No tan sols en un missatge

CIRCULO ZEN

16 de gener, 1969

Es tracta d’un recital zulu, i després del recital, expresso la meva opinió sobre el simbolisme d’un dels relats que he escoltat. El recitador zulu m’interromp, i m’explica que el sentit del relat consisteix en la totalitat del recital, no tan sols en un missatge. El recital és el que compta. El recitador zulu m’explica, “Si t’hagués de dir el que significa la història, te l’hauria de tornar a contar”.

Harold Scheub, The poem in the Story: Music, Poetry and Narrative, Madison: The University of Wisconsin Press, 2002, pàg. 119
Il·lustració: Enso
Anuncis

La narració sempre podrà defensar-se sola

RHINO HOM. NARRR

No estic defensant l’art que practico. La novel·la, la narració d’històries en general, sempre podrà defensar-se sola. […]

La narració d’històries pot defensar-se sola. És cert això? Han estat els censors tan ineficaços segle rere segle? Doncs sí. Són ineficaços perquè en establir les normes que els relats no poden transgredir, i en fer complir aquestes normes, no se n’adonen que el caràcter ofensiu dels relats no rau en el fet que transgredeixin normes concretes, sinó en la seva capacitat per a crear i alterar les seves pròpies normes. […] Perquè (i estic parodiant un xic aquesta postura) un relat no és un missatge amb un embolcall, un embolcall retòric o estètic. No és un missatge més un residu; on el residu i l’art amb el qual el missatge està recobert pel residu formen la temàtica de la retòrica o l’estètica, o bé l’apreciació literària. A les històries no hi ha afegits. No es composen d’una cosa a la qual s’hi afegeix una altra, missatge més vehicle, subestructura més superestructura. Al teclat amb què s’escriuen, la tecla + no funciona. Sempre hi ha una diferència; i la diferència no és una part, la part que queda enrere després de la subtracció. La tecla – tampoc funciona: la diferència ho és tot.

La narració d’històries (deixin que em repeteixi, àdhuc a risc d’avorrir-los) no és una forma de fer que els missatges siguin, com es sol dir, ‘efectius’. La narració d’històries és una altra [another] forma de pensar, una forma altra de pensar [an other mode of thinking]. És més venerable que la història, tan antiga com l’escarabat. Com els escarabats, les narracions es poden consumir. Només cal arrencar-los les ales i tirar-hi un xic de sal. Són nutritius, fins a cert punt, tot i que si el que de veritat vols és nutrició, probablement la buscaràs a una altra banda. Els escarabats també es poden colonitzar. Pots atrapar-los amb una trampa per a escarabats, criar-los (amb gran facilitat), concentrar-los en granges d’escarabats. Pots enfilar-los amb agulles de cap i posar-los en vitrines, etiquetats. Pots fer servir les seves ales per a cobrir les pantalles dels llums. Pots realitzar diminutes disseccions del seu sistema respiratori, pots tenyir-los, fotografiar-los, emmarcar-los i penjar-los de la paret. Pots, si vols, assecar-los, polvoritzar-los i barrejar-los amb explosius d’alta potència i transformar-los en bombes. Pots fins i tot fer-ne relats, com va fer Kafka, tot i que això és molt difícil. Una de les coses que, segons sembla, no pots fer, és eradicar-los. Es reprodueixen, com diu el trop, com a mosques, i en les circumstàncies més difícils. Es desconeix per quin motiu són a la terra, la qual, probablement, seria un lloc més agradable (i, sens dubte, més fàcil d’entendre) sense ells. Es diu que seguiran aquí quan nosaltres, i tots els nostres artefactes, haguem desaparegut.

D’això se’n diu paràbola, una forma cultivada per grups marginals, grups que no tenen lloc en els corrents dominants, en la trama principal de la història, perquè és difícil determinar què és el que vol dir.

Al final, segueix havent-hi una diferència entre un escarabat i un relat, i la diferència segueix essent-ho tot.

