Això era i no era

zalktis

 

Això era i no era, quan el garbell a la palla era, quan el camell era pregoner i el gall barber, quan Alà tenia moltes criatures però era pecat parlar massa…

Fòrmula d’inici turca; Warren S. Walker i Ahmet E. Uysal, More Tales Alive in Turkey, Lubbock: Texas Tech University Press, 1992, pàg. 154  
Il·lustració inspirada en un dibuix tradicional de Letònia

La butxaca dels contes

NETSUKE HOM. NARRR

I llavors, les nits fredes d’hivern, la iaia es ficava a dins del seu petit compartiment, la seva tenda, i es contaven contes. Jo era molt petit llavors, però recordo molt bé la meva àvia. Al voltant del foc es contaven històries meravelloses. Recordo el meu pare assegut al voltant del foc, enmig del terra, amb prou feines una petita foguera de branques al bell mig de la tenda, un forat al sostre, i el fum que sortia directament pel forat. Un llantió de parafina, feta pel meu pare, estava apagat.

La iaia contava una història, mon pare contava una història. Potser alguns nòmades [travellers] que passaven per allà s’aturaven i plantaven tenda a «El racó dels calderers», un indret a l’altra banda del rierol, davant del bosc on acampàvem. […] Ells també contaven històries i es formava un petit aplec. La nostra tenda era un lloc on paraven els nòmades que venien fins a Argyll, i sempre hi havia temps per a un relat.

Bé, doncs, la iaia s’estava amb nosaltres tot l’hivern, en aquella gran tenda, amb el seu petit compartiment. […]

La iaia era una anciana, i en aquells temps d’abans, cap anciana dels nòmades duia bossa. El que sí duien al voltant de la cintura era una gran butxaca. Recordo com era la de la iaia: l’havia feta ella mateixa, una butxaca de tartà. Era com una bossa gran, amb una corretja, i se la lligava a la cintura. Duia tres botons de nacre al centre; en aquells temps no hi havia cremalleres. La iaia duia tots els seus béns materials en aquesta butxaca.

Bé, la iaia fumava una petita pipa de fang. I quan necessitava tabac, deia.

Nens, vull que aneu al poble a buscar tabac per a la meva pipa.

I ens donava a ma germana i a mi tres penics, un per a cada un, i l’altre per a tabac. El vell botiguer solia tenir un rotlle de tabac, i tallava un bocí per a la iaia a canvi d’un penic. Nosaltres tornàvem, i la recompensa era:

Iaia, conta’ns un conte!

Ella s’asseia allà, davant de la seva petita tenda, i tenia un cassó i una petita foguera.

Recollíem branques per a ella, i ella es preparava un té negre i fort. Aixecava el cassó, el posava al costat del foc i deia:

Molt bé, nens, aviam què puc trobar aquest cop per vosaltres a la meva butxaca!

Obria la seva gran butxaca, amb els seus tres botons de nacre al costat, els recordo bé, i deia:

Bé, doncs, us contaré un conte.

Potser era el conte que havia contat tres nits abans. Potser un que feia setmanes que no contava. De vegades ens contava un conte tres o quatre cops; de vegades ens en contava un que no havíem sentit mai.

Així va ser que, un dia, la meva germana i jo vam tornar del poble. Jugàvem, i ens vam apropar a la tenda de la iaia. Lluïa un sol càlid. El cassó de té de la iaia era al costat del foc: estava fred, el foc s’havia consumit. El sol escalfava. La iaia estava ajaguda, amb les mans sota el cap, com una anciana, i el seu llitet era davant de la tenda. Al seu costat hi havia la butxaca. Era la primera vegada que la vèiem separada de la cintura de la iaia. Probablement se la treia de nits, quan s’ajaçava. Però de dia, mai!

De manera que ma germana i jo ens vam esmunyir en silenci i vam dir:

La iaia dorm! Allà hi ha la seva butxaca. Anem a veure quants contes hi ha a la butxaca de la iaia!

I amb molt de compte, la vam agafar i la vam dur darrere l’arbre prop del qual vivíem al bosc, i vam descordar els tres botons de nacre. Dins de la butxaca, allò semblava la cova d’Aladí! Hi havia pipes de fang, monedes de tres penics, anells, monedes de mig penic, de deu cèntims, fermalls, agulles, agulles de cap, tot el que una velleta porta a sobre, didals… però no vam trobar ni un sol conte! Així que no vam tocar res. Vam tornar a posar tot a dins, vam tancar la butxaca i la vam deixar on l’havíem trobada, la vam posar al costat de la iaia.

Vam dir:

Anirem a jugar una altra vegada, i tornarem amb la iaia quan es desperti.

Així doncs, vam anar a jugar de nou, i vam tornar més o menys una hora després, i la iaia ja s’havia aixecat. Encenia el foc i escalfava el té fred. I ens vam asseure al seu costat. Després de prendre’s el seu té negre i fort, va començar a encendre la pipa. Nosaltres li vam preguntar:

Iaia, ens contaràs un conte?

Sí, nens –va respondre–. Us contaré un conte.

Li encantava contar-nos contes perquè així ens feia companyia, i també era bona companyia per a ella seure allà amb nosaltres, els nens. Va dir:

Ara espereu un moment, espereu, aviam què tinc per a vosaltres aquesta nit.

I va obrir aquella butxaca. Ens va mirar una estona a mi i a la meva germana, ens va mirar una llarga estona amb els seus ulls blaus. Va dir:

Sabeu una cosa, nens?

Vam respondre:

No, iaia.

Ella va dir:

Es veu que quan dormia algú ha obert la meva butxaca, i tots els contes han marxat! Aquesta nit, nens, no us puc contar cap conte.

