Liu Jingting era un narrador magistral

SERPIENTE

 

El pigotós Liu de Nanjing tenia la cara fosca i plena de cicatrius i grans. No tenia cura de la seva imatge, que li era ben indiferent, com si estigués fet d’argila o de fusta. Era un narrador d’històries magistral. Contava un cop al dia. El preu era un tael de plata. Fins i tot si arribaves deus dies abans per fer la reserva i pagar l’entrada, no podies assegurar que estigués lliure.

[…] Una vegada el vaig sentir contar en l’estil senzill de narració (sense acompanyament musical) el relat “Wu Song lluita contra el tigre a la muntanya de Jingyang”. Era molt diferent de la versió transmesa pels llibres. Les seves descripcions i il·lustracions eren ben detallades, però també sabia on tallar el fil i fer una pausa, i mai es posava xerraire. La seva veu ressonava com una gran campana. Quan arribava a un moment emocionant, aixecava la veu i bramava de tal forma que semblava que la casa s’anés a esfondrar.

En el moment que Wu Song arriba a la fonda i demana vi, no hi ha ningú en el local. Amb el sobtat clamor de Wu Song, les gerres i els bols buits emeten un so dringadís. D’aquesta manera afegia color a cada interval, i s’entestava en tenir cura dels detalls.

Només quan els seus hostes estaven asseguts i totalment atents, amb les orelles amatents per a escoltar, ell començava a contar. Tanmateix, si s’adonava que algun dels servidors xiuxiuejava el veí, o si els seus oients badallaven o mostraven una altra senyal d’ensopiment, s’aturava a l’acte i ningú podia forçar-lo a començar de nou. Cada nit, netes ja les taules i apagades les llànties, quan els senzills bols de té s’havien repartit amb tota la parsimònia, a poc a poc, començava a contar…

Zhang Dai, 1597-c. 1684, va presenciar el 1638 una actuació de Liu Jingting i va escriure sobre ella en la seva obra Tao’anmengyi, “Records dels somnis passats de Tao’an”. El passatge és citat per Vibeke Bordhal i Jette Ross en el seu llibre Storytellers: Life and Art in Yangzhou Tradition, Boston: Cheng &Tsui Company, 2002, pàg. 62
Il·lustració inspirada en un motiu assiri
Anuncis

No es tolera una ruptura pronunciada de l’argument tradicional

FIGURA hohokam

Es pot afirmar amb confiança que no hi ha en el món cap tribu aborigen on la narració de mites no estigui limitada a un grup reduït d’individus dotats d’aquest talent concret. Aquests individus són sempre molt respectats per la comunitat, i se’ls permet que es prenguin amb un text determinades llibertats que els estan vedades a la resta de la gent. De fet, en ocasions se’ls admira precisament per prendre’s aquestes llibertats. Malgrat que la teoria acceptada a tot arreu és sens dubte que un mite sempre s’ha de contar de la mateixa manera, tot el que la teoria vol dir aquí és el que ja vaig dir abans, és a dir, que l’essencial de la trama, els temes i el dramatis personae no canvien. En resum, no es tolera una ruptura pronunciada de l’argument tradicional o la tradició literària concreta. Les llibertats que li són permeses a un narrador de talent varien d’un mite a un altre, d’una tribu a una altra, i dins de la seva pròpia tribu, d’un període a un altre.

Entre els winnebago, com ja hem indicat, el dret a narrar un mite determinat, és a dir, un waikan, pertany a una família o un individu concrets. En cert sentit, el mite és un “bé” que li pertany i, com a tal, sovint posseeix un alt valor pecuniari. En els casos en què el mite era molt sagrat o molt llarg, era necessari adquirir-lo per entregues. Tanmateix, el nombre de persones amb dret a comprar-lo estava rigorosament restringit, ja que ningú es prendria la molèstia de comprar el dret a narrar un mite per pura curiositat, ni l’amo li contaria a una persona així. El que passava en realitat era que un waikan passava d’un narrador de talent a un altre.