J. M. Coetzee, “The Novel Today”, Upstream , vol. 6, 1988, pàgs. 3-4
Il·lustració inspirada en el dibuix d’un rinoceront de la cova de Chauvet, França

La butxaca dels contes

NETSUKE HOM. NARRR

I llavors, les nits fredes d’hivern, la iaia es ficava a dins del seu petit compartiment, la seva tenda, i es contaven contes. Jo era molt petit llavors, però recordo molt bé la meva àvia. Al voltant del foc es contaven històries meravelloses. Recordo el meu pare assegut al voltant del foc, enmig del terra, amb prou feines una petita foguera de branques al bell mig de la tenda, un forat al sostre, i el fum que sortia directament pel forat. Un llantió de parafina, feta pel meu pare, estava apagat.

La iaia contava una història, mon pare contava una història. Potser alguns nòmades [travellers] que passaven per allà s’aturaven i plantaven tenda a «El racó dels calderers», un indret a l’altra banda del rierol, davant del bosc on acampàvem. […] Ells també contaven històries i es formava un petit aplec. La nostra tenda era un lloc on paraven els nòmades que venien fins a Argyll, i sempre hi havia temps per a un relat.

Bé, doncs, la iaia s’estava amb nosaltres tot l’hivern, en aquella gran tenda, amb el seu petit compartiment. […]

La iaia era una anciana, i en aquells temps d’abans, cap anciana dels nòmades duia bossa. El que sí duien al voltant de la cintura era una gran butxaca. Recordo com era la de la iaia: l’havia feta ella mateixa, una butxaca de tartà. Era com una bossa gran, amb una corretja, i se la lligava a la cintura. Duia tres botons de nacre al centre; en aquells temps no hi havia cremalleres. La iaia duia tots els seus béns materials en aquesta butxaca.

Bé, la iaia fumava una petita pipa de fang. I quan necessitava tabac, deia.

Nens, vull que aneu al poble a buscar tabac per a la meva pipa.

I ens donava a ma germana i a mi tres penics, un per a cada un, i l’altre per a tabac. El vell botiguer solia tenir un rotlle de tabac, i tallava un bocí per a la iaia a canvi d’un penic. Nosaltres tornàvem, i la recompensa era:

Iaia, conta’ns un conte!

Ella s’asseia allà, davant de la seva petita tenda, i tenia un cassó i una petita foguera.

Recollíem branques per a ella, i ella es preparava un té negre i fort. Aixecava el cassó, el posava al costat del foc i deia:

Molt bé, nens, aviam què puc trobar aquest cop per vosaltres a la meva butxaca!

Obria la seva gran butxaca, amb els seus tres botons de nacre al costat, els recordo bé, i deia:

Bé, doncs, us contaré un conte.

Potser era el conte que havia contat tres nits abans. Potser un que feia setmanes que no contava. De vegades ens contava un conte tres o quatre cops; de vegades ens en contava un que no havíem sentit mai.

Així va ser que, un dia, la meva germana i jo vam tornar del poble. Jugàvem, i ens vam apropar a la tenda de la iaia. Lluïa un sol càlid. El cassó de té de la iaia era al costat del foc: estava fred, el foc s’havia consumit. El sol escalfava. La iaia estava ajaguda, amb les mans sota el cap, com una anciana, i el seu llitet era davant de la tenda. Al seu costat hi havia la butxaca. Era la primera vegada que la vèiem separada de la cintura de la iaia. Probablement se la treia de nits, quan s’ajaçava. Però de dia, mai!

De manera que ma germana i jo ens vam esmunyir en silenci i vam dir:

La iaia dorm! Allà hi ha la seva butxaca. Anem a veure quants contes hi ha a la butxaca de la iaia!

I amb molt de compte, la vam agafar i la vam dur darrere l’arbre prop del qual vivíem al bosc, i vam descordar els tres botons de nacre. Dins de la butxaca, allò semblava la cova d’Aladí! Hi havia pipes de fang, monedes de tres penics, anells, monedes de mig penic, de deu cèntims, fermalls, agulles, agulles de cap, tot el que una velleta porta a sobre, didals… però no vam trobar ni un sol conte! Així que no vam tocar res. Vam tornar a posar tot a dins, vam tancar la butxaca i la vam deixar on l’havíem trobada, la vam posar al costat de la iaia.

Vam dir:

Anirem a jugar una altra vegada, i tornarem amb la iaia quan es desperti.

