La narració sempre podrà defensar-se sola

RHINO HOM. NARRR

No estic defensant l’art que practico. La novel·la, la narració d’històries en general, sempre podrà defensar-se sola. […]

La narració d’històries pot defensar-se sola. És cert això? Han estat els censors tan ineficaços segle rere segle? Doncs sí. Són ineficaços perquè en establir les normes que els relats no poden transgredir, i en fer complir aquestes normes, no se n’adonen que el caràcter ofensiu dels relats no rau en el fet que transgredeixin normes concretes, sinó en la seva capacitat per a crear i alterar les seves pròpies normes. […] Perquè (i estic parodiant un xic aquesta postura) un relat no és un missatge amb un embolcall, un embolcall retòric o estètic. No és un missatge més un residu; on el residu i l’art amb el qual el missatge està recobert pel residu formen la temàtica de la retòrica o l’estètica, o bé l’apreciació literària. A les històries no hi ha afegits. No es composen d’una cosa a la qual s’hi afegeix una altra, missatge més vehicle, subestructura més superestructura. Al teclat amb què s’escriuen, la tecla + no funciona. Sempre hi ha una diferència; i la diferència no és una part, la part que queda enrere després de la subtracció. La tecla – tampoc funciona: la diferència ho és tot.

La narració d’històries (deixin que em repeteixi, àdhuc a risc d’avorrir-los) no és una forma de fer que els missatges siguin, com es sol dir, ‘efectius’. La narració d’històries és una altra [another] forma de pensar, una forma altra de pensar [an other mode of thinking]. És més venerable que la història, tan antiga com l’escarabat. Com els escarabats, les narracions es poden consumir. Només cal arrencar-los les ales i tirar-hi un xic de sal. Són nutritius, fins a cert punt, tot i que si el que de veritat vols és nutrició, probablement la buscaràs a una altra banda. Els escarabats també es poden colonitzar. Pots atrapar-los amb una trampa per a escarabats, criar-los (amb gran facilitat), concentrar-los en granges d’escarabats. Pots enfilar-los amb agulles de cap i posar-los en vitrines, etiquetats. Pots fer servir les seves ales per a cobrir les pantalles dels llums. Pots realitzar diminutes disseccions del seu sistema respiratori, pots tenyir-los, fotografiar-los, emmarcar-los i penjar-los de la paret. Pots, si vols, assecar-los, polvoritzar-los i barrejar-los amb explosius d’alta potència i transformar-los en bombes. Pots fins i tot fer-ne relats, com va fer Kafka, tot i que això és molt difícil. Una de les coses que, segons sembla, no pots fer, és eradicar-los. Es reprodueixen, com diu el trop, com a mosques, i en les circumstàncies més difícils. Es desconeix per quin motiu són a la terra, la qual, probablement, seria un lloc més agradable (i, sens dubte, més fàcil d’entendre) sense ells. Es diu que seguiran aquí quan nosaltres, i tots els nostres artefactes, haguem desaparegut.

D’això se’n diu paràbola, una forma cultivada per grups marginals, grups que no tenen lloc en els corrents dominants, en la trama principal de la història, perquè és difícil determinar què és el que vol dir.

Al final, segueix havent-hi una diferència entre un escarabat i un relat, i la diferència segueix essent-ho tot.

J. M. Coetzee, “The Novel Today”, Upstream , vol. 6, 1988, pàgs. 3-4
Il·lustració inspirada en el dibuix d’un rinoceront de la cova de Chauvet, França
Anuncis

La veritat, les mentides i els somnis

inuit

Per a ser un individu, també cal ser no-res. Per conèixer-se un mateix, hom ha de ser capaç de no conèixer res. Els asòmnics coneixen el món de forma continuada i immediata, sense temps mort, sense espai per a la individualitat. Com que no somien, no conten històries i per això no els cal el llenguatge. Sense llenguatge, no tenen mentides. Ni tampoc futur. Viuen aquí, ara, en perfecte contacte. Viuen en el pur fet. Però no poden viure en la veritat, perquè el camí cap a la veritat, diu el filòsof, passa per les mentides i els somnis.

