Els clàssics russos i estrangers eren els que millor funcionaven

costa de marfil_mancha

Un nombre significatiu de presos polítics que van escriure memòries –i això podria explicar per què van escriure memòries– atribueixen la seva supervivència a la seva habilitat per a “narrar històries”: per entretenir a presos comuns contant-los els arguments de novel·les o pel·lícules. En el món dels camps i les presons, on els llibres escassejaven i les pel·lícules eren rares, un bon narrador era molt valorat.

Lev Finkelstein diu que estarà “sempre agraït al lladre que, en el meu primer dia de presó, va reconèixer aquest potencial en mi i va dir: ‘Tu probablement has llegit molts llibres. Conta’ls a la gent i acabaràs vivint força bé. I certament jo vivia millor que els altres. Gaudia de certa notorietat, certa fama […] Em topava amb gent que em deia: “Tu ets en Levchik-Romanist [Levchik-el-narrador], em van parlar de tu a Taishet”.

Gràcies a aquesta habilitat, Finkelstein era convidat dues vegades al dia a la barraca del brigada en cap, on rebia una tassa d’aigua calenta. A la pedrera on llavors treballava “això significava la vida”. Finkelstein va descobrir, segons va dir, que els clàssics russos i estrangers eren els que millor funcionaven; tenia un èxit molt menor recontant els arguments de novel·les soviètiques més recents.

Anne Appelbaum, Gulag: A History of the Soviet Camps, Londres: Allen Lane, 2003, pàg. 352
Il·lustració inspirada en un dibuix popular de Costa d’Ivori

Es passen la nit sencera escoltant el recitat d’aquesta obra

JARRA_HN

Hi ha una traducció cingalesa de la major part dels játakas que és enormement popular, no tant per les peculiars doctrines budistes que conté, ja que a elles només s’hi al·ludeix de forma secundària, sinó pel fet de ser una col·lecció de relats entretinguts que la gent creu que són inqüestionablement certs. […]

No poques de les faules atribuïdes a Isop es troben aquí, i poc sospita el col·legial, quan llegeix sobre l’enginy de la guineu o l’astúcia del mico, que, amb el transcurs dels segles, aquests animals devenen el mestre dels tres mons, el Buda.

Cada játaka comença amb la fórmula yata-giya-dawasa, que és l’equivalent exacte del nostre “Fa molt de temps”. […] Un relat, a la manera habitual de les composicions orientals, ofereix l’oportunitat d’introduir varies històries més que només depenen lleugerament del relat principal. Els cingalesos es passen la nit sencera escoltant el recitat d’aquesta obra sense donar cap mostra de cansament, i un gran nombre de játakas els són familiars fins i tot a les dones.

Robert Spence Hardy, A manual of Buddhism, in its modern development. Londres: Williams & Norgate, 1860, pàgs. 99-101
Il·lustració inspirada en una gerra de Damasc

Mantenim les nostres vides en ordre gràcies als relats

Kalevala

Aquestes són les coses que ens cal saber. És molt fàcil emmalaltir, perquè sempre estan succeint coses que porten confusió a la nostra ment. Cal que tinguem maneres de pensar, de mantenir les coses estables, saludables, formoses. Intentem tenir una llarga vida, però ens poden passar moltes coses. Així que mantenim en ordre els nostres pensaments gràcies a aquestes figures de cordill i mantenim les nostres vides en ordre gràcies als relats. Cal que situem les nostres vides en connexió amb les estrelles i el sol, els animals i la natura sencera, altrament ens tornarem bojos o emmalaltirem.

Paraules d’un narrador navajo recollides per Barre Toelken i incloses en el seu llibre The Dynamics of Folklore, Boston: Houghton Mifflin, 1979, pàg. 96
Il·lustració inspirada en el logo de la Kalevala Society

Per endolcir-los la veu

CILINDRO HOMO NARR.

 

[A la illa de Bali] la forma normal de fer aflorar el saktí [poder màgic] aletargat és sotmetre’s al mawintén, la cerimònia d’iniciació de sacerdots, mags, ballarines i actors, destinada a proporcionar-los sort, bellesa, intel·ligència i l’encant personal que els permet tenir èxit. Als narradors d’històries i cantors d’epopeies (kekawin) se’ls inscriuen amb mel síl·labes màgiques a la llengua per endolcir-los la veu. La cerimònia l’executa un sacerdot que, després de netejar i purificar a la persona mitjançant una maweda [recitat de mantres acompanyat d’accions rituals i gestos significatius], escriu sobre el seu front, ulls, dents, espatlles, braços, etc., signes invisibles amb la tija d’una flor mullada en aigua beneita.

Miguel Covarrubias, Island of Bali, Nueva York: Alfred A. Knopf, 1937, pàg. 340
Il·lustració inspirada en un dibuix mesopotàmic

Ombres al foc

peces

Contar una història es llençar ombres al foc. Tot el que la paraula revela, en el mateix instant, ho consumeix el silenci. Només els qui resen, els qui lliuren l’ànima del tot, coneixen aquest ascendir i caure de la paraula en els abismes.

Mia Couto, La confessió de la lleona, traducció de Pere Comellas Casanova, Barcelona: Periscopi, 2016, pàg. 81
Il·lustració basada en una imatge d’inspiració budista