El dissipador de maldecaps

Kakadu.jpg

En malai, pengiluar lara, ‘dissipador de maldecaps’, és el nom de lloança del narrador que posseeix l’art de captivar els seus oients. Al llarg dels segles el narrador malai va desenvolupar i refinar el seu art fins a convertir-lo en l’expressió mateixa del veloç moviment del cavall del príncep; els espirals ondulants de la serp; la nimfa celeste solcant el cel, lluminós i auri. Inimitables són les imatges que impregnen els contes malaisis.

Jan Knappert, Mythology and Folklore in South-East Asia, Oxford University Press, 1999 pàg. 195
Dibuix inspirat en una pintura rupestre de Kakadu, Austràlia

Anuncis

Bojos de tempesta

pina

Podies estar assegut dins de la teva cabana en un campament d’hivern, en plena nevada i, de sobte (perquè no trucàvem pas a la porta), de sobte el cobertor de l’entrada s’obre i entra a quatre grapes un tipus amb tot el cabell i l’abric coberts de neu, espolsant-se-la, i es tractaria d’un boig de tempesta que acabava de sortir del temporal. [Aquests bojos de tempesta] vagarejaven de campament en campament contant històries, portant noves. Se’ls considerava certament homes-medicina, persones notables. Se’ls tenia simplement per un pèl bojos, per això els anomenaven “bojos de tempesta”.

Ron Evans, narrador metis del Canadà, citat per Dan Yashinski, Suddenly they heard footsteps, Jackson: University Press of Mississippi, 2006, pàgs. 29-30
Il·lustració: motiu pintura xinesa tradicional 

 

Un altre gènere de suborn

FELINOS_HN

De les memòries d’infantesa de l’escriptor egipci Taha Husein (1889-1973), que es va quedar cec als tres anys:

I encara hi havia un altre gènere particular de suborn que li plaïa fins a la bogeria i l’animava a abandonar el seu deure de mala manera; eren els contes, les històries i els llibres. Sempre que un nen podia contar-li una faula, o comprar per a ell un llibre a l’home que els anava venent pels pobles, o llegir-li un capítol de la història d’Al-Zir Salim o d’Abu Zaid, podia estar segur d’obtenir de la seva benevolència, de la seva simpatia i de la seva amistat la prova que volgués.

Taha Husein, Los días: Memorias de infancia y juventud, traducció d’Emilio García-Gómez, La Coruña: Ediciones del Viento 2004, pàg. 55
Il·lustració inspirada en un tèxtil antic andí

Fer que el material conegut sigui rellevant per al públic

CATFISH_HN

El narrador no recrea la feina d’altres, sinó que més aviat crea, en el procés de narrar el relat, la seva pròpia versió interpretativa. Mitjançant l’ús de recursos com ara l’analogia, el narrador inculca en el material ja conegut un sentit rellevant per al públic i imprimeix en ell el seu segell personal.

Mary Ellen Page, “Professional storytelling in Iran: Transmission and practice”, Iranian Studies, vol. 12, 1979, pàg. 212
Gatpeix. Il·lustració inspirada en la ceràmica de la cultura Mimbres, Nou Mèxic

El món de les històries no té fi

huevo-bosquimano-decorado

Els recitals narratius variaven també en una altra dimensió, la de l’explicitut i extensió. Un narrador admirat podia esgranar un relat de l’extensió que volgués a base d’afegir detalls, però també podia plasmar l’essència del relat de forma breu. Aquells que ja coneixien els relats podien evocar-los mitjançant els detalls proporcionats. La pressuposició de què una part representa apropiadament el tot segueix viva, i aquells que t’atribueixen un coneixement dels relats a vegades mostren sorpresa quan preguntes per un detall que no s’ha donat. […] Una història acaba, com a relat i com a succés, però el corpus narratiu i el món de les històries no té fi.

Dell Hymes, “Discovering Oral Performance and Measured Verse in American Indian Narrative.” In “In vain I tried to tell you”: Essays in Native American Ethnopoetics, Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1981, p. 322  

Il·lustració inspirada per la decoració d’ous d’estruç dels pobles bosquimans

Aquell que dóna molt tribut amb paraules

kamon

[S]hé-mutúro wábinwa / aquell que dóna molt tribut amb paraules: no és una expressió de lloança, ni una crítica a qui parla massa, sinó que es refereix a qui dóna tribut en paraules, que ajuda mitjançant la seva destresa com a jutge i orador.

Daniel Biebuyck and Kahomb C. Mattene, The Mwindo Epic from the Banyanga (Congo Republic), Berkeley and Los Angeles: University of California Press, 1969, p. 80 note 143  
I·lustració inspirada en un kamon, símbol usat pels samurais

Ningú no pot pesar figues

Amuleto sumerio

 

«Les cançons dels pàpago es transmeten de cantor a cantor amb més cura que els poemes d’Homer. Un home somia les seves pròpies cançons i les dóna al seu fill; però abans de néixer ell ja hi havia un corpus de màgia mitjançant la qual els avantpassats governaven el seu món. Aquest conjunt de cants i relats l’he anomenat a vegades la ‘Bíblia pàpago’. Com bona part de la literatura no escrita del sud-oest [dels Estats Units], és meitat prosa i meitat vers […].

»A tot poblet pàpago hi ha un ancià, la funció hereditària del qual és recitar aquesta ‘Bíblia’. El moment convingut pel seu recital són aquelles quatre nits d’hivern ‘quan el sol s’atura’ abans de donar la volta en aquest viatge al sud en què sembla que potser es pugui endur la llum per sempre.

»En aquelles nits –quatre, perquè tot allò sagrat va de quatre en quatre– els homes pàpago es reunien a la casa cerimonial […].

»Els homes seien amb les cames creuades, els braços plegats i el cap cot. Aquesta era la postura que el decòrum exigia, de la mateixa manera que els nostres avantpassats victorians exigien seure amb l’esquena dreta al banc de l’església. Ningú havia d’interrompre l’orador amb una pregunta, ni tan sols amb un moviment. Ningú no podia pesar figues. Si algú ho feia, un dels seus veïns li posava una cigarreta encesa entre els dits dels peus, calçats amb sandàlies. Si l’orador ho veia, s’aturava abruptament i aquella nit ja no hi havia més narració d’històries.

»El narrador havia treballat potser durant anys per memoritzar tota aquella complexa massa de prosa i vers. La prosa la complementava a vegades amb il·lustracions i explicacions de la seva pròpia collita, però el vers no es podia canviar. La lletra i la tonada de cada cançó havien estat ‘donades’ per Germà Gran [el creador]; també el punt exacte en què apareixien dins del relat. Un ancià s’ha negat a contar-me una història perquè havia oblidat la tonada d’una cançó, i per això no podia contar-me el relat complert. Tanmateix, s’han anat filtrant variants, i la ‘Bíblia’ canvia d’un poblet a l’altre.

La ‘Bíblia’ pàpago requeriria per si mateixa un llibre […].»

Ruth Murray Underhill, Singing for Power: The Song Magic of the Papago Indians of Southern Arizona, Berkeley & Los Angeles: University of California Press 1968 [1938], pp. 11-13
Il·lustració inspirada en un amulet sumeri d’una granota del 3500 A. de C