Això significava que el seu contingut i estil, si bé podien haver quedat fixats de forma bàsica i primària per la tradició, quedaven fixats de forma secundària per individus d’una habilitat literària específica que infonien a aquest waikan l’empremta del seu propi geni i temperament. No cal dir que intentaven narrar-lo amb la mateixa excel·lència i autenticitat que els seus predecessors més dotats. Els conformistes i ‘classicistes’ més estrictes entre els narradors intentaven obertament preservar el llenguatge exacte del seu predecessor. No obstant, no se’ls exigia fidelitat. De fet, en general els oients preferien i valoraven un narrador en funció del seu propi estil i forma d’expressar-se, és a dir, en funció de la seva pròpia personalitat. No hem pas d’oblidar que no estem tractant aquí amb relats escrits. Cada relat era, estrictament parlant, un drama on l’actuació del narrador era tan crucial com el relat en si mateix. Recalcar una cosa tan elemental pot semblar innecessari, però és quelcom que sovint s’oblida.

Sobre la tradició dels winnebago, un poble amerindi de la zona dels Grans Llacs; Paul Radin, The Trickster: A Study in American Indian Mythology, Nova York: Philosophical Library, pàg. 122

Il·lustració inspirada en un dibuix de la cultura hohokam

Narradors de lloguer a l’antiga Rússia

CILINDRO HOMO NARR.

Ja a les fonts russes del segle XII es pot llegir que un home ric que patia d’insomni va ordenar els seus servents que li fessin pessigolles a la planta dels peus, toquessin el gusli i li contessin contes meravellosos. Ivan el Terrible, qui esdevingué un dels herois més populars dels contes russos, era qui més se’n delia, i tres cecs feien torns al capçal del seu llit, tot narrant-li contes meravellosos abans que s’adormís. Fins al segle XVIII, destres narradors d’històries van seguir alegrant l’esbarjo de tsars i tsarines, prínceps i aristòcrates. Fins i tot a finals d’aquest segle trobem als diaris russos anuncis de cecs que s’ofereixen per a treballar a les cases de l’aristocràcia com a narradors d’històries. De nen, Lev Tolstoi s’adormia amb els contes d’un ancià que el seu avi el comte havia comprat precisament pels contes meravellosos que sabia i la seva forma magistral de contar-los.

Roman Jakobson, “On Russian Fairy Tales”, a A. Afanasiev, Russian Fairy Tales, traducció de Norbert Guterman, Nova York: Pantheon, 1945, pàg. 635

Il·lustració inspirada en un dibuix mesopotàmic

Forces alienes a ell

hombre_pajaro

Com es fa algú cantor, preguntes? No pas forçant la veu pels cims pelats dels pujols, ni tampoc fent regals a molts mestres.

Llavors, Parchen-tulchi, un cantor neix cantor?

No, tampoc un tulchi (rapsode) neix. Com pot un home inventar imatges d’un món d’herois, cóm pot veure els cent cims nevats de l’Altai i els deu llacs blaus i els setanta rius veloços i els camells rojos i grocs i els ramats de cavalls negres, ruans i pigallats, si aquestes coses no li són comunicades per forces alienes a ell?

De quines forces parles?

Quan era un nen de dotze anys portava a pasturar a l’estepa els ramats del meu pare. Un dia vaig veure un gegant cavalcant un drac, si va ser somni o realitat, no t’ho puc dir. El gegant em va preguntar si em volia convertir en un cantor d’epopeies. Li vaig dir al gegant que aquell era certament el meu desig més gran, però temia que mai no el podria veure complert, perquè el meu pare em faria anar al monestir per vestir l’hàbit de monjo i aprendre els llibres sagrats. El gegant va assenyalar una cabra blanca, la més gran i millor del ramat de cabres del meu pare. “Dóna’m aquesta cabra per sacrificar-la al rei dels dracs”, va dir, “i els cants heroics que entonaràs seran aitals que el teu nom serà sempre estimat allà on els homes s’apleguin al voltant de les fogueres, o es reuneixin a les grans festes dels prínceps”.

