Situar el lloc

haya

L’ “on” està entre els primers elements de tot intercanvi humà. La major part dels relats, ordres, mites i acudits no tenen sentit si no s’estableix el lloc

Philip Marsden, Rising Ground, Londres: Granta, 2014, pàg. 65
Il·lustració inspirada en un faig

Abans es fa un trago que es conta un conte

FIGURA HN_SERPIENTE

 

I el va mirar; i quan va veure com n’era de formós, va dir:

Series tan amable de venir amb mi a casa de mon pare per prendre alguna cosa?

Així que el jove hi va anar i es va asseure amb ella, i abans de preguntar-li res, ella li va servir vi i li digué:

Abans es fa un trago que es conta un conte.

En acabat de beure, el jove es va posar a parlar, i li va contar tot el que havia passat, i com l’havia vista en somnis, i a on, i ella se n’alegrà molt.

Jo també et vaig veure en somnis la mateixa nit –va dir.

J. M. de Prada-Samper (ed.), Cuentos populares de las Tierras Altas escocesas recogidos por John Francis Campbell, Madrid: Siruela: 2009, pàg. 182
Il·lustració inspirada en un element decoratiu de la baixa època d’Egipte 

La veritat dels mites

FIGURA HN_RIO GRANDE

 

Els mites són abans de tot ‘veritats fictícies’ que transmeten veritats importants per a la vida; per a nosaltres, tanmateix, i de vegades per als indis, són ficticis. Els tewa del pueblo de Santa Clara a Nou Mèxic, introdueixen alguns relats amb paraules com aquestes: ‘En un lloc que mai no va ser, en un temps que mai no va ser, això no va succeir’.

Els nootka de l’illa de Vancouver insisteixen en la veritat literal dels relats que parlen de com el fundador d’un llinatge va obtenir les prerrogatives d’aquest. Aquests relats són certs perquè l’aventura inicial va tenir lloc i la història s’ha transmès des de llavors a través d’una cadena successòria coneguda. Però, [entre els nootka,] és possible referir-se en anglès als mites com a ‘contes de fades’. L’herència, en suma, és un fet històric; les veritats dels mites poden ser d’altres tipus.

Amèrica del Nord; Dell Hymes, “Notes toward (an understanding of) supreme fictions”, a I know only so far: Essays in Ethnopoetics, Lincoln & London: University of Nebraska Press, 2003, pàg. 382
Il·lustració inspirada en un motiu indígena de la zona de Río Grande

Això era i no era

zalktis

 

Això era i no era, quan el garbell a la palla era, quan el camell era pregoner i el gall barber, quan Alà tenia moltes criatures però era pecat parlar massa…

Fòrmula d’inici turca; Warren S. Walker i Ahmet E. Uysal, More Tales Alive in Turkey, Lubbock: Texas Tech University Press, 1992, pàg. 154  
Il·lustració inspirada en un dibuix tradicional de Letònia

El món de les històries no té fi

huevo-bosquimano-decorado

Els recitals narratius variaven també en una altra dimensió, la de l’explicitut i extensió. Un narrador admirat podia esgranar un relat de l’extensió que volgués a base d’afegir detalls, però també podia plasmar l’essència del relat de forma breu. Aquells que ja coneixien els relats podien evocar-los mitjançant els detalls proporcionats. La pressuposició de què una part representa apropiadament el tot segueix viva, i aquells que t’atribueixen un coneixement dels relats a vegades mostren sorpresa quan preguntes per un detall que no s’ha donat. […] Una història acaba, com a relat i com a succés, però el corpus narratiu i el món de les històries no té fi.

Dell Hymes, “Discovering Oral Performance and Measured Verse in American Indian Narrative.” In “In vain I tried to tell you”: Essays in Native American Ethnopoetics, Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1981, p. 322  

Il·lustració inspirada per la decoració d’ous d’estruç dels pobles bosquimans

Contes per milles

mujeres

Des del nostre campament prop de la riba d’aquest famós llac [Urmia] fins a la ciutat de Maragheh hi ha divuit milles: vam fer l’etapa durant la nit. El mul·là Adinah, narrador de Sa Majestat, era al nostre grup. L’elchee (ambaixador) li va demanar que amenitzés el tedi del camí amb un conte.

–¿De quants farsekhs* el voleu? –va ser la seva resposta.

–De cinc, pel cap baix –va ser la resposta.

–Puc complaure-us d’allò més bé –va dir el mul·là–, tindreu Ahmed el sabater.

No vaig poder evitar riure per aquesta forma de mesurar un conte; però em van assegurar que era un costum habitual, sorgit del càlcul que els narradors professionals es veien obligats a fer de l’esbarjo dels seus oients. A qualsevol altre comentari sobre aquest costum hi va posar fi el mul·là Adinah, demanant-nos silenci i atenció; satisfet el seu desig, va començar així:

–A la gran ciutat d’Ispahan vivia Ahmed el sabater, un home honrat i treballador … [el conte ocupa 19 pàgines].

* 1 farsekh = c. 3 miles = 5 quilòmetres

Sketches of Persia, from the journals of a traveller in the East, London: J. Murray, 1845 , p. 252 (la primera edició és de 1827).
Il·lustració inspirada en pintures rupestres bosquimanes del Cederberg, Sud-àfrica

“Era el mascle i la femella…”

Máscaras

Ell era el mascle i la femella, el seductor i la seduïda. Era golafre, era cornut, era viatger esgotat. Esgarrapava el terra cap els costats amb els seus peus de rèptil, després es quedava immòbil i aixecava el cap. Aixecava la seva parpella inferior per cobrir l’iris, i extreia la seva llengua de llangardaix. Inflava el coll fins a formar golls de còlera; i, finalment, quan li arribava el moment de morir, es cargolava i es retorçava, atenuant més i més els seus moviments com els del Cigne Moribund.

Llavors se li va encallar la mandíbula, i allà va acabar.

L’home de blau va moure les mans en direcció al pujol i, amb la cadència triomfant de qui ha contat la millor de les històries possibles, va cridar: – ¡Allà … allà és on es troba!

El recital no havia durat més de tres minuts.

Bruce Chatwin, The Songlines, Londres: Pan Books, 1988, pàg. 117., a partir de la traducció de J. M. de Prada-Samper
Il·lustració basada en un amulet Haida (Gran Garsa Blava i Humà), conservat en el Royal British Columbia Museum