No es tolera una ruptura pronunciada de l’argument tradicional

FIGURA hohokam

Es pot afirmar amb confiança que no hi ha en el món cap tribu aborigen on la narració de mites no estigui limitada a un grup reduït d’individus dotats d’aquest talent concret. Aquests individus són sempre molt respectats per la comunitat, i se’ls permet que es prenguin amb un text determinades llibertats que els estan vedades a la resta de la gent. De fet, en ocasions se’ls admira precisament per prendre’s aquestes llibertats. Malgrat que la teoria acceptada a tot arreu és sens dubte que un mite sempre s’ha de contar de la mateixa manera, tot el que la teoria vol dir aquí és el que ja vaig dir abans, és a dir, que l’essencial de la trama, els temes i el dramatis personae no canvien. En resum, no es tolera una ruptura pronunciada de l’argument tradicional o la tradició literària concreta. Les llibertats que li són permeses a un narrador de talent varien d’un mite a un altre, d’una tribu a una altra, i dins de la seva pròpia tribu, d’un període a un altre.

Entre els winnebago, com ja hem indicat, el dret a narrar un mite determinat, és a dir, un waikan, pertany a una família o un individu concrets. En cert sentit, el mite és un “bé” que li pertany i, com a tal, sovint posseeix un alt valor pecuniari. En els casos en què el mite era molt sagrat o molt llarg, era necessari adquirir-lo per entregues. Tanmateix, el nombre de persones amb dret a comprar-lo estava rigorosament restringit, ja que ningú es prendria la molèstia de comprar el dret a narrar un mite per pura curiositat, ni l’amo li contaria a una persona així. El que passava en realitat era que un waikan passava d’un narrador de talent a un altre.

Això significava que el seu contingut i estil, si bé podien haver quedat fixats de forma bàsica i primària per la tradició, quedaven fixats de forma secundària per individus d’una habilitat literària específica que infonien a aquest waikan l’empremta del seu propi geni i temperament. No cal dir que intentaven narrar-lo amb la mateixa excel·lència i autenticitat que els seus predecessors més dotats. Els conformistes i ‘classicistes’ més estrictes entre els narradors intentaven obertament preservar el llenguatge exacte del seu predecessor. No obstant, no se’ls exigia fidelitat. De fet, en general els oients preferien i valoraven un narrador en funció del seu propi estil i forma d’expressar-se, és a dir, en funció de la seva pròpia personalitat. No hem pas d’oblidar que no estem tractant aquí amb relats escrits. Cada relat era, estrictament parlant, un drama on l’actuació del narrador era tan crucial com el relat en si mateix. Recalcar una cosa tan elemental pot semblar innecessari, però és quelcom que sovint s’oblida.

Sobre la tradició dels winnebago, un poble amerindi de la zona dels Grans Llacs; Paul Radin, The Trickster: A Study in American Indian Mythology, Nova York: Philosophical Library, pàg. 122

Il·lustració inspirada en un dibuix de la cultura hohokam

Anuncis

Ningú no pot pesar figues

Amuleto sumerio

 

«Les cançons dels pàpago es transmeten de cantor a cantor amb més cura que els poemes d’Homer. Un home somia les seves pròpies cançons i les dóna al seu fill; però abans de néixer ell ja hi havia un corpus de màgia mitjançant la qual els avantpassats governaven el seu món. Aquest conjunt de cants i relats l’he anomenat a vegades la ‘Bíblia pàpago’. Com bona part de la literatura no escrita del sud-oest [dels Estats Units], és meitat prosa i meitat vers […].

»A tot poblet pàpago hi ha un ancià, la funció hereditària del qual és recitar aquesta ‘Bíblia’. El moment convingut pel seu recital són aquelles quatre nits d’hivern ‘quan el sol s’atura’ abans de donar la volta en aquest viatge al sud en què sembla que potser es pugui endur la llum per sempre.

»En aquelles nits –quatre, perquè tot allò sagrat va de quatre en quatre– els homes pàpago es reunien a la casa cerimonial […].

»Els homes seien amb les cames creuades, els braços plegats i el cap cot. Aquesta era la postura que el decòrum exigia, de la mateixa manera que els nostres avantpassats victorians exigien seure amb l’esquena dreta al banc de l’església. Ningú havia d’interrompre l’orador amb una pregunta, ni tan sols amb un moviment. Ningú no podia pesar figues. Si algú ho feia, un dels seus veïns li posava una cigarreta encesa entre els dits dels peus, calçats amb sandàlies. Si l’orador ho veia, s’aturava abruptament i aquella nit ja no hi havia més narració d’històries.

»El narrador havia treballat potser durant anys per memoritzar tota aquella complexa massa de prosa i vers. La prosa la complementava a vegades amb il·lustracions i explicacions de la seva pròpia collita, però el vers no es podia canviar. La lletra i la tonada de cada cançó havien estat ‘donades’ per Germà Gran [el creador]; també el punt exacte en què apareixien dins del relat. Un ancià s’ha negat a contar-me una història perquè havia oblidat la tonada d’una cançó, i per això no podia contar-me el relat complert. Tanmateix, s’han anat filtrant variants, i la ‘Bíblia’ canvia d’un poblet a l’altre.

La ‘Bíblia’ pàpago requeriria per si mateixa un llibre […].»

