & Co. per a la American Folk-Lore Society, 1904, pàg. xxii
Il·lustració inspirada en una pintura rupestre del Cap del Nord, Sud-Àfrica

Quelcom propi i especial dels qui rumien i reflexionen

FIGURAS_HN

 

Els relats que les persones distingides comparteixen en xerrades sota la llum de la lluna i entre l’oreig de les hores tardanes de la nit i les fragants aromes de los flors; la seva inclusió en els sermons, i el fet de considerar-los des de qualsevol aspecte en examinar aquestes èpoques passades, és quelcom propi i concret dels qui rumien i reflexionen.

De “A History of the Western Sanhaja” de Shaykh Sidya Baba (finat el 1924) dels Awlad Abyayri (Mauritània), de l’obra de H. T. Norris, Saharan Myth and Saga, Oxford: Clarendon Press, 1972, pàg. 161
Il·lustració inspirada en una pintura rupestre del Cap Oriental, Sud-àfrica

Els relats es queden orfes talment com les persones

MARIPOSA

Les nostres naus rituals s’enfonsen i les nostres cases de trobada s’esfondren a causa dels terratrèmols de mar i de terra que nosaltres hem provocat.

En un món així, els relats es queden orfes talment com les persones. Doncs els relats cerquen les persones perquè necessiten de les persones per a ser contats. I les persones necessiten relats per contar talment com necessiten sabates, ganivets i foc. Els necessitem perquè els relats són mapes del món, són resums concentrats de realitat. Aquells que no tenen relats per contar, talment com els relats que no tenen qui els conti, no sobreviuen.

Robert Bringhurst, a Everywhere Being is Dancing, Kentville, Nova Scotia: Gaspereau Press, 2007, pp. 236-237
Il·lustració inspirada en els dibuixos de la ceràmica Pueblo de Nou Mèxic

 

Aquell que dóna molt tribut amb paraules

kamon

[S]hé-mutúro wábinwa / aquell que dóna molt tribut amb paraules: no és una expressió de lloança, ni una crítica a qui parla massa, sinó que es refereix a qui dóna tribut en paraules, que ajuda mitjançant la seva destresa com a jutge i orador.

Daniel Biebuyck and Kahomb C. Mattene, The Mwindo Epic from the Banyanga (Congo Republic), Berkeley and Los Angeles: University of California Press, 1969, p. 80 note 143  
I·lustració inspirada en un kamon, símbol usat pels samurais

No és una figura retòrica

ancestro

 

«Si, llavors, els griots, encara actius en pobles i viles del Sudan, segueixen transmetent tota la cultura de la tradició popular africana i fent de les masses ‘analfabetes’ persones perfectament civilitzades i cultivades, conscients d’elles mateixes i respectuoses amb els altres, ens cal témer el que succeirà quan les seves veus es deixin de sentir, doncs els seus fills [i néts] assisteixen avui en dia a l’escola europea, i la tradició familiar ja no es transmet.

»Pel que es refereix a la consegüent pèrdua per a l’Àfrica i el món, només podem calibrar la seva importància si som conscients de la importància d’aquest patrimoni. Per a masses estrangers i africans moderns i ignorants, no és res més que un grapat de contes sense importància. […] Tot i així, si examinem més detingudament certes zones d’Àfrica, trobem una literatura molt més diversa, que inclou diferents categories [i no només ‘contes’]: epopeies, mites cosmogònics, aventures, comèdies populars, poesia amorosa, poesia oratòria (fúnebre, bèl·lica, matrimonial, laudatòria), drama ritual i cançons religioses, per no parlar, per suposat, de màximes, contes i faules, endevinalles i proverbis. Tot això constitueix un conjunt tan immens en qualitat i importància com la literatura medieval de la nostra douce France. […]

»Caldria demanar-li a tota persona de cultura francesa que s’aturés a pensar per un instant en el buit que es crearia, i en la deu viva que s’assecaria si, per alguna desgràcia, aquest patrimoni ancestral es perdés, i amb ell la fe, la història, la poesia, la grandesa, la saviesa i l’experiència. Només després d’una reflexió d’aquesta mena hom pot preguntar-se si en nom del desenvolupament econòmic i d’una educació a l’estil europeu hi ha dret de negar a l’africà d’avui en dia els fonaments de la seva cultura bàsica original.

»Theodor Monod va dir el 1934, no sense humor, ‘l’africà no va baixar ahir dels arbres’. Hampaté Bâ ens adverteix avui: ‘amb la mort de cada ancià, es crema una biblioteca’, i no és cap figura retòrica!»

[Que jo sàpiga, aquesta és, en el seu context, la primera ocasió en la que la molt repetida frase d’Amadou Hampaté Bâ va aparèixer impresa, sens dubte a l’edició francesa de la revista Presence Áfricaine, que apareixia simultàniament en versió anglesa. El breu article de Kesteloot tracta sobre les epopeies de l’Àfrica Occidental. –Ed.]

 

Lylian Kesteloot, “The West African Epics”, Présence Africaine, vol. 30, 1966, pp. 201-202
Il·lustració inspirada per una escultura que representa un ancestre d’Indonèsia