Fer que el material conegut sigui rellevant per al públic

CATFISH_HN

El narrador no recrea la feina d’altres, sinó que més aviat crea, en el procés de narrar el relat, la seva pròpia versió interpretativa. Mitjançant l’ús de recursos com ara l’analogia, el narrador inculca en el material ja conegut un sentit rellevant per al públic i imprimeix en ell el seu segell personal.

Mary Ellen Page, “Professional storytelling in Iran: Transmission and practice”, Iranian Studies, vol. 12, 1979, pàg. 212
Gatpeix. Il·lustració inspirada en la ceràmica de la cultura Mimbres, Nou Mèxic

Anuncis

Per a ser narrador cal tenir bona veu

lizardmoche

A més del material que narra, certs atributs físics incideixen en la seva feina. Aspectes com la qualitat vocal i els gestos tenen efecte en el públic i en la seva forma de reaccionar davant del narrador. La majoria, per suposat, estaran d’acord en què cal tenir una bona veu per narrar històries. Els oients es queixaran si la veu del narrador és feble (za’if). Els oients valoraran els narradors les veus dels quals descriuen com a càlides (garm), una veu que aconsegueix commoure’ls. Els narradors poden desenvolupar formes estilitzades de presentació, però aquestes no són tema de formació, ni constitueixen el valor més important de la narració. […] Tots els narradors reconeixen també que poden adoptar elements de l’estil d’altres narradors que han tingut ocasió d’escoltar.

Mary Ellen Page, “Professional storytelling in Iran: Transmission and practice”, Iranian Studies, vol. 12, 1979, pàg. 211
I·lustració inspirada per un dibuix de la cultura Mochica, Perú

 

Un bon narrador domina plenament el relat

dragon_caligrafia

[A l’Iran,] hagi entrat en la narració mitjançant un estudi formal o bé s’hagi format a si mateix, un home enumerarà els mateixos punts clau per triomfar com a narrador. Tant els narradors com el públic descriuen el bon contador d’històries com algú ben versat (vared) en el seu material. El narrador considera que li cal posseir un coneixement ple i complet tant de la font literària com del tumar. Un narrador també es preua de servar en la memòria un conjunt considerable de poesia lírica.

»El públic està familiaritzat amb el repertori del narrador, i un narrador no recitarà materials que el seu públic desconegui. Considera que els oients no tornaran diàriament per pagar i escoltar un relat que no hagin escoltat mai (balad nistand). En suma, els aspectes que es valoren per considerar algú bon narrador són els que més es reflecteixen en la formació per convertir-se en narrador professional: memorització de textos i domini d’un material familiar.

Mary Ellen Page, “Professional storytelling in Iran: Transmission and practice”, Iranian Studies, vol. 12, 1979, pp. 199-200

Il·lustració inspirada en els dibuixos de MinaLima per el llibre de J.K.Rowling Fantastic Beasts and where to find them

Dues formes de fer-se narrador a l’Iran

lesotho-2

[A l’Iran], els passos per convertir-se en narrador varien d’una persona a una altra. […] El més habitual és que el narrador aprengui el seu art d’un mestre de la narració. Com alumne (shagerd), pren classes d’un mestre (ostad) a qui paga per les classes i per proporcionar-li els materials. El propi mestre és un narrador en exercici. L’alumne treballa en solitari amb el seu mestre. La formació emfasitza en l’aprenentatge del material de memòria. A l’alumne se li ensenya la obra literària Shanama [‘El llibre dels reis’ de Firdawsī, 940-1020 d. C.], estrofa a estrofa. […] A més a més del treball literari, l’alumne ha de copiar i aprendre el tumar, que rep del seu mestre. Aquest tumar és un esquema en prosa dels episodis que composen els relats que contarà. L’alumne també aprèn filosofia i religió, a més de poesia d’altres autors diferents de Firdawsī. El període de formació varia de persona a persona. […]

Un narrador pot entrar en la professió pel seu compte, sense haver passat una formació més rigorosa. Potser, simplement, atret per l’art de narrar històries, vagi a escoltar diversos narradors, aprengui a força d’escoltar-los, es busqui la part literària i la memoritzi, i comenci llavors a exercir el seu nou ofici.

Professional storytelling in Iran: Transmission and practice”, Iranian Studies, vol. 12, 1979, pp. 198-199  
Il·lustració inspirada en pintures rupestres de Lesotho

 

Contes per milles

mujeres

Des del nostre campament prop de la riba d’aquest famós llac [Urmia] fins a la ciutat de Maragheh hi ha divuit milles: vam fer l’etapa durant la nit. El mul·là Adinah, narrador de Sa Majestat, era al nostre grup. L’elchee (ambaixador) li va demanar que amenitzés el tedi del camí amb un conte.

–¿De quants farsekhs* el voleu? –va ser la seva resposta.

–De cinc, pel cap baix –va ser la resposta.

–Puc complaure-us d’allò més bé –va dir el mul·là–, tindreu Ahmed el sabater.

No vaig poder evitar riure per aquesta forma de mesurar un conte; però em van assegurar que era un costum habitual, sorgit del càlcul que els narradors professionals es veien obligats a fer de l’esbarjo dels seus oients. A qualsevol altre comentari sobre aquest costum hi va posar fi el mul·là Adinah, demanant-nos silenci i atenció; satisfet el seu desig, va començar així:

–A la gran ciutat d’Ispahan vivia Ahmed el sabater, un home honrat i treballador … [el conte ocupa 19 pàgines].

* 1 farsekh = c. 3 miles = 5 quilòmetres

Sketches of Persia, from the journals of a traveller in the East, London: J. Murray, 1845 , p. 252 (la primera edició és de 1827).
Il·lustració inspirada en pintures rupestres bosquimanes del Cederberg, Sud-àfrica