Hi vaig accedir gustós; el gegant em va colpejar l’espatlla, va muntar el seu drac i va marxar. Quan vaig revenir no hi havia ningú, ni gegant, ni drac, però prop d’allà un llop s’estava menjant la cabra blanca, ben bé la mateixa que el gegant havia exigit per al sacrifici. Des d’aquell dia vaig saber que tenia el do del cant, atorgat pel senyor dels dracs en persona.

I llavors tot va ser fàcil… cant, fama i coneixement?

Parchen somrigué.

Res no va ser fàcil, doncs el meu pare em va apallissar perquè el llop havia devorat la seva cabra. Em va enviar al monestir, i allà els monjos m’apallissaven perquè no podia aprendre la sagrada doctrina.

Tanmateix, vas arribar a ser cantor?

Tenia el do. Em van deixar aprendre els cants i cantar. Quan els vaig saber, vaig sentir la crida de l’estepa i vaig deixar els sagrats murs per vagarejar entre les tendes dels prínceps i cantar les gestes de la meva gent.

Posseïa molts cants, i els esperits em parlaven amb facilitat, de manera que em vaig fer famós entre els homes. Molts van ser els regals que vaig rebre: sedes, vestits, selles de muntar, catifes, cavalls i ovelles, però jo m’ho vaig gastar tot i vaig tornar de nou al monestir. En aquells temps era alegre i despreocupat, aficionat a l’embriaguesa i a les dones, pròdig amb totes les coses, i estimava la vida dels homes. En una ocasió fins i tot vaig estimar una russa, i ella em va estimar a mi.

Mongòlia; Ralph Fox, “Conversation with a Lama”, New Writing, tardor 1936, pàgs. 180-181

Il·lustració inspirada en un home ocell Rapa Nui, Illa de Pasqua

El dissipador de maldecaps

Kakadu.jpg

En malai, pengiluar lara, ‘dissipador de maldecaps’, és el nom de lloança del narrador que posseeix l’art de captivar els seus oients. Al llarg dels segles el narrador malai va desenvolupar i refinar el seu art fins a convertir-lo en l’expressió mateixa del veloç moviment del cavall del príncep; els espirals ondulants de la serp; la nimfa celeste solcant el cel, lluminós i auri. Inimitables són les imatges que impregnen els contes malaisis.

Jan Knappert, Mythology and Folklore in South-East Asia, Oxford University Press, 1999 pàg. 195
Dibuix inspirat en una pintura rupestre de Kakadu, Austràlia

Fer que el material conegut sigui rellevant per al públic

CATFISH_HN

El narrador no recrea la feina d’altres, sinó que més aviat crea, en el procés de narrar el relat, la seva pròpia versió interpretativa. Mitjançant l’ús de recursos com ara l’analogia, el narrador inculca en el material ja conegut un sentit rellevant per al públic i imprimeix en ell el seu segell personal.

Mary Ellen Page, “Professional storytelling in Iran: Transmission and practice”, Iranian Studies, vol. 12, 1979, pàg. 212
Gatpeix. Il·lustració inspirada en la ceràmica de la cultura Mimbres, Nou Mèxic

Per a ser narrador cal tenir bona veu

lizardmoche

A més del material que narra, certs atributs físics incideixen en la seva feina. Aspectes com la qualitat vocal i els gestos tenen efecte en el públic i en la seva forma de reaccionar davant del narrador. La majoria, per suposat, estaran d’acord en què cal tenir una bona veu per narrar històries. Els oients es queixaran si la veu del narrador és feble (za’if). Els oients valoraran els narradors les veus dels quals descriuen com a càlides (garm), una veu que aconsegueix commoure’ls. Els narradors poden desenvolupar formes estilitzades de presentació, però aquestes no són tema de formació, ni constitueixen el valor més important de la narració. […] Tots els narradors reconeixen també que poden adoptar elements de l’estil d’altres narradors que han tingut ocasió d’escoltar.

Mary Ellen Page, “Professional storytelling in Iran: Transmission and practice”, Iranian Studies, vol. 12, 1979, pàg. 211
I·lustració inspirada per un dibuix de la cultura Mochica, Perú