Fer que el material conegut sigui rellevant per al públic

CATFISH_HN

El narrador no recrea la feina d’altres, sinó que més aviat crea, en el procés de narrar el relat, la seva pròpia versió interpretativa. Mitjançant l’ús de recursos com ara l’analogia, el narrador inculca en el material ja conegut un sentit rellevant per al públic i imprimeix en ell el seu segell personal.

Mary Ellen Page, “Professional storytelling in Iran: Transmission and practice”, Iranian Studies, vol. 12, 1979, pàg. 212
Gatpeix. Il·lustració inspirada en la ceràmica de la cultura Mimbres, Nou Mèxic

Anuncis

Contes per milles

mujeres

Des del nostre campament prop de la riba d’aquest famós llac [Urmia] fins a la ciutat de Maragheh hi ha divuit milles: vam fer l’etapa durant la nit. El mul·là Adinah, narrador de Sa Majestat, era al nostre grup. L’elchee (ambaixador) li va demanar que amenitzés el tedi del camí amb un conte.

–¿De quants farsekhs* el voleu? –va ser la seva resposta.

–De cinc, pel cap baix –va ser la resposta.

–Puc complaure-us d’allò més bé –va dir el mul·là–, tindreu Ahmed el sabater.

No vaig poder evitar riure per aquesta forma de mesurar un conte; però em van assegurar que era un costum habitual, sorgit del càlcul que els narradors professionals es veien obligats a fer de l’esbarjo dels seus oients. A qualsevol altre comentari sobre aquest costum hi va posar fi el mul·là Adinah, demanant-nos silenci i atenció; satisfet el seu desig, va començar així:

–A la gran ciutat d’Ispahan vivia Ahmed el sabater, un home honrat i treballador … [el conte ocupa 19 pàgines].

* 1 farsekh = c. 3 miles = 5 quilòmetres

Sketches of Persia, from the journals of a traveller in the East, London: J. Murray, 1845 , p. 252 (la primera edició és de 1827).
Il·lustració inspirada en pintures rupestres bosquimanes del Cederberg, Sud-àfrica

Les històries són les cases on habitem

Kalevala

Les històries són les cases on habitem. Són el menjar que posem a taula, que consumim i que la nostra sang absorbeix. Tanmateix, les històries no existeixen del tot excepte en la presència física d’aquells que les narren. Després, de forma misteriosa, conserven aquesta corporeïtat quan arriben als nostres ulls i ressonen en la oïda del nostre esperit mitjançant aquest procés que anomenem memòria. Els narradors són així els arquitectes i paletes del nostre univers. Basteixen arcs de pedra invisible que abasten enormes sales. També construeixen cambres comunes i corrents que són el nostre abric quotidià. Sia en un estil exaltat o bé humil, els narradors ens serveixen l’aliment espiritual que ens sustenta, tant les simples veritats com les més delicioses mentides.

Qui són, doncs, els narradors? …[Certament] tots som narradors d’històries i oients d’històries. Estem obligats a ser ambdues coses si volem navegar en el món en què vivim, cada porció del qual… és en part creació nostra. Llevat que es produeixi un trauma terrible, les facultats complementàries d’escoltar i narrar històries ens acompanyen de manera irrenunciable des de ben petits. Al llarg de tota la nostra vida, ambdues facultats romanen al fons de la nostra essència d’éssers intel·ligents, donant forma als nostres pensaments, apartant-nos de l’error i conduint-nos més i més envers a allò que el futur pugui portar-nos.

John Niles, Homo Narrans: The Poetics and Anthropology of Oral Literature, Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1999: 64-65
Il·lustració inspirada en el logo de la Kalevala Society

 

 

 

 

 

“Era el mascle i la femella…”

Máscaras

Ell era el mascle i la femella, el seductor i la seduïda. Era golafre, era cornut, era viatger esgotat. Esgarrapava el terra cap els costats amb els seus peus de rèptil, després es quedava immòbil i aixecava el cap. Aixecava la seva parpella inferior per cobrir l’iris, i extreia la seva llengua de llangardaix. Inflava el coll fins a formar golls de còlera; i, finalment, quan li arribava el moment de morir, es cargolava i es retorçava, atenuant més i més els seus moviments com els del Cigne Moribund.

Llavors se li va encallar la mandíbula, i allà va acabar.

L’home de blau va moure les mans en direcció al pujol i, amb la cadència triomfant de qui ha contat la millor de les històries possibles, va cridar: – ¡Allà … allà és on es troba!

El recital no havia durat més de tres minuts.

Bruce Chatwin, The Songlines, Londres: Pan Books, 1988, pàg. 117., a partir de la traducció de J. M. de Prada-Samper
Il·lustració basada en un amulet Haida (Gran Garsa Blava i Humà), conservat en el Royal British Columbia Museum

Res a témer durant el recitat

Pez dentado

Abans de començar un recitat del Manas, Keldibek va dir als seus pastors que vinguessin sense por al campament perquè el bestiar tornaria a casa pel seu compte, i ningú, ja fos persona o salvatgina, podria robar cap ovella mentre ell estigués cantant el Manas. Però quan va començar a cantar, la iurta va tremolar, es va desencadenar un potent huracà i enmig de la fosca i l’estrèpit, uns genets sobrenaturals, els companys d’en Manas, van davallar de tal manera que la terra s’estremí sota els cascs del seus cavalls.

Kirghiz; quoted in Hatto, “Kirghiz”, en Traditions of Heroic and Epic Poetry. Volume I: The Traditions, edited by A. T. Hatto, London: The Modern Humanities Research Association, p. 305; Manas is the national epic of the Kirghiz people, and tells the exploits of the eponymous hero and his descendants.
Il·lustració inspirada en el dibuix d’un peix trobat en Nova Irlanda, Papua Nova Guinea.