Així doncs, vam anar a jugar de nou, i vam tornar més o menys una hora després, i la iaia ja s’havia aixecat. Encenia el foc i escalfava el té fred. I ens vam asseure al seu costat. Després de prendre’s el seu té negre i fort, va començar a encendre la pipa. Nosaltres li vam preguntar:

Iaia, ens contaràs un conte?

Sí, nens –va respondre–. Us contaré un conte.

Li encantava contar-nos contes perquè així ens feia companyia, i també era bona companyia per a ella seure allà amb nosaltres, els nens. Va dir:

Ara espereu un moment, espereu, aviam què tinc per a vosaltres aquesta nit.

I va obrir aquella butxaca. Ens va mirar una estona a mi i a la meva germana, ens va mirar una llarga estona amb els seus ulls blaus. Va dir:

Sabeu una cosa, nens?

Vam respondre:

No, iaia.

Ella va dir:

Es veu que quan dormia algú ha obert la meva butxaca, i tots els contes han marxat! Aquesta nit, nens, no us puc contar cap conte.

I aquella nit no ens va contar cap conte. I mai no va tornar a contar-nos cap conte. I jo tenia disset anys quan va morir la meva iaia, però només onze quan això va passar. La iaia no va tornar a contar-me cap història, i aquesta és una història real!

Duncan Williamson, The Horsieman: Memories of a Traveller 1928-1958, Edimburg, Canongate Press, 1994, pàgines 6-8
Il·lustració inspirada en un netsuke japonès

Forces alienes a ell

hombre_pajaro

Com es fa algú cantor, preguntes? No pas forçant la veu pels cims pelats dels pujols, ni tampoc fent regals a molts mestres.

Llavors, Parchen-tulchi, un cantor neix cantor?

No, tampoc un tulchi (rapsode) neix. Com pot un home inventar imatges d’un món d’herois, cóm pot veure els cent cims nevats de l’Altai i els deu llacs blaus i els setanta rius veloços i els camells rojos i grocs i els ramats de cavalls negres, ruans i pigallats, si aquestes coses no li són comunicades per forces alienes a ell?

De quines forces parles?

Quan era un nen de dotze anys portava a pasturar a l’estepa els ramats del meu pare. Un dia vaig veure un gegant cavalcant un drac, si va ser somni o realitat, no t’ho puc dir. El gegant em va preguntar si em volia convertir en un cantor d’epopeies. Li vaig dir al gegant que aquell era certament el meu desig més gran, però temia que mai no el podria veure complert, perquè el meu pare em faria anar al monestir per vestir l’hàbit de monjo i aprendre els llibres sagrats. El gegant va assenyalar una cabra blanca, la més gran i millor del ramat de cabres del meu pare. “Dóna’m aquesta cabra per sacrificar-la al rei dels dracs”, va dir, “i els cants heroics que entonaràs seran aitals que el teu nom serà sempre estimat allà on els homes s’apleguin al voltant de les fogueres, o es reuneixin a les grans festes dels prínceps”.

Hi vaig accedir gustós; el gegant em va colpejar l’espatlla, va muntar el seu drac i va marxar. Quan vaig revenir no hi havia ningú, ni gegant, ni drac, però prop d’allà un llop s’estava menjant la cabra blanca, ben bé la mateixa que el gegant havia exigit per al sacrifici. Des d’aquell dia vaig saber que tenia el do del cant, atorgat pel senyor dels dracs en persona.

I llavors tot va ser fàcil… cant, fama i coneixement?

Parchen somrigué.

Res no va ser fàcil, doncs el meu pare em va apallissar perquè el llop havia devorat la seva cabra. Em va enviar al monestir, i allà els monjos m’apallissaven perquè no podia aprendre la sagrada doctrina.

Tanmateix, vas arribar a ser cantor?

Tenia el do. Em van deixar aprendre els cants i cantar. Quan els vaig saber, vaig sentir la crida de l’estepa i vaig deixar els sagrats murs per vagarejar entre les tendes dels prínceps i cantar les gestes de la meva gent.

