Per endolcir-los la veu

CILINDRO HOMO NARR.

 

[A la illa de Bali] la forma normal de fer aflorar el saktí [poder màgic] aletargat és sotmetre’s al mawintén, la cerimònia d’iniciació de sacerdots, mags, ballarines i actors, destinada a proporcionar-los sort, bellesa, intel·ligència i l’encant personal que els permet tenir èxit. Als narradors d’històries i cantors d’epopeies (kekawin) se’ls inscriuen amb mel síl·labes màgiques a la llengua per endolcir-los la veu. La cerimònia l’executa un sacerdot que, després de netejar i purificar a la persona mitjançant una maweda [recitat de mantres acompanyat d’accions rituals i gestos significatius], escriu sobre el seu front, ulls, dents, espatlles, braços, etc., signes invisibles amb la tija d’una flor mullada en aigua beneita.

Miguel Covarrubias, Island of Bali, Nueva York: Alfred A. Knopf, 1937, pàg. 340
Il·lustració inspirada en un dibuix mesopotàmic

L’arbre narrador

arbolito

Al Baix Klamath hi ha un arbre vellíssim, immens, que ha proporcionat un relat del primer món i la seva gent. El mateix arbre és un membre de la primera humanitat, transformat; ningú no sap quina edat té. Els fetillers s’hi apleguen a sota un cop l’any, conversen, li fan preguntes, reben respostes. Cada any, una pedreta s’afegeix a un munt on, pel que sembla, hi ha milers de còdols. El munt és prop de l’arbre; no és permès que ningú compti les pedres que hi ha. El munt és sagrat; un cop una pedra es col·loca al costat de les altres, ha de romandre allà per sempre.

Aquest arbre sagrat ha contat històries del primer món, històries que els indis Weitspekan [Yurok] coneixen i reverencien.

Jeremiah Curtin, Creation Myths of Primitive America, Santa Barbara, CA: ABC-CLIO, 2000 [1898], p. xxx.
Il·lustració inspirada en un tèxtil contemporani sud-africà.

Amarrar el mite

Barca

D’acord amb la senyora Mary Eyley, en l’entorn natiu de la zona alta del riu Cowlitz, aquelles històries que eren molt llargues es contaven en dues o tres nits consecutives. En els temps passats, potser precisament quan els oients marxaven o s’anaven quedant dormits, era costum aturar-se dient alguna cosa com “Ara amarraré el meu mite”, entenen que el mite era com una canoa, i calia amarrar-lo a una soca o a un arbre de la riba del riu fins el moment de reprendre el viatge del mite la nit següent. Llavors, en arribar el moment de les històries, potser el narrador deia: ‘Ara desamarraré el mite», i la història prosseguia a partir del punt en què s’havia interromput.

Continuant amb aquest símil, si el narrador marxava del corrent principal del seu relat, o bé es desviava cap a un canal secundari de xafardeig o de qualsevol altre tema irrellevant, podia succeir que algun dels oients l’advertís, exclamant… ‘Sembla que el teu mite va a la deriva’. És també interessant constatar que cada frase, o potser cada expressió del relat, finalitzava amb una afirmació semi ritual de ‘i’…!‘ (literalment ‘sí!’) per part del públic, del qual, si estava despert, s’esperava que respongués de forma habitual d’aquesta forma un xic carregosa. En aquests temps moderns d’escepticisme i degradació, els mites sovint són rebuts per un públic que es limita a somriure, o que fins i tot es mostra relativament indiferent.

Klikitat (sahaptin), in Melville Jacobs Northwest Sahaptin Texts, New York: Columbia University Press, 1934.
Il·lustració inspirada en gravats rupestres d’una cova de la illa de Götland.