Ombres al foc

peces

Contar una història es llençar ombres al foc. Tot el que la paraula revela, en el mateix instant, ho consumeix el silenci. Només els qui resen, els qui lliuren l’ànima del tot, coneixen aquest ascendir i caure de la paraula en els abismes.

Mia Couto, La confessió de la lleona, traducció de Pere Comellas Casanova, Barcelona: Periscopi, 2016, pàg. 81
Il·lustració basada en una imatge d’inspiració budista

 

Una història és el vent

Nudo

«Tu saps que espero que torni l’home del lloc,* la lluna,

per tornar a casa,

escoltar les històries de la gent,

quan la visiti,

escoltar les històries que conten.

Ells escolten les històries de la Planura, sí,

de l’altra banda del lloc,

això fan, les escolten.

Quan l’altre home del lloc, el sol, escalfa un xic

m’assec al sol;

assegut, escolto les històries que venen de lluny,

històries que arriben des de la llunyania.**

Obtindré d’ells una història, sí,

perquè les històries floten des de la llunyania.

Quan l’altre amo del lloc escalfa un xic,

sento que veritablement cal que vagi de visita,

per parlar amb ells, els meus congèneres. […]

Primer em cal seure una estona, refrescar els meus braços,

deixar que els passi el cansament.

Senzillament, escolto,

esperant una història que desitjo escoltar;

espero que floti fins la meva oïda.*** […]

Aniré a seure a casa,

per orientar les meves orelles cap a les meves passes

que vaig recórrer, sí,

perquè sento que una història és el vent:

li agrada anar flotant d’un lloc a l’altre.

 

* L’expressió |xam és !xoe-sho-!kui, literalment, «la persona del lloc».  Segons Lloyd (p. 298), ||kabbo va dir que “l’altre nom de la lluna és !xoe-sho-!kui, el mateix que l’altre nom del sol”. A la mateixa nota Lloyd explica també que |a!kuŋta va traduir l’expressió com «l’home que coneix tots els llocs». Una mica més endavant en aquest mateix testimoni, ||kabbo, parlant en tercera persona, al·ludeix a sí mateix com a !xoe-sho-!kuiten, que és la forma emfàtica d’aquesta mateixa expressió. Llavors ho tradueix com the man of the place, «l’home del lloc ». (Nota de JMdP-S)

** ||kabbo explica que un conte és “com el vent, ve d’un lloc llunyà, i el sentim”. (Nota de Lucy C. Lloyd)

***||kabbo explica que quan algú ha recorregut un camí, i s’asseu, espera que una història viatgi fins a ell, seguint el mateix camí. (Nota de Lucy C. Lloyd)

 ||kabbo, narrador |xam; dictat a juliol i agost de 1873 a W. Bleek y L. C. Lloyd; veure una traducció diferent a J. M. de Prada, La niña que creó las estrellas: relatos orales de los bosquimanos |xam, Madrid: Lengua de Trapo, 2011, pàgs. 5, 6.
Il·lustració inspirada en un nus de disseny tradicional finès.

Mira, el conte és com un plançó

Dragoncito

Mira, el conte és com un plançó. Creix, es fa gran, el podes, l’empeltes, l’esporgues; traurà fulles, branquetes i fruits. Una nova vida es desenvolupa, igual com passa amb els humans. Qui sap què arribarà a ser? Així és el conte. Una vegada vaig començar a contar un conte sobre una noia que va trobar una capsa. La va agafar, va mirar dins, la va obrir. Hi havia un drac. El drac la va raptar i se la va emportar. Durant una setmana vaig estar contant tot allò que li va passar després. Així funciona el conte: tal com nosaltres vulguem, només li cal una base, després se li pot anar afegint qualsevol cosa. (Reflexions del narrador hongarès Ferenc Czapár, pescador de professió).

Linda Dégh,  Narratives in Society: A Performer-Centered Study of Narration, Helsinki, Academia Scientarum Fennica, Folklore Fellows Communications no 255. pág. 44. 1995.
Il·lustració inspirada en l’art de la cultura Maya.

Amarrar el mite

Barca

D’acord amb la senyora Mary Eyley, en l’entorn natiu de la zona alta del riu Cowlitz, aquelles històries que eren molt llargues es contaven en dues o tres nits consecutives. En els temps passats, potser precisament quan els oients marxaven o s’anaven quedant dormits, era costum aturar-se dient alguna cosa com “Ara amarraré el meu mite”, entenen que el mite era com una canoa, i calia amarrar-lo a una soca o a un arbre de la riba del riu fins el moment de reprendre el viatge del mite la nit següent. Llavors, en arribar el moment de les històries, potser el narrador deia: ‘Ara desamarraré el mite», i la història prosseguia a partir del punt en què s’havia interromput.

Continuant amb aquest símil, si el narrador marxava del corrent principal del seu relat, o bé es desviava cap a un canal secundari de xafardeig o de qualsevol altre tema irrellevant, podia succeir que algun dels oients l’advertís, exclamant… ‘Sembla que el teu mite va a la deriva’. És també interessant constatar que cada frase, o potser cada expressió del relat, finalitzava amb una afirmació semi ritual de ‘i’…!‘ (literalment ‘sí!’) per part del públic, del qual, si estava despert, s’esperava que respongués de forma habitual d’aquesta forma un xic carregosa. En aquests temps moderns d’escepticisme i degradació, els mites sovint són rebuts per un públic que es limita a somriure, o que fins i tot es mostra relativament indiferent.

Klikitat (sahaptin), in Melville Jacobs Northwest Sahaptin Texts, New York: Columbia University Press, 1934.
Il·lustració inspirada en gravats rupestres d’una cova de la illa de Götland.