Forces alienes a ell

hombre_pajaro

Com es fa algú cantor, preguntes? No pas forçant la veu pels cims pelats dels pujols, ni tampoc fent regals a molts mestres.

Llavors, Parchen-tulchi, un cantor neix cantor?

No, tampoc un tulchi (rapsode) neix. Com pot un home inventar imatges d’un món d’herois, cóm pot veure els cent cims nevats de l’Altai i els deu llacs blaus i els setanta rius veloços i els camells rojos i grocs i els ramats de cavalls negres, ruans i pigallats, si aquestes coses no li són comunicades per forces alienes a ell?

De quines forces parles?

Quan era un nen de dotze anys portava a pasturar a l’estepa els ramats del meu pare. Un dia vaig veure un gegant cavalcant un drac, si va ser somni o realitat, no t’ho puc dir. El gegant em va preguntar si em volia convertir en un cantor d’epopeies. Li vaig dir al gegant que aquell era certament el meu desig més gran, però temia que mai no el podria veure complert, perquè el meu pare em faria anar al monestir per vestir l’hàbit de monjo i aprendre els llibres sagrats. El gegant va assenyalar una cabra blanca, la més gran i millor del ramat de cabres del meu pare. “Dóna’m aquesta cabra per sacrificar-la al rei dels dracs”, va dir, “i els cants heroics que entonaràs seran aitals que el teu nom serà sempre estimat allà on els homes s’apleguin al voltant de les fogueres, o es reuneixin a les grans festes dels prínceps”.

Hi vaig accedir gustós; el gegant em va colpejar l’espatlla, va muntar el seu drac i va marxar. Quan vaig revenir no hi havia ningú, ni gegant, ni drac, però prop d’allà un llop s’estava menjant la cabra blanca, ben bé la mateixa que el gegant havia exigit per al sacrifici. Des d’aquell dia vaig saber que tenia el do del cant, atorgat pel senyor dels dracs en persona.

I llavors tot va ser fàcil… cant, fama i coneixement?

Parchen somrigué.

Res no va ser fàcil, doncs el meu pare em va apallissar perquè el llop havia devorat la seva cabra. Em va enviar al monestir, i allà els monjos m’apallissaven perquè no podia aprendre la sagrada doctrina.

Tanmateix, vas arribar a ser cantor?

Tenia el do. Em van deixar aprendre els cants i cantar. Quan els vaig saber, vaig sentir la crida de l’estepa i vaig deixar els sagrats murs per vagarejar entre les tendes dels prínceps i cantar les gestes de la meva gent.

Posseïa molts cants, i els esperits em parlaven amb facilitat, de manera que em vaig fer famós entre els homes. Molts van ser els regals que vaig rebre: sedes, vestits, selles de muntar, catifes, cavalls i ovelles, però jo m’ho vaig gastar tot i vaig tornar de nou al monestir. En aquells temps era alegre i despreocupat, aficionat a l’embriaguesa i a les dones, pròdig amb totes les coses, i estimava la vida dels homes. En una ocasió fins i tot vaig estimar una russa, i ella em va estimar a mi.

Mongòlia; Ralph Fox, “Conversation with a Lama”, New Writing, tardor 1936, pàgs. 180-181

Il·lustració inspirada en un home ocell Rapa Nui, Illa de Pasqua

Déu ha sembrat el do del cant en el meu cor

Navajo

Quan vaig preguntar-li al cantor [d’històries] amb més èxit que tots els que vaig arribar a conèixer si podia recitar tal o tal altre cant, va respondre: “Puc recitar qualsevol cant perquè Déu ha sembrat el do del cant en el meu cor. Ell posa la paraula en la meva llengua sense que jo hagi de cercar-la. No he après cap dels meus cants; tot raja de les meves entranyes, de mi mateix.

 

Wilhelm Radloff en “Samples of Folk Literature from the North Turkic Tribes” traduït per Gudrum Böchter Sherman amb Adam Brooke Davis, Oral Literature, 5: 84; aquesta és la part de Radloff’s book Aus Sibirien, publicat a Leipzig, 1854
Il·lustració inspirada en un disseny del poble Navajo

Res a témer durant el recitat

Pez dentado

Abans de començar un recitat del Manas, Keldibek va dir als seus pastors que vinguessin sense por al campament perquè el bestiar tornaria a casa pel seu compte, i ningú, ja fos persona o salvatgina, podria robar cap ovella mentre ell estigués cantant el Manas. Però quan va començar a cantar, la iurta va tremolar, es va desencadenar un potent huracà i enmig de la fosca i l’estrèpit, uns genets sobrenaturals, els companys d’en Manas, van davallar de tal manera que la terra s’estremí sota els cascs del seus cavalls.

Kirghiz; quoted in Hatto, “Kirghiz”, en Traditions of Heroic and Epic Poetry. Volume I: The Traditions, edited by A. T. Hatto, London: The Modern Humanities Research Association, p. 305; Manas is the national epic of the Kirghiz people, and tells the exploits of the eponymous hero and his descendants.
Il·lustració inspirada en el dibuix d’un peix trobat en Nova Irlanda, Papua Nova Guinea.