No tan sols en un missatge

CIRCULO ZEN

16 de gener, 1969

Es tracta d’un recital zulu, i després del recital, expresso la meva opinió sobre el simbolisme d’un dels relats que he escoltat. El recitador zulu m’interromp, i m’explica que el sentit del relat consisteix en la totalitat del recital, no tan sols en un missatge. El recital és el que compta. El recitador zulu m’explica, “Si t’hagués de dir el que significa la història, te l’hauria de tornar a contar”.

Harold Scheub, The poem in the Story: Music, Poetry and Narrative, Madison: The University of Wisconsin Press, 2002, pàg. 119
Il·lustració: Enso
Anuncis

Cada persona té la seva manera de pensar

tortugas_Mimbre_dobles

Sí, és clar, hi ha persones que conten contes d’una manera, i d’altres els conten d’una altra. Potser és degut a que la gent de vegades es separa durant un temps i segueixen contant històries. Però en tots aquests relats sobre els vells temps, la gent utilitza paraules i noms diferents per a les mateixes coses. Hi ha moltes formes diferents de parlar. El que passa és que cada persona té la seva manera de pensar.

!Unn /obe, narradora dels Ju/’hoansi del Kalahari; Megan Biesele, Women Like Meat: The Folklore and Foraging Ideology of the Kalahari Ju/’hoan, Johannesburg: Witswatersrand University Press, 1993, pàg. 66
Il·lustsració inspirada en un dibuix d’una tortuga de la cultura Mimbres

Tant de bo acabés la cosa aquí

HN_RUANDA

Som històries.’ És una idea tan senzilla que fins i tot un nen ho entendria. Tant de bo acabés la cosa aquí. Però som històries dins d’històries. Històries dins d’històries dins d’històries. Sense aturador, anem quedant-nos enrere, emmarcats i reemmarcats, fins a ser il·legibles per a nosaltres mateixos.

Ivan Vladislavic, 101 Detectives: Stories, Ciutat del Cap: Umuzi, 2015, pàg. 147
Il·lustració inspirada en un dibuix tradicional de Rwanda

Aquell que dóna molt tribut amb paraules

kamon

[S]hé-mutúro wábinwa / aquell que dóna molt tribut amb paraules: no és una expressió de lloança, ni una crítica a qui parla massa, sinó que es refereix a qui dóna tribut en paraules, que ajuda mitjançant la seva destresa com a jutge i orador.

Daniel Biebuyck and Kahomb C. Mattene, The Mwindo Epic from the Banyanga (Congo Republic), Berkeley and Los Angeles: University of California Press, 1969, p. 80 note 143  
I·lustració inspirada en un kamon, símbol usat pels samurais

No és una figura retòrica

ancestro

 

«Si, llavors, els griots, encara actius en pobles i viles del Sudan, segueixen transmetent tota la cultura de la tradició popular africana i fent de les masses ‘analfabetes’ persones perfectament civilitzades i cultivades, conscients d’elles mateixes i respectuoses amb els altres, ens cal témer el que succeirà quan les seves veus es deixin de sentir, doncs els seus fills [i néts] assisteixen avui en dia a l’escola europea, i la tradició familiar ja no es transmet.

»Pel que es refereix a la consegüent pèrdua per a l’Àfrica i el món, només podem calibrar la seva importància si som conscients de la importància d’aquest patrimoni. Per a masses estrangers i africans moderns i ignorants, no és res més que un grapat de contes sense importància. […] Tot i així, si examinem més detingudament certes zones d’Àfrica, trobem una literatura molt més diversa, que inclou diferents categories [i no només ‘contes’]: epopeies, mites cosmogònics, aventures, comèdies populars, poesia amorosa, poesia oratòria (fúnebre, bèl·lica, matrimonial, laudatòria), drama ritual i cançons religioses, per no parlar, per suposat, de màximes, contes i faules, endevinalles i proverbis. Tot això constitueix un conjunt tan immens en qualitat i importància com la literatura medieval de la nostra douce France. […]

»Caldria demanar-li a tota persona de cultura francesa que s’aturés a pensar per un instant en el buit que es crearia, i en la deu viva que s’assecaria si, per alguna desgràcia, aquest patrimoni ancestral es perdés, i amb ell la fe, la història, la poesia, la grandesa, la saviesa i l’experiència. Només després d’una reflexió d’aquesta mena hom pot preguntar-se si en nom del desenvolupament econòmic i d’una educació a l’estil europeu hi ha dret de negar a l’africà d’avui en dia els fonaments de la seva cultura bàsica original.

»Theodor Monod va dir el 1934, no sense humor, ‘l’africà no va baixar ahir dels arbres’. Hampaté Bâ ens adverteix avui: ‘amb la mort de cada ancià, es crema una biblioteca’, i no és cap figura retòrica!»

[Que jo sàpiga, aquesta és, en el seu context, la primera ocasió en la que la molt repetida frase d’Amadou Hampaté Bâ va aparèixer impresa, sens dubte a l’edició francesa de la revista Presence Áfricaine, que apareixia simultàniament en versió anglesa. El breu article de Kesteloot tracta sobre les epopeies de l’Àfrica Occidental. –Ed.]

 

Lylian Kesteloot, “The West African Epics”, Présence Africaine, vol. 30, 1966, pp. 201-202
Il·lustració inspirada per una escultura que representa un ancestre d’Indonèsia