Les històries actuaran dins teu com a fletxes

ARACNIFORME_HN

Penso en la muntanya anomenada ‘Roques blanques s’estenen fent pinya’ com si fos la meva àvia materna. Recordo històries d’allò que en altres temps va succeir en aquella muntanya. Les històries que em van contar eren com fletxes. Quan estic en un altre lloc i sento el nom de la muntanya, la veig. El seu nom és com una imatge. Les històries actuaran dins teu com a fletxes. Els contes et fan viure com cal. Els contes fan que et renovis.

(Benson Lewis, 64 anys, apatxe de Cibecue, 1979)

Wisdom Sits in Places: Landscape and Language Among the Western Apache, Albuquerque: University of New Mexico Press, p. 38

Dibuix de Anansi,  l’aranya del poble Ashanti

Anuncis

La saviesa s’assenta als llocs

ESTELIFORME_HN

La saviesa s’assenta als llocs. És com l’aigua que mai s’asseca. ¿Oi que per seguir viu et cal l’aigua? Bé, doncs també et cal beure del llocs. Cal que recordis tot sobre ells. Cal que aprenguis el seu nom. Cal que sàpigues allò que fa molt de temps hi va passar. Cal que pensis sobre això i que no deixis de fer-ho. Llavors el teu intel·lecte es tornarà més i més àgil. Llavors veuràs el perill abans que passi. Recorreràs un llarg camí i viuràs molt de temps. Seràs savi. La gent et respectarà.

Dudley Patterson, notable apatxe de Cibecue

Dudley Patterson, Cibecue Apache elder; Wisdom Sits in Places: Landscape and Language Among the Western Apache, Albuquerque: University of New Mexico Press, p. 127

I·lustració inspirada en un dibuix del poble huichol de Mèxic

Ningú no pot pesar figues

Amuleto sumerio

 

«Les cançons dels pàpago es transmeten de cantor a cantor amb més cura que els poemes d’Homer. Un home somia les seves pròpies cançons i les dóna al seu fill; però abans de néixer ell ja hi havia un corpus de màgia mitjançant la qual els avantpassats governaven el seu món. Aquest conjunt de cants i relats l’he anomenat a vegades la ‘Bíblia pàpago’. Com bona part de la literatura no escrita del sud-oest [dels Estats Units], és meitat prosa i meitat vers […].

»A tot poblet pàpago hi ha un ancià, la funció hereditària del qual és recitar aquesta ‘Bíblia’. El moment convingut pel seu recital són aquelles quatre nits d’hivern ‘quan el sol s’atura’ abans de donar la volta en aquest viatge al sud en què sembla que potser es pugui endur la llum per sempre.

»En aquelles nits –quatre, perquè tot allò sagrat va de quatre en quatre– els homes pàpago es reunien a la casa cerimonial […].

»Els homes seien amb les cames creuades, els braços plegats i el cap cot. Aquesta era la postura que el decòrum exigia, de la mateixa manera que els nostres avantpassats victorians exigien seure amb l’esquena dreta al banc de l’església. Ningú havia d’interrompre l’orador amb una pregunta, ni tan sols amb un moviment. Ningú no podia pesar figues. Si algú ho feia, un dels seus veïns li posava una cigarreta encesa entre els dits dels peus, calçats amb sandàlies. Si l’orador ho veia, s’aturava abruptament i aquella nit ja no hi havia més narració d’històries.

»El narrador havia treballat potser durant anys per memoritzar tota aquella complexa massa de prosa i vers. La prosa la complementava a vegades amb il·lustracions i explicacions de la seva pròpia collita, però el vers no es podia canviar. La lletra i la tonada de cada cançó havien estat ‘donades’ per Germà Gran [el creador]; també el punt exacte en què apareixien dins del relat. Un ancià s’ha negat a contar-me una història perquè havia oblidat la tonada d’una cançó, i per això no podia contar-me el relat complert. Tanmateix, s’han anat filtrant variants, i la ‘Bíblia’ canvia d’un poblet a l’altre.

