Liu Jingting era un narrador magistral

SERPIENTE

 

El pigotós Liu de Nanjing tenia la cara fosca i plena de cicatrius i grans. No tenia cura de la seva imatge, que li era ben indiferent, com si estigués fet d’argila o de fusta. Era un narrador d’històries magistral. Contava un cop al dia. El preu era un tael de plata. Fins i tot si arribaves deus dies abans per fer la reserva i pagar l’entrada, no podies assegurar que estigués lliure.

[…] Una vegada el vaig sentir contar en l’estil senzill de narració (sense acompanyament musical) el relat “Wu Song lluita contra el tigre a la muntanya de Jingyang”. Era molt diferent de la versió transmesa pels llibres. Les seves descripcions i il·lustracions eren ben detallades, però també sabia on tallar el fil i fer una pausa, i mai es posava xerraire. La seva veu ressonava com una gran campana. Quan arribava a un moment emocionant, aixecava la veu i bramava de tal forma que semblava que la casa s’anés a esfondrar.

En el moment que Wu Song arriba a la fonda i demana vi, no hi ha ningú en el local. Amb el sobtat clamor de Wu Song, les gerres i els bols buits emeten un so dringadís. D’aquesta manera afegia color a cada interval, i s’entestava en tenir cura dels detalls.

Només quan els seus hostes estaven asseguts i totalment atents, amb les orelles amatents per a escoltar, ell començava a contar. Tanmateix, si s’adonava que algun dels servidors xiuxiuejava el veí, o si els seus oients badallaven o mostraven una altra senyal d’ensopiment, s’aturava a l’acte i ningú podia forçar-lo a començar de nou. Cada nit, netes ja les taules i apagades les llànties, quan els senzills bols de té s’havien repartit amb tota la parsimònia, a poc a poc, començava a contar…

Zhang Dai, 1597-c. 1684, va presenciar el 1638 una actuació de Liu Jingting i va escriure sobre ella en la seva obra Tao’anmengyi, “Records dels somnis passats de Tao’an”. El passatge és citat per Vibeke Bordhal i Jette Ross en el seu llibre Storytellers: Life and Art in Yangzhou Tradition, Boston: Cheng &Tsui Company, 2002, pàg. 62
Il·lustració inspirada en un motiu assiri
Anuncis

Amarrar el mite

Barca

D’acord amb la senyora Mary Eyley, en l’entorn natiu de la zona alta del riu Cowlitz, aquelles històries que eren molt llargues es contaven en dues o tres nits consecutives. En els temps passats, potser precisament quan els oients marxaven o s’anaven quedant dormits, era costum aturar-se dient alguna cosa com “Ara amarraré el meu mite”, entenen que el mite era com una canoa, i calia amarrar-lo a una soca o a un arbre de la riba del riu fins el moment de reprendre el viatge del mite la nit següent. Llavors, en arribar el moment de les històries, potser el narrador deia: ‘Ara desamarraré el mite», i la història prosseguia a partir del punt en què s’havia interromput.

Continuant amb aquest símil, si el narrador marxava del corrent principal del seu relat, o bé es desviava cap a un canal secundari de xafardeig o de qualsevol altre tema irrellevant, podia succeir que algun dels oients l’advertís, exclamant… ‘Sembla que el teu mite va a la deriva’. És també interessant constatar que cada frase, o potser cada expressió del relat, finalitzava amb una afirmació semi ritual de ‘i’…!‘ (literalment ‘sí!’) per part del públic, del qual, si estava despert, s’esperava que respongués de forma habitual d’aquesta forma un xic carregosa. En aquests temps moderns d’escepticisme i degradació, els mites sovint són rebuts per un públic que es limita a somriure, o que fins i tot es mostra relativament indiferent.

Klikitat (sahaptin), in Melville Jacobs Northwest Sahaptin Texts, New York: Columbia University Press, 1934.
Il·lustració inspirada en gravats rupestres d’una cova de la illa de Götland.