Liu Jingting era un narrador magistral

SERPIENTE

 

El pigotós Liu de Nanjing tenia la cara fosca i plena de cicatrius i grans. No tenia cura de la seva imatge, que li era ben indiferent, com si estigués fet d’argila o de fusta. Era un narrador d’històries magistral. Contava un cop al dia. El preu era un tael de plata. Fins i tot si arribaves deus dies abans per fer la reserva i pagar l’entrada, no podies assegurar que estigués lliure.

[…] Una vegada el vaig sentir contar en l’estil senzill de narració (sense acompanyament musical) el relat “Wu Song lluita contra el tigre a la muntanya de Jingyang”. Era molt diferent de la versió transmesa pels llibres. Les seves descripcions i il·lustracions eren ben detallades, però també sabia on tallar el fil i fer una pausa, i mai es posava xerraire. La seva veu ressonava com una gran campana. Quan arribava a un moment emocionant, aixecava la veu i bramava de tal forma que semblava que la casa s’anés a esfondrar.

En el moment que Wu Song arriba a la fonda i demana vi, no hi ha ningú en el local. Amb el sobtat clamor de Wu Song, les gerres i els bols buits emeten un so dringadís. D’aquesta manera afegia color a cada interval, i s’entestava en tenir cura dels detalls.

Només quan els seus hostes estaven asseguts i totalment atents, amb les orelles amatents per a escoltar, ell començava a contar. Tanmateix, si s’adonava que algun dels servidors xiuxiuejava el veí, o si els seus oients badallaven o mostraven una altra senyal d’ensopiment, s’aturava a l’acte i ningú podia forçar-lo a començar de nou. Cada nit, netes ja les taules i apagades les llànties, quan els senzills bols de té s’havien repartit amb tota la parsimònia, a poc a poc, començava a contar…

Zhang Dai, 1597-c. 1684, va presenciar el 1638 una actuació de Liu Jingting i va escriure sobre ella en la seva obra Tao’anmengyi, “Records dels somnis passats de Tao’an”. El passatge és citat per Vibeke Bordhal i Jette Ross en el seu llibre Storytellers: Life and Art in Yangzhou Tradition, Boston: Cheng &Tsui Company, 2002, pàg. 62
Il·lustració inspirada en un motiu assiri

A on van els contes un cop narrats

arbol_huichol

El conte s’endinsà en el bosc, els pensaments a la nostra pròpia ment.

Fòrmula de tancament de les narradores maithil del Nepal; Coralynn V. Davis, Maithil Women’s Tales: Storytelling on the Nepal-India Border, Urbana & Springfield: University of Illinois Press, 2014, pàg. 1
Il·lustració inspirada en un dibuix del poble Huichol, Mèxic

 

El dissipador de maldecaps

Kakadu.jpg

En malai, pengiluar lara, ‘dissipador de maldecaps’, és el nom de lloança del narrador que posseeix l’art de captivar els seus oients. Al llarg dels segles el narrador malai va desenvolupar i refinar el seu art fins a convertir-lo en l’expressió mateixa del veloç moviment del cavall del príncep; els espirals ondulants de la serp; la nimfa celeste solcant el cel, lluminós i auri. Inimitables són les imatges que impregnen els contes malaisis.

Jan Knappert, Mythology and Folklore in South-East Asia, Oxford University Press, 1999 pàg. 195
Dibuix inspirat en una pintura rupestre de Kakadu, Austràlia

Déu ha sembrat el do del cant en el meu cor

Navajo

Quan vaig preguntar-li al cantor [d’històries] amb més èxit que tots els que vaig arribar a conèixer si podia recitar tal o tal altre cant, va respondre: “Puc recitar qualsevol cant perquè Déu ha sembrat el do del cant en el meu cor. Ell posa la paraula en la meva llengua sense que jo hagi de cercar-la. No he après cap dels meus cants; tot raja de les meves entranyes, de mi mateix.

 

Wilhelm Radloff en “Samples of Folk Literature from the North Turkic Tribes” traduït per Gudrum Böchter Sherman amb Adam Brooke Davis, Oral Literature, 5: 84; aquesta és la part de Radloff’s book Aus Sibirien, publicat a Leipzig, 1854
Il·lustració inspirada en un disseny del poble Navajo

Contes per milles

mujeres

Des del nostre campament prop de la riba d’aquest famós llac [Urmia] fins a la ciutat de Maragheh hi ha divuit milles: vam fer l’etapa durant la nit. El mul·là Adinah, narrador de Sa Majestat, era al nostre grup. L’elchee (ambaixador) li va demanar que amenitzés el tedi del camí amb un conte.

–¿De quants farsekhs* el voleu? –va ser la seva resposta.

–De cinc, pel cap baix –va ser la resposta.

–Puc complaure-us d’allò més bé –va dir el mul·là–, tindreu Ahmed el sabater.

No vaig poder evitar riure per aquesta forma de mesurar un conte; però em van assegurar que era un costum habitual, sorgit del càlcul que els narradors professionals es veien obligats a fer de l’esbarjo dels seus oients. A qualsevol altre comentari sobre aquest costum hi va posar fi el mul·là Adinah, demanant-nos silenci i atenció; satisfet el seu desig, va començar així:

–A la gran ciutat d’Ispahan vivia Ahmed el sabater, un home honrat i treballador … [el conte ocupa 19 pàgines].

* 1 farsekh = c. 3 miles = 5 quilòmetres

Sketches of Persia, from the journals of a traveller in the East, London: J. Murray, 1845 , p. 252 (la primera edició és de 1827).
Il·lustració inspirada en pintures rupestres bosquimanes del Cederberg, Sud-àfrica

Res a témer durant el recitat

Pez dentado

Abans de començar un recitat del Manas, Keldibek va dir als seus pastors que vinguessin sense por al campament perquè el bestiar tornaria a casa pel seu compte, i ningú, ja fos persona o salvatgina, podria robar cap ovella mentre ell estigués cantant el Manas. Però quan va començar a cantar, la iurta va tremolar, es va desencadenar un potent huracà i enmig de la fosca i l’estrèpit, uns genets sobrenaturals, els companys d’en Manas, van davallar de tal manera que la terra s’estremí sota els cascs del seus cavalls.

Kirghiz; quoted in Hatto, “Kirghiz”, en Traditions of Heroic and Epic Poetry. Volume I: The Traditions, edited by A. T. Hatto, London: The Modern Humanities Research Association, p. 305; Manas is the national epic of the Kirghiz people, and tells the exploits of the eponymous hero and his descendants.
Il·lustració inspirada en el dibuix d’un peix trobat en Nova Irlanda, Papua Nova Guinea.