Valor de les històries
Recuperant el relat
He trobat la clau del sistema que (en els vells temps) regia el matrimoni entre parents llunyans, una qüestió que l’any passat em tenia desconcertat. Quan la núvia es casa, certa part del relat ancestral (smaiusta) del seu pare es transmet al marit; per exemple, el dret a tallar o pintar un corb en una caixa per guardar menjar. Llevat que es torni a adquirir, el relat roman a la família del marit, però a mida que el smaiusta es va transmetent, roman el record que part d’ell és a una altra família, i un fill, un nét o un altre descendent del pare de l’esposa intentarà recuperar-lo esposant-se amb una muller de l’altra família. Tal com ho expressen els bella coola, un home sempre ‘caça’ quan contrau matrimoni, amb l’objectiu de recuperar fragments dels seus smaiustas.
De la carta de l’antropòleg canadenc T. F. McIlwraith a Edward Sapir, 26 Desembre 1923, At Home with the Bella Coola Indians: T. F. McIlwraith’s Field Letters, edited by John Barker and Douglas Cole, Vancouver: UBC Press, 2003 pp. 113-114
Il·lustració inspirada en una pintura rupestre bosquimana del Cederberg, Sud-àfrica
El més perdurable
Is buaine port ná glór na-éan,
Is buaine focal ná toice an tsaoil.
Una tonada és més perdurable que el cant dels ocells,
un conte és més perdurable que tota la riquesa del món.
(Proverbi irlandès)
Irish proverb, in Robin Gwyndaf, “A Welsh Lake Legends and the Famous Physicians of Myddfai”, Bealoideas, vol. 60-61, 1992-1993, p. 245
Il·lustració inspirada en un dibuix japonès
Originals en un sentit diferent
El mite és un llenguatge constituït per formes intemporals, no momentànies. Els temes [del recital improvisat per dos narradors haida per a l’antropòleg John Swanton] no van ser bastits per a aquesta ocasió. Són originals en un sentit diferent. Són relats amb mil o deu mil anys d’antiguitat als quals se’ls dóna un ús contemporani, relats que renoven el món present en repetir allò que sabem sobre com es va formar el món.
Robert Bringhurst, A Story as Sharp as a Knife: The Classical Haida Mythtellers and Their World, Vancouver: Douglas & McIntyre, 1999: 220
Inspirat en el dibuix d’un escut trobat en un got grec.
Les nostres narracions no sempre conten coses boniques
Les nostres narracions són històries sobre l’experiència humana i, per tant, no sempre conten coses boniques. Però no podem embellir un relat per complaure l’oient i, al mateix temps, cenyir-nos a la veritat. La llengua ha de ser l’eco d’allò que estem obligats a contar, i no pot adaptar-se als humors i els gustos de l’home. La paraula d’un nadó no és digna de confiança, però les experiències dels antics són portadores de veritats. Per tant, quan narrem els nostres mites, no parlem per nosaltres mateixos; és la saviesa dels pares la que parla a través de nosaltres.
Osarqaq, Greenland Inuit storyteller, early 20th century. Knud Rasmussen, Greenland by the Polar Sea: The Story of the Thule Expedition from Melville Bay to Cape Morris Jesup, New York: Frederick A. Stokes [1921], pàg. 27
Il·lustració inspirada per un dibuix de la cultura Mochica, Perú.
No som com pedres
Penso que l’interès per la narració forma part de la nostra forma de ser en el món. Respon a la necessitat que tenim d’entendre allò que ha passat, allò que els homes han fet, allò que poden fer: els perills, les aventures, les proves de tota mena. No som com pedres, immòbils, ni com flors o insectes, la vida dels quals està traçada de bell antuvi. Nosaltres som éssers fets per a l’aventura. L’home mai podrà renunciar a que li narrin històries.
