Contar només part del relat

Haida

 

Sovint [a l’Austràlia aborigen], es contaven fragments [dels relats] referits a llocs o personatges, sense desenvolupar les accions o seguir fins al final la trama argumental. A un nen que viatjava pel territori d’un parent proper (mare, pare, avi, per exemple) se li deia el nom d’un lloc especial i de la presència-esperit que l’habitava, o una muller podia rebre aquesta informació la primera vegada que visitava el territori del seu marit. Aquests segments probablement s’ampliaven més endavant, fins a completar els relats. Eren una part vital del conjunt del procés d’ensenyar, aprendre i conèixer els relats mítics i el seu context en una regió concreta.

 

Roland M. Berndt i Catherine Berndt, The Speaking Land: Myth and Story in Aboriginal Australia, Victoria: Penguin Books, 1989 pàg. 9

Il·lustració inspirada en un disseny del poble Haida

Akangkwirreme, escolta profundament

serpientecalabaza

La cosa més sòlida que puc dir als nostres nens i nenes d’ara és: no oblideu la nostra cultura. És important, escolteu les persones grans, no els doneu l’esquena. Escolteu amb respecte el que diguin, i tireu endavant.

Per instruir els infants hem de contar-los històries, dur-los a la plana, moure’ns amb ells per allà. Sortir a caçar, buscar allò que volem trobar, parlar-los d’allò que estem buscant. És supervivència. […] Pensa profundament, Conta’ls històries, parla’ls d’allò que fas, així és com millor aprenen els nostres infants, fent coses. És també una forma d’ensenyar a la gent de fora la nostra cultura: mostrar-los el nostre país.

A tots els altres nens, a l’altra gent, els diria: veniu, escolteu-nos, us contarem la nostra cultura. Apreneu de nosaltres. D’aquesta forma tots sobreviurem. […] Hem de fer coses junts: respectar, escoltar i pensar, fer coses junts, no només parlar tota l’estona. Para’t a pensar alguna vegada, simplement deixa que hi hagi silenci. Cal que aprenguis a esperar, a deixar que els teus pensaments tornin cap a tu. Entén també com pot sentir-se l’altra persona, tingues en compte que pot ser que no sàpigues la resposta, o  no entenguis la pregunta. Això és el que significa treballar entre cultures. El respecte ha de fluir en ambdues direccions, també l’aprenentatge. […] Espero que escolteu profundament i deixeu que aquestes històries us penetrin. Aquestes històries són per a tots els temps, per als dies d’abans, per ajudar a recordar als grans, però també per al futur i per als joves d’ara. En bescanvi per les històries dels nostres grans nosaltres havíem de donar-los el menjar que havíem recol·lectat, és el que havíem de fer per aprendre; compartir és sobreviure.

Kathleen Kemarre Wallace (with Judy Lovell),  Listen Deeply, Let These Stories In, Alice Springs: IAD Press, 2009,  pp. 170, 171. Wallace, va néixer en 1948, és una artista i narradora que pertany als Arrente d’Austràlia Central.
Il·lustració inspirada en un dibuix realitzat sobre una carabassa a Ghana.

“Era el mascle i la femella…”

Máscaras

Ell era el mascle i la femella, el seductor i la seduïda. Era golafre, era cornut, era viatger esgotat. Esgarrapava el terra cap els costats amb els seus peus de rèptil, després es quedava immòbil i aixecava el cap. Aixecava la seva parpella inferior per cobrir l’iris, i extreia la seva llengua de llangardaix. Inflava el coll fins a formar golls de còlera; i, finalment, quan li arribava el moment de morir, es cargolava i es retorçava, atenuant més i més els seus moviments com els del Cigne Moribund.

Llavors se li va encallar la mandíbula, i allà va acabar.

L’home de blau va moure les mans en direcció al pujol i, amb la cadència triomfant de qui ha contat la millor de les històries possibles, va cridar: – ¡Allà … allà és on es troba!

El recital no havia durat més de tres minuts.

Bruce Chatwin, The Songlines, Londres: Pan Books, 1988, pàg. 117., a partir de la traducció de J. M. de Prada-Samper
Il·lustració basada en un amulet Haida (Gran Garsa Blava i Humà), conservat en el Royal British Columbia Museum