Posseïa molts cants, i els esperits em parlaven amb facilitat, de manera que em vaig fer famós entre els homes. Molts van ser els regals que vaig rebre: sedes, vestits, selles de muntar, catifes, cavalls i ovelles, però jo m’ho vaig gastar tot i vaig tornar de nou al monestir. En aquells temps era alegre i despreocupat, aficionat a l’embriaguesa i a les dones, pròdig amb totes les coses, i estimava la vida dels homes. En una ocasió fins i tot vaig estimar una russa, i ella em va estimar a mi.

Mongòlia; Ralph Fox, “Conversation with a Lama”, New Writing, tardor 1936, pàgs. 180-181

Il·lustració inspirada en un home ocell Rapa Nui, Illa de Pasqua

Quan la veu eloqüent i el gest d’un vell arrugat i canós…

burkina

En aquestes illes llunyanes (Illes Hèbrides) on els homes viuen amb lentitud, i viuen molt, probablement perquè no viuen amb presses, en toscs i pintorescs coberts construïts amb pedres i torba, on homes de fins i tot vuitanta anys han passat la major part de la seva existència, en aquests recés de tranquil·litat enmig del corrent de la vida, vells pensaments s’acumulen com or en pols en un rierol de Sutherland, i allà es conserven.

Allà, a les nits d’hivern, bocabadats i amb els ulls esbatanats, els nens seuen a la claror vermella del foc de torba, sota el gris sostre de fum, i escolten emocionats aquests estranys i antics mites. Deixen de ser nois i noies esparracats i descalços, amb grenyes llargues, fosques o rosses; escolten com l’aguerrit pastor lluità contra el drac i es feu amb la princesa i el regne, i el seu ànim s’eleva com el d’ell. Deixen d’existir les patates i la llet, els envans de fusta i les culleres de banya, quan la veu eloqüent i el gest d’un vell arrugat i canós desplega al seu davant l’escudella d’or i les menges del gegant.

I quan el relat conclou, i el foc amb prou feines crema, nois i noies s’acotxen a les seves màrfegues i segueixen somiant, i així somien fins que es fan grans, i envelleixen, i el vell relat es converteix en part de les seves vides tranquil·les. El somni d’aventures del nen és el punt lluminós dins d’una rutina de penes i treballs, i l’home no l’oblida mai mentre viu.

John Francis Campbell, “On current British mythology and oral traditions”, Journal of the Ethnological Society of London, 1869-1870, vol. 2, pàgs. 331-332
Il·lustració inspirada en un dibuix pintat sobre una carabassa de Burkina Faso

Ara formen part intrínseca de la seva vida

rockart_SA

Com ja s’ha dit, [entre els pawnee skidi d’Amèrica del Nord] aquestes tradicions, com també els rituals, es consideren possessions personals. El propietari ha pagat per elles i per tant, segons les seves creences, ara formen part intrínseca de la seva vida. A mida que les conta es desfà de part de la seva vida i contribueix així de forma directa a que aquesta s’apropi a la seva fi. Per això, com s’exclamà un home de mitjana edat, “No et puc contar tot el que sé, doncs encara no estic preparat per a morir”; o en paraules d’un vell sacerdot, “Sé que els meus dies són pocs. La meva vida ja no és útil. No hi ha motiu perquè no et pugui contar tot el que sé”.

George A. Dorsey, Traditions of the Skidi Pawnee, Boston i Nova York: Houghton, Mifflin & Co. per a la American Folk-Lore Society, 1904, pàg. xxii
Il·lustració inspirada en una pintura rupestre del Cap del Nord, Sud-Àfrica

Atraure l’oient a l’interior del món

florbudis

Contar un relat no equival a teixir un tapís per a cobrir el món, és més aviat una forma d’atraure els oients al seu interior. Qui pot ‘contar’ és aquell que té la sensibilitat perceptiva de captar en l’ambient informació que a d’altres, menys entrenats en els usos de la percepció, se’ls podria escapar, i el narrador, en plasmar el seu coneixement de forma explícita, guia l’atenció del públic pels mateixos viaranys que la seva.

Tim Ingold, “The Temporality of the Landscape”, World Archaeology, vol. 25, 1993, pàg. 153

Il·lustració basada en una imatge d’inspiració budista