Mircea Eliade, La prueba del laberinto: Conversaciones con Claude-Henri Rocquet, traducción de J. Valiente Malla, Madrid: Ediciones Cristiandad, 1980, pàg. 159
Il·lustració inspirada en els bols de ceràmica dels hausa de Nigèria
Les històries són les cases on habitem
Les històries són les cases on habitem. Són el menjar que posem a taula, que consumim i que la nostra sang absorbeix. Tanmateix, les històries no existeixen del tot excepte en la presència física d’aquells que les narren. Després, de forma misteriosa, conserven aquesta corporeïtat quan arriben als nostres ulls i ressonen en la oïda del nostre esperit mitjançant aquest procés que anomenem memòria. Els narradors són així els arquitectes i paletes del nostre univers. Basteixen arcs de pedra invisible que abasten enormes sales. També construeixen cambres comunes i corrents que són el nostre abric quotidià. Sia en un estil exaltat o bé humil, els narradors ens serveixen l’aliment espiritual que ens sustenta, tant les simples veritats com les més delicioses mentides.
Qui són, doncs, els narradors? …[Certament] tots som narradors d’històries i oients d’històries. Estem obligats a ser ambdues coses si volem navegar en el món en què vivim, cada porció del qual… és en part creació nostra. Llevat que es produeixi un trauma terrible, les facultats complementàries d’escoltar i narrar històries ens acompanyen de manera irrenunciable des de ben petits. Al llarg de tota la nostra vida, ambdues facultats romanen al fons de la nostra essència d’éssers intel·ligents, donant forma als nostres pensaments, apartant-nos de l’error i conduint-nos més i més envers a allò que el futur pugui portar-nos.
John Niles, Homo Narrans: The Poetics and Anthropology of Oral Literature, Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1999: 64-65
Il·lustració inspirada en el logo de la Kalevala Society
Akangkwirreme, escolta profundament
La cosa més sòlida que puc dir als nostres nens i nenes d’ara és: no oblideu la nostra cultura. És important, escolteu les persones grans, no els doneu l’esquena. Escolteu amb respecte el que diguin, i tireu endavant.
Per instruir els infants hem de contar-los històries, dur-los a la plana, moure’ns amb ells per allà. Sortir a caçar, buscar allò que volem trobar, parlar-los d’allò que estem buscant. És supervivència. […] Pensa profundament, Conta’ls històries, parla’ls d’allò que fas, així és com millor aprenen els nostres infants, fent coses. És també una forma d’ensenyar a la gent de fora la nostra cultura: mostrar-los el nostre país.
A tots els altres nens, a l’altra gent, els diria: veniu, escolteu-nos, us contarem la nostra cultura. Apreneu de nosaltres. D’aquesta forma tots sobreviurem. […] Hem de fer coses junts: respectar, escoltar i pensar, fer coses junts, no només parlar tota l’estona. Para’t a pensar alguna vegada, simplement deixa que hi hagi silenci. Cal que aprenguis a esperar, a deixar que els teus pensaments tornin cap a tu. Entén també com pot sentir-se l’altra persona, tingues en compte que pot ser que no sàpigues la resposta, o no entenguis la pregunta. Això és el que significa treballar entre cultures. El respecte ha de fluir en ambdues direccions, també l’aprenentatge. […] Espero que escolteu profundament i deixeu que aquestes històries us penetrin. Aquestes històries són per a tots els temps, per als dies d’abans, per ajudar a recordar als grans, però també per al futur i per als joves d’ara. En bescanvi per les històries dels nostres grans nosaltres havíem de donar-los el menjar que havíem recol·lectat, és el que havíem de fer per aprendre; compartir és sobreviure.
Kathleen Kemarre Wallace (with Judy Lovell), Listen Deeply, Let These Stories In, Alice Springs: IAD Press, 2009, pp. 170, 171. Wallace, va néixer en 1948, és una artista i narradora que pertany als Arrente d’Austràlia Central.
Il·lustració inspirada en un dibuix realitzat sobre una carabassa a Ghana.
Defuig els contes de velles
Si exposes aquestes coses als germans, seràs un bon servent del Crist Jesús, nodrit amb les paraules de la fe i de la bona doctrina que has seguit. Defuig les faules profanes i els contes de velles. (I Timoteu, 4: 6-7).
Homo Narrans 