No es tolera una ruptura pronunciada de l’argument tradicional

FIGURA hohokam

Es pot afirmar amb confiança que no hi ha en el món cap tribu aborigen on la narració de mites no estigui limitada a un grup reduït d’individus dotats d’aquest talent concret. Aquests individus són sempre molt respectats per la comunitat, i se’ls permet que es prenguin amb un text determinades llibertats que els estan vedades a la resta de la gent. De fet, en ocasions se’ls admira precisament per prendre’s aquestes llibertats. Malgrat que la teoria acceptada a tot arreu és sens dubte que un mite sempre s’ha de contar de la mateixa manera, tot el que la teoria vol dir aquí és el que ja vaig dir abans, és a dir, que l’essencial de la trama, els temes i el dramatis personae no canvien. En resum, no es tolera una ruptura pronunciada de l’argument tradicional o la tradició literària concreta. Les llibertats que li són permeses a un narrador de talent varien d’un mite a un altre, d’una tribu a una altra, i dins de la seva pròpia tribu, d’un període a un altre.

Entre els winnebago, com ja hem indicat, el dret a narrar un mite determinat, és a dir, un waikan, pertany a una família o un individu concrets. En cert sentit, el mite és un “bé” que li pertany i, com a tal, sovint posseeix un alt valor pecuniari. En els casos en què el mite era molt sagrat o molt llarg, era necessari adquirir-lo per entregues. Tanmateix, el nombre de persones amb dret a comprar-lo estava rigorosament restringit, ja que ningú es prendria la molèstia de comprar el dret a narrar un mite per pura curiositat, ni l’amo li contaria a una persona així. El que passava en realitat era que un waikan passava d’un narrador de talent a un altre.

Això significava que el seu contingut i estil, si bé podien haver quedat fixats de forma bàsica i primària per la tradició, quedaven fixats de forma secundària per individus d’una habilitat literària específica que infonien a aquest waikan l’empremta del seu propi geni i temperament. No cal dir que intentaven narrar-lo amb la mateixa excel·lència i autenticitat que els seus predecessors més dotats. Els conformistes i ‘classicistes’ més estrictes entre els narradors intentaven obertament preservar el llenguatge exacte del seu predecessor. No obstant, no se’ls exigia fidelitat. De fet, en general els oients preferien i valoraven un narrador en funció del seu propi estil i forma d’expressar-se, és a dir, en funció de la seva pròpia personalitat. No hem pas d’oblidar que no estem tractant aquí amb relats escrits. Cada relat era, estrictament parlant, un drama on l’actuació del narrador era tan crucial com el relat en si mateix. Recalcar una cosa tan elemental pot semblar innecessari, però és quelcom que sovint s’oblida.

Sobre la tradició dels winnebago, un poble amerindi de la zona dels Grans Llacs; Paul Radin, The Trickster: A Study in American Indian Mythology, Nova York: Philosophical Library, pàg. 122

Il·lustració inspirada en un dibuix de la cultura hohokam

Anuncis

Bojos de tempesta

pina

Podies estar assegut dins de la teva cabana en un campament d’hivern, en plena nevada i, de sobte (perquè no trucàvem pas a la porta), de sobte el cobertor de l’entrada s’obre i entra a quatre grapes un tipus amb tot el cabell i l’abric coberts de neu, espolsant-se-la, i es tractaria d’un boig de tempesta que acabava de sortir del temporal. [Aquests bojos de tempesta] vagarejaven de campament en campament contant històries, portant noves. Se’ls considerava certament homes-medicina, persones notables. Se’ls tenia simplement per un pèl bojos, per això els anomenaven “bojos de tempesta”.

Ron Evans, narrador metis del Canadà, citat per Dan Yashinski, Suddenly they heard footsteps, Jackson: University Press of Mississippi, 2006, pàgs. 29-30
Il·lustració: motiu pintura xinesa tradicional 

 

Ara formen part intrínseca de la seva vida

rockart_SA

Com ja s’ha dit, [entre els pawnee skidi d’Amèrica del Nord] aquestes tradicions, com també els rituals, es consideren possessions personals. El propietari ha pagat per elles i per tant, segons les seves creences, ara formen part intrínseca de la seva vida. A mida que les conta es desfà de part de la seva vida i contribueix així de forma directa a que aquesta s’apropi a la seva fi. Per això, com s’exclamà un home de mitjana edat, “No et puc contar tot el que sé, doncs encara no estic preparat per a morir”; o en paraules d’un vell sacerdot, “Sé que els meus dies són pocs. La meva vida ja no és útil. No hi ha motiu perquè no et pugui contar tot el que sé”.

George A. Dorsey, Traditions of the Skidi Pawnee, Boston i Nova York: Houghton, Mifflin & Co. per a la American Folk-Lore Society, 1904, pàg. xxii
Il·lustració inspirada en una pintura rupestre del Cap del Nord, Sud-Àfrica

El món de les històries no té fi

huevo-bosquimano-decorado

Els recitals narratius variaven també en una altra dimensió, la de l’explicitut i extensió. Un narrador admirat podia esgranar un relat de l’extensió que volgués a base d’afegir detalls, però també podia plasmar l’essència del relat de forma breu. Aquells que ja coneixien els relats podien evocar-los mitjançant els detalls proporcionats. La pressuposició de què una part representa apropiadament el tot segueix viva, i aquells que t’atribueixen un coneixement dels relats a vegades mostren sorpresa quan preguntes per un detall que no s’ha donat. […] Una història acaba, com a relat i com a succés, però el corpus narratiu i el món de les històries no té fi.

