La butxaca dels contes

NETSUKE HOM. NARRR

I llavors, les nits fredes d’hivern, la iaia es ficava a dins del seu petit compartiment, la seva tenda, i es contaven contes. Jo era molt petit llavors, però recordo molt bé la meva àvia. Al voltant del foc es contaven històries meravelloses. Recordo el meu pare assegut al voltant del foc, enmig del terra, amb prou feines una petita foguera de branques al bell mig de la tenda, un forat al sostre, i el fum que sortia directament pel forat. Un llantió de parafina, feta pel meu pare, estava apagat.

La iaia contava una història, mon pare contava una història. Potser alguns nòmades [travellers] que passaven per allà s’aturaven i plantaven tenda a «El racó dels calderers», un indret a l’altra banda del rierol, davant del bosc on acampàvem. […] Ells també contaven històries i es formava un petit aplec. La nostra tenda era un lloc on paraven els nòmades que venien fins a Argyll, i sempre hi havia temps per a un relat.

Bé, doncs, la iaia s’estava amb nosaltres tot l’hivern, en aquella gran tenda, amb el seu petit compartiment. […]

La iaia era una anciana, i en aquells temps d’abans, cap anciana dels nòmades duia bossa. El que sí duien al voltant de la cintura era una gran butxaca. Recordo com era la de la iaia: l’havia feta ella mateixa, una butxaca de tartà. Era com una bossa gran, amb una corretja, i se la lligava a la cintura. Duia tres botons de nacre al centre; en aquells temps no hi havia cremalleres. La iaia duia tots els seus béns materials en aquesta butxaca.

Bé, la iaia fumava una petita pipa de fang. I quan necessitava tabac, deia.

Nens, vull que aneu al poble a buscar tabac per a la meva pipa.

I ens donava a ma germana i a mi tres penics, un per a cada un, i l’altre per a tabac. El vell botiguer solia tenir un rotlle de tabac, i tallava un bocí per a la iaia a canvi d’un penic. Nosaltres tornàvem, i la recompensa era:

Iaia, conta’ns un conte!

Ella s’asseia allà, davant de la seva petita tenda, i tenia un cassó i una petita foguera.

Recollíem branques per a ella, i ella es preparava un té negre i fort. Aixecava el cassó, el posava al costat del foc i deia:

Molt bé, nens, aviam què puc trobar aquest cop per vosaltres a la meva butxaca!

Obria la seva gran butxaca, amb els seus tres botons de nacre al costat, els recordo bé, i deia:

Bé, doncs, us contaré un conte.

Potser era el conte que havia contat tres nits abans. Potser un que feia setmanes que no contava. De vegades ens contava un conte tres o quatre cops; de vegades ens en contava un que no havíem sentit mai.

Així va ser que, un dia, la meva germana i jo vam tornar del poble. Jugàvem, i ens vam apropar a la tenda de la iaia. Lluïa un sol càlid. El cassó de té de la iaia era al costat del foc: estava fred, el foc s’havia consumit. El sol escalfava. La iaia estava ajaguda, amb les mans sota el cap, com una anciana, i el seu llitet era davant de la tenda. Al seu costat hi havia la butxaca. Era la primera vegada que la vèiem separada de la cintura de la iaia. Probablement se la treia de nits, quan s’ajaçava. Però de dia, mai!

De manera que ma germana i jo ens vam esmunyir en silenci i vam dir:

La iaia dorm! Allà hi ha la seva butxaca. Anem a veure quants contes hi ha a la butxaca de la iaia!

I amb molt de compte, la vam agafar i la vam dur darrere l’arbre prop del qual vivíem al bosc, i vam descordar els tres botons de nacre. Dins de la butxaca, allò semblava la cova d’Aladí! Hi havia pipes de fang, monedes de tres penics, anells, monedes de mig penic, de deu cèntims, fermalls, agulles, agulles de cap, tot el que una velleta porta a sobre, didals… però no vam trobar ni un sol conte! Així que no vam tocar res. Vam tornar a posar tot a dins, vam tancar la butxaca i la vam deixar on l’havíem trobada, la vam posar al costat de la iaia.

Vam dir:

Anirem a jugar una altra vegada, i tornarem amb la iaia quan es desperti.

Així doncs, vam anar a jugar de nou, i vam tornar més o menys una hora després, i la iaia ja s’havia aixecat. Encenia el foc i escalfava el té fred. I ens vam asseure al seu costat. Després de prendre’s el seu té negre i fort, va començar a encendre la pipa. Nosaltres li vam preguntar:

Iaia, ens contaràs un conte?

Sí, nens –va respondre–. Us contaré un conte.

Li encantava contar-nos contes perquè així ens feia companyia, i també era bona companyia per a ella seure allà amb nosaltres, els nens. Va dir:

Ara espereu un moment, espereu, aviam què tinc per a vosaltres aquesta nit.

I va obrir aquella butxaca. Ens va mirar una estona a mi i a la meva germana, ens va mirar una llarga estona amb els seus ulls blaus. Va dir:

Sabeu una cosa, nens?

Vam respondre:

No, iaia.