Ruth Murray Underhill, Singing for Power: The Song Magic of the Papago Indians of Southern Arizona, Berkeley & Los Angeles: University of California Press 1968 [1938], pp. 11-13
Il·lustració inspirada en un amulet sumeri d’una granota del 3500 A. de C

Recuperant el relat

HN-cazador

He trobat la clau del sistema que (en els vells temps) regia el matrimoni entre parents llunyans, una qüestió que l’any passat em tenia desconcertat. Quan la núvia es casa, certa part del relat ancestral (smaiusta) del seu pare es transmet al marit; per exemple, el dret a tallar o pintar un corb en una caixa per guardar menjar. Llevat que es torni a adquirir, el relat roman a la família del marit, però a mida que el smaiusta es va transmetent, roman el record que part d’ell és a una altra família, i un fill, un nét o un altre descendent del pare de l’esposa intentarà recuperar-lo esposant-se amb una muller de l’altra família. Tal com ho expressen els bella coola, un home sempre ‘caça’ quan contrau matrimoni, amb l’objectiu de recuperar fragments dels seus smaiustas.

De la carta de l’antropòleg canadenc  T. F. McIlwraith a Edward Sapir, 26 Desembre 1923, At Home with the Bella Coola Indians: T. F. McIlwraith’s Field Letters, edited by John Barker and Douglas Cole, Vancouver: UBC Press, 2003 pp. 113-114
Il·lustració inspirada en una pintura rupestre bosquimana del Cederberg, Sud-àfrica

Aplanar el terra

Muñeca navajo

Un vell narrador [abans de començar a contar la seva història] acostumava a aplanar el terra davant d’ell amb la mà i hi imprimia dues marques amb el polze dret, dues amb l’esquerre i una doble marca amb els dos polzes alhora. A continuació, es fregava les mans i es passava la mà dreta cap amunt pujant per la cama dreta, fins a la cintura; es tocava la mà esquerra i la passava pel braç dret fins al pit. Feia el mateix fent pujar la mà dreta i l’esquerra per l’altre costat. Després tocava les marques de terra amb ambdues mans, se les fregava i se les passava pel cap i per tot el cos.

Això significava que el Creador havia fet el cos i les extremitats del éssers humans de la mateixa manera que havia fet la terra, i que el Creador era testimoni d’allò que s’anava a contar. No contaven cap de les històries antigues o sagrades sense fer això abans. I era una cosa bona. Jo vaig confiar sempre en [els vells narradors], i crec que contaven la veritat. (John Stands in Timber, xeienne).

John Stands in Timber y Margot Liberty, with Robert M. Utley, Cheyenne Memories, Lincoln y London: 1972 [1967], p. 12.
Il·lustració inspirada en l’art del poble Navaho del sud-oest d’Estats Units.

L’arbre narrador

arbolito

Al Baix Klamath hi ha un arbre vellíssim, immens, que ha proporcionat un relat del primer món i la seva gent. El mateix arbre és un membre de la primera humanitat, transformat; ningú no sap quina edat té. Els fetillers s’hi apleguen a sota un cop l’any, conversen, li fan preguntes, reben respostes. Cada any, una pedreta s’afegeix a un munt on, pel que sembla, hi ha milers de còdols. El munt és prop de l’arbre; no és permès que ningú compti les pedres que hi ha. El munt és sagrat; un cop una pedra es col·loca al costat de les altres, ha de romandre allà per sempre.

Aquest arbre sagrat ha contat històries del primer món, històries que els indis Weitspekan [Yurok] coneixen i reverencien.

Jeremiah Curtin, Creation Myths of Primitive America, Santa Barbara, CA: ABC-CLIO, 2000 [1898], p. xxx.
Il·lustració inspirada en un tèxtil contemporani sud-africà.

Amarrar el mite

Barca

D’acord amb la senyora Mary Eyley, en l’entorn natiu de la zona alta del riu Cowlitz, aquelles històries que eren molt llargues es contaven en dues o tres nits consecutives. En els temps passats, potser precisament quan els oients marxaven o s’anaven quedant dormits, era costum aturar-se dient alguna cosa com “Ara amarraré el meu mite”, entenen que el mite era com una canoa, i calia amarrar-lo a una soca o a un arbre de la riba del riu fins el moment de reprendre el viatge del mite la nit següent. Llavors, en arribar el moment de les històries, potser el narrador deia: ‘Ara desamarraré el mite», i la història prosseguia a partir del punt en què s’havia interromput.

Continuant amb aquest símil, si el narrador marxava del corrent principal del seu relat, o bé es desviava cap a un canal secundari de xafardeig o de qualsevol altre tema irrellevant, podia succeir que algun dels oients l’advertís, exclamant… ‘Sembla que el teu mite va a la deriva’. És també interessant constatar que cada frase, o potser cada expressió del relat, finalitzava amb una afirmació semi ritual de ‘i’…!‘ (literalment ‘sí!’) per part del públic, del qual, si estava despert, s’esperava que respongués de forma habitual d’aquesta forma un xic carregosa. En aquests temps moderns d’escepticisme i degradació, els mites sovint són rebuts per un públic que es limita a somriure, o que fins i tot es mostra relativament indiferent.

Klikitat (sahaptin), in Melville Jacobs Northwest Sahaptin Texts, New York: Columbia University Press, 1934.
Il·lustració inspirada en gravats rupestres d’una cova de la illa de Götland.