Qui no sabia contar contes se n’havia d’anar sol…

Lagartija

El meu cunyat i el senyor Escalante eren qui més contes contaven i el meu pare; però el meu pare era un xic recelós a l’hora de divulgar contes. A la nit, quan ja tothom havia menjat i havien rentat la roba i estaven ajaguts a l’estrada, començaven a contar i cadascú contava els seus contes però no sempre deixaven que algú estigués escoltant perquè qui no sabia contar contes se n’havia d’anar sol, perquè no l’acceptaven. A mi, com que era un vailet, se’n reien, «queda’t, doncs,» deien; i així vaig aprendre molts contes dels huantinos i dels chunchos també, de damnats, de les viscatxes, del sol, dels pericotes, etcètera. Aquests contes no eren tots pas inventats sinó coses que els havien passat a ells o també a gent coneguda; però en aquests casos avisava: «Don Fulano, que en pau descansi, deia». De tot allò que allà de nits es parlava, no es podia anar a xerrar res a fora. Cadascú abans de començar deia: «Això no és per contar, no s’ha de repetir», si eren coses compromeses. Llavors també es canviava el nom de les persones o del lloc i així ningú es molestava.

Els contes de chunchos eren molt bonics i estranys, perquè per a ells tot està parlant a la selva. I aquests chunchos amics del meu cunyat eren gent vergonyosa com la perdiu, que quan algú la mira molt es mareja i s’avergonyeix i per això li diuen purum beata que significa una beata perduda perquè només fa que amagar-se i fins el chuquito (chullo) que té és ben bonic.

Jesús Urbano Rojas i Pablo Macera, Santero y Caminante: Santoruraj-Ñampurej,  Lima: Editorial Apoyo, 1992, pàg.148; Jesús Urbano Rojas és retaulista de la regió d’Ayacucho, al Perú; la seva llengua materna és el quítxua.
Il·lustració inspirada en un dibuix sobre una carabassa trobada al Dahomei, actual Benín.