Ursula K. LeGuin, ‘Wake Island’, a Changing Planes, Nova York: Harcourt, 2003, pàg. 164-165
Il·lustració inspirada en un dibuix Inuit

Contar un relat

Budista 1

Contar un relat no equival a teixir un tapís per cobrir el món; és més aviat una forma de guiar l’atenció dels oients cap al seu interior. La persona capaç de ‘narrar’ és la que està perceptualment preparada per captar a l’entorn informació que a d’altres, menys destres en la feina de percebre, els podria passar inadvertida, i el narrador, en fer explícit aquest coneixement, condueix l’atenció del públic pels mateixos camins que ell.

Tim Ingold, “The Temporality of the Landscape”, World Archaeology, vol. 25, 1993, p. 153
Il·lustració basada en una imatge d’ispiració budista

 

Originals en un sentit diferent

Tondo peces

El mite és un llenguatge constituït per formes intemporals, no momentànies. Els temes [del recital improvisat per dos narradors haida per a l’antropòleg John Swanton] no van ser bastits per a aquesta ocasió. Són originals en un sentit diferent. Són relats amb mil o deu mil anys d’antiguitat als quals se’ls dóna un ús contemporani, relats que renoven el món present en repetir allò que sabem sobre com es va formar el món.

Robert Bringhurst, A Story as Sharp as a Knife: The Classical Haida Mythtellers and Their World, Vancouver: Douglas & McIntyre, 1999: 220
Inspirat en el dibuix d’un escut trobat en un got grec.

No som com pedres

Bowl hausa Nigeria

Penso que l’interès per la narració forma part de la nostra forma de ser en el món. Respon a la necessitat que tenim d’entendre allò que ha passat, allò que els homes han fet, allò que poden fer: els perills, les aventures, les proves de tota mena. No som com pedres, immòbils, ni com flors o insectes, la vida dels quals està traçada de bell antuvi. Nosaltres som éssers fets per a l’aventura. L’home mai podrà renunciar a que li narrin històries.

Mircea Eliade, La prueba del laberinto: Conversaciones con Claude-Henri Rocquet, traducción de J. Valiente Malla, Madrid: Ediciones Cristiandad, 1980, pàg. 159
Il·lustració inspirada en els bols de ceràmica dels hausa de Nigèria

Les històries són les cases on habitem

Kalevala

Les històries són les cases on habitem. Són el menjar que posem a taula, que consumim i que la nostra sang absorbeix. Tanmateix, les històries no existeixen del tot excepte en la presència física d’aquells que les narren. Després, de forma misteriosa, conserven aquesta corporeïtat quan arriben als nostres ulls i ressonen en la oïda del nostre esperit mitjançant aquest procés que anomenem memòria. Els narradors són així els arquitectes i paletes del nostre univers. Basteixen arcs de pedra invisible que abasten enormes sales. També construeixen cambres comunes i corrents que són el nostre abric quotidià. Sia en un estil exaltat o bé humil, els narradors ens serveixen l’aliment espiritual que ens sustenta, tant les simples veritats com les més delicioses mentides.

Qui són, doncs, els narradors? …[Certament] tots som narradors d’històries i oients d’històries. Estem obligats a ser ambdues coses si volem navegar en el món en què vivim, cada porció del qual… és en part creació nostra. Llevat que es produeixi un trauma terrible, les facultats complementàries d’escoltar i narrar històries ens acompanyen de manera irrenunciable des de ben petits. Al llarg de tota la nostra vida, ambdues facultats romanen al fons de la nostra essència d’éssers intel·ligents, donant forma als nostres pensaments, apartant-nos de l’error i conduint-nos més i més envers a allò que el futur pugui portar-nos.

John Niles, Homo Narrans: The Poetics and Anthropology of Oral Literature, Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1999: 64-65
Il·lustració inspirada en el logo de la Kalevala Society

 

 

 

 

 

Narració i sentit

peces

És cert que la narració revela el sentit sense caure en l’error de definir-lo, que facilita el consentiment i la reconciliació amb les coses tal com realment són, i que fins i tot podem confiar que tard o d’hora contindrà, implícitament, la última paraula que esperem del ‘dia del judici’.

Hanna Arendt, “Isak Dinesen, 1885-1962”, in Isak Dinesen, Daguerrotypes and Other Essays, Chicago: University of Chicago Press, 1979, p. xx; Arend’s essay on Dinesen was first published in 1968.
Il·lustració basada en una imatge d’inspiració budista.