Ella va dir:

Es veu que quan dormia algú ha obert la meva butxaca, i tots els contes han marxat! Aquesta nit, nens, no us puc contar cap conte.

I aquella nit no ens va contar cap conte. I mai no va tornar a contar-nos cap conte. I jo tenia disset anys quan va morir la meva iaia, però només onze quan això va passar. La iaia no va tornar a contar-me cap història, i aquesta és una història real!

Duncan Williamson, The Horsieman: Memories of a Traveller 1928-1958, Edimburg, Canongate Press, 1994, pàgines 6-8
Il·lustració inspirada en un netsuke japonès
Anuncis

Quan la veu eloqüent i el gest d’un vell arrugat i canós…

burkina

En aquestes illes llunyanes (Illes Hèbrides) on els homes viuen amb lentitud, i viuen molt, probablement perquè no viuen amb presses, en toscs i pintorescs coberts construïts amb pedres i torba, on homes de fins i tot vuitanta anys han passat la major part de la seva existència, en aquests recés de tranquil·litat enmig del corrent de la vida, vells pensaments s’acumulen com or en pols en un rierol de Sutherland, i allà es conserven.

Allà, a les nits d’hivern, bocabadats i amb els ulls esbatanats, els nens seuen a la claror vermella del foc de torba, sota el gris sostre de fum, i escolten emocionats aquests estranys i antics mites. Deixen de ser nois i noies esparracats i descalços, amb grenyes llargues, fosques o rosses; escolten com l’aguerrit pastor lluità contra el drac i es feu amb la princesa i el regne, i el seu ànim s’eleva com el d’ell. Deixen d’existir les patates i la llet, els envans de fusta i les culleres de banya, quan la veu eloqüent i el gest d’un vell arrugat i canós desplega al seu davant l’escudella d’or i les menges del gegant.

I quan el relat conclou, i el foc amb prou feines crema, nois i noies s’acotxen a les seves màrfegues i segueixen somiant, i així somien fins que es fan grans, i envelleixen, i el vell relat es converteix en part de les seves vides tranquil·les. El somni d’aventures del nen és el punt lluminós dins d’una rutina de penes i treballs, i l’home no l’oblida mai mentre viu.

John Francis Campbell, “On current British mythology and oral traditions”, Journal of the Ethnological Society of London, 1869-1870, vol. 2, pàgs. 331-332
Il·lustració inspirada en un dibuix pintat sobre una carabassa de Burkina Faso

Fórmula espanyola de tancament

cratera_HN

 

I per celebrar-la, van menjar perdius i a mi em van enclastar el plat als nassos. I jo, en veure això, vaig untar les sabates amb greix i vaig tornar a casa corrents.

Juan José Orga Díaz, mestre ferrador de Frama, Potes, Santander; Aurelio M. Espinosa fill, Cuentos populares de Castilla y León, vol. 2, Madrid: CSIC, 1988, pàg. 199

Il·lustració inspirada en un cràter grec clàssic

El més perdurable

maripojapo

Is buaine port ná glór na-éan,

Is buaine focal ná toice an tsaoil.

Una tonada és més perdurable que el cant dels ocells,

un conte és més perdurable que tota la riquesa del món.

(Proverbi irlandès)

Irish proverb, in Robin Gwyndaf, “A Welsh Lake Legends and the Famous Physicians of Myddfai”, Bealoideas, vol. 60-61, 1992-1993, p. 245

Il·lustració inspirada en un dibuix japonès

 

Contes per a nits immenses

Cactus

Hoste meu, ja que sobre aquest punt m’interrogues i cerques,

calla, escolta i delecta’t i ves bevent el teu vi,

ben assegut: les nits ja són immenses; hi ha lleure

per dormir com per escoltar, qui li plau; i abans d’hora

no necessites gitar-te; que el molt dormir també cansa.

Odissea, XV, 390 et ss. traducció de Carles Riba,
Il·lustració inspirada en un disseny amerindi de Nord Amèrica.

Que en seria, de preciosa, la vida d’un narrador errant!

Corredores

Contar contes a algú que els escolti com contes, que no et conegui, que no esperi sentir literatura. Que en seria, de preciosa, la vida d’un narrador errant!  Algú diu una paraula i tu contes la història. Sense parar ni de dia ni de nit, pots quedar-te cec o perdre l’ús de braços i cames, però la teva boca encara funciona, i tu vas contant tot allò que et passa pel cap. No tens res, sinó un infinit i sempre creixent munt d’històries.

Lo millor de tot seria poder viure tan sols de paraules, sense necessitat de menjar.

Elias Canetti, Hampstead: Apuntes rescatados 1954-1971, traducció  Juan José del Solar, Madrid: Anaya & Mario Muchnik, 1996, p. 33.
Il·lustració basada en una pintura rupestre bosquimana del Sud d’Àfrica.

Invenció i veritat

Klickita

El conte és inventat, i el cant, veritat. (proverbi rus)

Russian proverb, Jakobson «On Russian Fairy Tales», appendix to  A. N. Afanas’ev, Russian Fairy Tales, traducción de Norbert Guterman, Nueva York: Pantheon, 1945, p. 649.
Il·lustració inspirada en l’art del poble Klickitat de la costa nord-oest d’Amèrica.