La ‘Bíblia’ pàpago requeriria per si mateixa un llibre […].»

Ruth Murray Underhill, Singing for Power: The Song Magic of the Papago Indians of Southern Arizona, Berkeley & Los Angeles: University of California Press 1968 [1938], pp. 11-13
Il·lustració inspirada en un amulet sumeri d’una granota del 3500 A. de C

Recuperant el relat

HN-cazador

He trobat la clau del sistema que (en els vells temps) regia el matrimoni entre parents llunyans, una qüestió que l’any passat em tenia desconcertat. Quan la núvia es casa, certa part del relat ancestral (smaiusta) del seu pare es transmet al marit; per exemple, el dret a tallar o pintar un corb en una caixa per guardar menjar. Llevat que es torni a adquirir, el relat roman a la família del marit, però a mida que el smaiusta es va transmetent, roman el record que part d’ell és a una altra família, i un fill, un nét o un altre descendent del pare de l’esposa intentarà recuperar-lo esposant-se amb una muller de l’altra família. Tal com ho expressen els bella coola, un home sempre ‘caça’ quan contrau matrimoni, amb l’objectiu de recuperar fragments dels seus smaiustas.

De la carta de l’antropòleg canadenc  T. F. McIlwraith a Edward Sapir, 26 Desembre 1923, At Home with the Bella Coola Indians: T. F. McIlwraith’s Field Letters, edited by John Barker and Douglas Cole, Vancouver: UBC Press, 2003 pp. 113-114
Il·lustració inspirada en una pintura rupestre bosquimana del Cederberg, Sud-àfrica

El més perdurable

maripojapo

Is buaine port ná glór na-éan,

Is buaine focal ná toice an tsaoil.

Una tonada és més perdurable que el cant dels ocells,

un conte és més perdurable que tota la riquesa del món.

(Proverbi irlandès)

Irish proverb, in Robin Gwyndaf, “A Welsh Lake Legends and the Famous Physicians of Myddfai”, Bealoideas, vol. 60-61, 1992-1993, p. 245

Il·lustració inspirada en un dibuix japonès

 

Originals en un sentit diferent

Tondo peces

El mite és un llenguatge constituït per formes intemporals, no momentànies. Els temes [del recital improvisat per dos narradors haida per a l’antropòleg John Swanton] no van ser bastits per a aquesta ocasió. Són originals en un sentit diferent. Són relats amb mil o deu mil anys d’antiguitat als quals se’ls dóna un ús contemporani, relats que renoven el món present en repetir allò que sabem sobre com es va formar el món.

Robert Bringhurst, A Story as Sharp as a Knife: The Classical Haida Mythtellers and Their World, Vancouver: Douglas & McIntyre, 1999: 220
Inspirat en el dibuix d’un escut trobat en un got grec.

Les nostres narracions no sempre conten coses boniques

MOCHE FISH_HN

Les nostres narracions són històries sobre l’experiència humana i, per tant, no sempre conten coses boniques. Però no podem embellir un relat per complaure l’oient i, al mateix temps, cenyir-nos a la veritat. La llengua ha de ser l’eco d’allò que estem obligats a contar, i no pot adaptar-se als humors i els gustos de l’home. La paraula d’un nadó no és digna de confiança, però les experiències dels antics són portadores de veritats. Per tant, quan narrem els nostres mites, no parlem per nosaltres mateixos; és la saviesa dels pares la que parla a través de nosaltres.

Osarqaq, Greenland Inuit storyteller, early 20th century. Knud Rasmussen, Greenland by the Polar Sea: The Story of the Thule Expedition from Melville Bay to Cape Morris Jesup, New York: Frederick A. Stokes [1921], pàg. 27
Il·lustració inspirada per un dibuix de la cultura Mochica, Perú.