Dell Hymes, “Discovering Oral Performance and Measured Verse in American Indian Narrative.” In “In vain I tried to tell you”: Essays in Native American Ethnopoetics, Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1981, p. 322  

Il·lustració inspirada per la decoració d’ous d’estruç dels pobles bosquimans

Les històries actuaran dins teu com a fletxes

ARACNIFORME_HN

Penso en la muntanya anomenada ‘Roques blanques s’estenen fent pinya’ com si fos la meva àvia materna. Recordo històries d’allò que en altres temps va succeir en aquella muntanya. Les històries que em van contar eren com fletxes. Quan estic en un altre lloc i sento el nom de la muntanya, la veig. El seu nom és com una imatge. Les històries actuaran dins teu com a fletxes. Els contes et fan viure com cal. Els contes fan que et renovis.

(Benson Lewis, 64 anys, apatxe de Cibecue, 1979)

Wisdom Sits in Places: Landscape and Language Among the Western Apache, Albuquerque: University of New Mexico Press, p. 38

Dibuix de Anansi,  l’aranya del poble Ashanti

La saviesa s’assenta als llocs

ESTELIFORME_HN

La saviesa s’assenta als llocs. És com l’aigua que mai s’asseca. ¿Oi que per seguir viu et cal l’aigua? Bé, doncs també et cal beure del llocs. Cal que recordis tot sobre ells. Cal que aprenguis el seu nom. Cal que sàpigues allò que fa molt de temps hi va passar. Cal que pensis sobre això i que no deixis de fer-ho. Llavors el teu intel·lecte es tornarà més i més àgil. Llavors veuràs el perill abans que passi. Recorreràs un llarg camí i viuràs molt de temps. Seràs savi. La gent et respectarà.

Dudley Patterson, notable apatxe de Cibecue

Dudley Patterson, Cibecue Apache elder; Wisdom Sits in Places: Landscape and Language Among the Western Apache, Albuquerque: University of New Mexico Press, p. 127

I·lustració inspirada en un dibuix del poble huichol de Mèxic

Ningú no pot pesar figues

Amuleto sumerio

 

«Les cançons dels pàpago es transmeten de cantor a cantor amb més cura que els poemes d’Homer. Un home somia les seves pròpies cançons i les dóna al seu fill; però abans de néixer ell ja hi havia un corpus de màgia mitjançant la qual els avantpassats governaven el seu món. Aquest conjunt de cants i relats l’he anomenat a vegades la ‘Bíblia pàpago’. Com bona part de la literatura no escrita del sud-oest [dels Estats Units], és meitat prosa i meitat vers […].

»A tot poblet pàpago hi ha un ancià, la funció hereditària del qual és recitar aquesta ‘Bíblia’. El moment convingut pel seu recital són aquelles quatre nits d’hivern ‘quan el sol s’atura’ abans de donar la volta en aquest viatge al sud en què sembla que potser es pugui endur la llum per sempre.

»En aquelles nits –quatre, perquè tot allò sagrat va de quatre en quatre– els homes pàpago es reunien a la casa cerimonial […].

»Els homes seien amb les cames creuades, els braços plegats i el cap cot. Aquesta era la postura que el decòrum exigia, de la mateixa manera que els nostres avantpassats victorians exigien seure amb l’esquena dreta al banc de l’església. Ningú havia d’interrompre l’orador amb una pregunta, ni tan sols amb un moviment. Ningú no podia pesar figues. Si algú ho feia, un dels seus veïns li posava una cigarreta encesa entre els dits dels peus, calçats amb sandàlies. Si l’orador ho veia, s’aturava abruptament i aquella nit ja no hi havia més narració d’històries.

»El narrador havia treballat potser durant anys per memoritzar tota aquella complexa massa de prosa i vers. La prosa la complementava a vegades amb il·lustracions i explicacions de la seva pròpia collita, però el vers no es podia canviar. La lletra i la tonada de cada cançó havien estat ‘donades’ per Germà Gran [el creador]; també el punt exacte en què apareixien dins del relat. Un ancià s’ha negat a contar-me una història perquè havia oblidat la tonada d’una cançó, i per això no podia contar-me el relat complert. Tanmateix, s’han anat filtrant variants, i la ‘Bíblia’ canvia d’un poblet a l’altre.

La ‘Bíblia’ pàpago requeriria per si mateixa un llibre […].»

Ruth Murray Underhill, Singing for Power: The Song Magic of the Papago Indians of Southern Arizona, Berkeley & Los Angeles: University of California Press 1968 [1938], pp. 11-13
Il·lustració inspirada en un amulet sumeri d’una granota del 3500 A. de C