I aquella nit no ens va contar cap conte. I mai no va tornar a contar-nos cap conte. I jo tenia disset anys quan va morir la meva iaia, però només onze quan això va passar. La iaia no va tornar a contar-me cap història, i aquesta és una història real!

Duncan Williamson, The Horsieman: Memories of a Traveller 1928-1958, Edimburg, Canongate Press, 1994, pàgines 6-8
Il·lustració inspirada en un netsuke japonès

Bojos de tempesta

pina

Podies estar assegut dins de la teva cabana en un campament d’hivern, en plena nevada i, de sobte (perquè no trucàvem pas a la porta), de sobte el cobertor de l’entrada s’obre i entra a quatre grapes un tipus amb tot el cabell i l’abric coberts de neu, espolsant-se-la, i es tractaria d’un boig de tempesta que acabava de sortir del temporal. [Aquests bojos de tempesta] vagarejaven de campament en campament contant històries, portant noves. Se’ls considerava certament homes-medicina, persones notables. Se’ls tenia simplement per un pèl bojos, per això els anomenaven “bojos de tempesta”.

Ron Evans, narrador metis del Canadà, citat per Dan Yashinski, Suddenly they heard footsteps, Jackson: University Press of Mississippi, 2006, pàgs. 29-30
Il·lustració: motiu pintura xinesa tradicional 

 

El narrador no recitarà mai la seqüència completa del relat

indonesia

L’epopeia dels nyanga no és un text que es reciti només en determinats moments o en ocasions cerimonials altament esotèriques. No hi ha en ella res de secret; està destinada a que tot el món l’escolti i la gaudeixi. Normalment un cap o un cabdill, o simplement (per proporcionar entreteniment als seus i als hostes) la persona de més edat d’un grup de persones emparentades, convida el bard per a que reciti al capvespre alguns episodis de l’epopeia, al voltant de la cabana dels homes, enmig del poblat. Una gernació de persones d’ambdós sexes, joves i de més grans, venen per escoltar, o més aviat per a ser oients participatius. […]L’ interessant és que el narrador mai recitarà el relat de principi a fi en una seqüència completa i consecutiva, sinó que recita de forma intermitent diversos passatges escollits d’aquest. El senyor Ruerke, l’epopeia del qual s’ofereix aquí, ha asseverat tot sovint que mai abans havia recitat el relat complert en un període de dies successius.

Daniel Biebuyck i Kahomb C. Mattene, The Mwindo Epic from the Banyanga (Congo Republic), Berkeley and Los Angeles: University of California Press, 1969, pàg. 13-14

Il·lustració inspirada en instrument xamànic d’Indonèsia

Dues formes de fer-se narrador a l’Iran

lesotho-2

[A l’Iran], els passos per convertir-se en narrador varien d’una persona a una altra. […] El més habitual és que el narrador aprengui el seu art d’un mestre de la narració. Com alumne (shagerd), pren classes d’un mestre (ostad) a qui paga per les classes i per proporcionar-li els materials. El propi mestre és un narrador en exercici. L’alumne treballa en solitari amb el seu mestre. La formació emfasitza en l’aprenentatge del material de memòria. A l’alumne se li ensenya la obra literària Shanama [‘El llibre dels reis’ de Firdawsī, 940-1020 d. C.], estrofa a estrofa. […] A més a més del treball literari, l’alumne ha de copiar i aprendre el tumar, que rep del seu mestre. Aquest tumar és un esquema en prosa dels episodis que composen els relats que contarà. L’alumne també aprèn filosofia i religió, a més de poesia d’altres autors diferents de Firdawsī. El període de formació varia de persona a persona. […]

Un narrador pot entrar en la professió pel seu compte, sense haver passat una formació més rigorosa. Potser, simplement, atret per l’art de narrar històries, vagi a escoltar diversos narradors, aprengui a força d’escoltar-los, es busqui la part literària i la memoritzi, i comenci llavors a exercir el seu nou ofici.

Professional storytelling in Iran: Transmission and practice”, Iranian Studies, vol. 12, 1979, pp. 198-199  
Il·lustració inspirada en pintures rupestres de Lesotho

 

Fórmula espanyola de tancament

cratera_HN

 

I per celebrar-la, van menjar perdius i a mi em van enclastar el plat als nassos. I jo, en veure això, vaig untar les sabates amb greix i vaig tornar a casa corrents.

Juan José Orga Díaz, mestre ferrador de Frama, Potes, Santander; Aurelio M. Espinosa fill, Cuentos populares de Castilla y León, vol. 2, Madrid: CSIC, 1988, pàg. 199

Il·lustració inspirada en un cràter grec clàssic

Recuperant el relat

HN-cazador

He trobat la clau del sistema que (en els vells temps) regia el matrimoni entre parents llunyans, una qüestió que l’any passat em tenia desconcertat. Quan la núvia es casa, certa part del relat ancestral (smaiusta) del seu pare es transmet al marit; per exemple, el dret a tallar o pintar un corb en una caixa per guardar menjar. Llevat que es torni a adquirir, el relat roman a la família del marit, però a mida que el smaiusta es va transmetent, roman el record que part d’ell és a una altra família, i un fill, un nét o un altre descendent del pare de l’esposa intentarà recuperar-lo esposant-se amb una muller de l’altra família. Tal com ho expressen els bella coola, un home sempre ‘caça’ quan contrau matrimoni, amb l’objectiu de recuperar fragments dels seus smaiustas.

De la carta de l’antropòleg canadenc  T. F. McIlwraith a Edward Sapir, 26 Desembre 1923, At Home with the Bella Coola Indians: T. F. McIlwraith’s Field Letters, edited by John Barker and Douglas Cole, Vancouver: UBC Press, 2003 pp. 113-114
Il·lustració inspirada en una pintura rupestre bosquimana del Cederberg, Sud-àfrica