La saviesa s’assenta als llocs

ESTELIFORME_HN

La saviesa s’assenta als llocs. És com l’aigua que mai s’asseca. ¿Oi que per seguir viu et cal l’aigua? Bé, doncs també et cal beure del llocs. Cal que recordis tot sobre ells. Cal que aprenguis el seu nom. Cal que sàpigues allò que fa molt de temps hi va passar. Cal que pensis sobre això i que no deixis de fer-ho. Llavors el teu intel·lecte es tornarà més i més àgil. Llavors veuràs el perill abans que passi. Recorreràs un llarg camí i viuràs molt de temps. Seràs savi. La gent et respectarà.

Dudley Patterson, notable apatxe de Cibecue

Dudley Patterson, Cibecue Apache elder; Wisdom Sits in Places: Landscape and Language Among the Western Apache, Albuquerque: University of New Mexico Press, p. 127

I·lustració inspirada en un dibuix del poble huichol de Mèxic

Ningú no pot pesar figues

Amuleto sumerio

 

«Les cançons dels pàpago es transmeten de cantor a cantor amb més cura que els poemes d’Homer. Un home somia les seves pròpies cançons i les dóna al seu fill; però abans de néixer ell ja hi havia un corpus de màgia mitjançant la qual els avantpassats governaven el seu món. Aquest conjunt de cants i relats l’he anomenat a vegades la ‘Bíblia pàpago’. Com bona part de la literatura no escrita del sud-oest [dels Estats Units], és meitat prosa i meitat vers […].

»A tot poblet pàpago hi ha un ancià, la funció hereditària del qual és recitar aquesta ‘Bíblia’. El moment convingut pel seu recital són aquelles quatre nits d’hivern ‘quan el sol s’atura’ abans de donar la volta en aquest viatge al sud en què sembla que potser es pugui endur la llum per sempre.

»En aquelles nits –quatre, perquè tot allò sagrat va de quatre en quatre– els homes pàpago es reunien a la casa cerimonial […].

»Els homes seien amb les cames creuades, els braços plegats i el cap cot. Aquesta era la postura que el decòrum exigia, de la mateixa manera que els nostres avantpassats victorians exigien seure amb l’esquena dreta al banc de l’església. Ningú havia d’interrompre l’orador amb una pregunta, ni tan sols amb un moviment. Ningú no podia pesar figues. Si algú ho feia, un dels seus veïns li posava una cigarreta encesa entre els dits dels peus, calçats amb sandàlies. Si l’orador ho veia, s’aturava abruptament i aquella nit ja no hi havia més narració d’històries.

»El narrador havia treballat potser durant anys per memoritzar tota aquella complexa massa de prosa i vers. La prosa la complementava a vegades amb il·lustracions i explicacions de la seva pròpia collita, però el vers no es podia canviar. La lletra i la tonada de cada cançó havien estat ‘donades’ per Germà Gran [el creador]; també el punt exacte en què apareixien dins del relat. Un ancià s’ha negat a contar-me una història perquè havia oblidat la tonada d’una cançó, i per això no podia contar-me el relat complert. Tanmateix, s’han anat filtrant variants, i la ‘Bíblia’ canvia d’un poblet a l’altre.

La ‘Bíblia’ pàpago requeriria per si mateixa un llibre […].»

Ruth Murray Underhill, Singing for Power: The Song Magic of the Papago Indians of Southern Arizona, Berkeley & Los Angeles: University of California Press 1968 [1938], pp. 11-13
Il·lustració inspirada en un amulet sumeri d’una granota del 3500 A. de C

Recuperant el relat

HN-cazador

He trobat la clau del sistema que (en els vells temps) regia el matrimoni entre parents llunyans, una qüestió que l’any passat em tenia desconcertat. Quan la núvia es casa, certa part del relat ancestral (smaiusta) del seu pare es transmet al marit; per exemple, el dret a tallar o pintar un corb en una caixa per guardar menjar. Llevat que es torni a adquirir, el relat roman a la família del marit, però a mida que el smaiusta es va transmetent, roman el record que part d’ell és a una altra família, i un fill, un nét o un altre descendent del pare de l’esposa intentarà recuperar-lo esposant-se amb una muller de l’altra família. Tal com ho expressen els bella coola, un home sempre ‘caça’ quan contrau matrimoni, amb l’objectiu de recuperar fragments dels seus smaiustas.

De la carta de l’antropòleg canadenc  T. F. McIlwraith a Edward Sapir, 26 Desembre 1923, At Home with the Bella Coola Indians: T. F. McIlwraith’s Field Letters, edited by John Barker and Douglas Cole, Vancouver: UBC Press, 2003 pp. 113-114
Il·lustració inspirada en una pintura rupestre bosquimana del Cederberg, Sud-àfrica

Originals en un sentit diferent

Tondo peces

El mite és un llenguatge constituït per formes intemporals, no momentànies. Els temes [del recital improvisat per dos narradors haida per a l’antropòleg John Swanton] no van ser bastits per a aquesta ocasió. Són originals en un sentit diferent. Són relats amb mil o deu mil anys d’antiguitat als quals se’ls dóna un ús contemporani, relats que renoven el món present en repetir allò que sabem sobre com es va formar el món.

Robert Bringhurst, A Story as Sharp as a Knife: The Classical Haida Mythtellers and Their World, Vancouver: Douglas & McIntyre, 1999: 220
Inspirat en el dibuix d’un escut trobat en un got grec.

Aplanar el terra

Muñeca navajo

Un vell narrador [abans de començar a contar la seva història] acostumava a aplanar el terra davant d’ell amb la mà i hi imprimia dues marques amb el polze dret, dues amb l’esquerre i una doble marca amb els dos polzes alhora. A continuació, es fregava les mans i es passava la mà dreta cap amunt pujant per la cama dreta, fins a la cintura; es tocava la mà esquerra i la passava pel braç dret fins al pit. Feia el mateix fent pujar la mà dreta i l’esquerra per l’altre costat. Després tocava les marques de terra amb ambdues mans, se les fregava i se les passava pel cap i per tot el cos.

Això significava que el Creador havia fet el cos i les extremitats del éssers humans de la mateixa manera que havia fet la terra, i que el Creador era testimoni d’allò que s’anava a contar. No contaven cap de les històries antigues o sagrades sense fer això abans. I era una cosa bona. Jo vaig confiar sempre en [els vells narradors], i crec que contaven la veritat. (John Stands in Timber, xeienne).

John Stands in Timber y Margot Liberty, with Robert M. Utley, Cheyenne Memories, Lincoln y London: 1972 [1967], p. 12.
Il·lustració inspirada en l’art del poble Navaho del sud-oest d’Estats Units.

L’arbre narrador

arbolito

Al Baix Klamath hi ha un arbre vellíssim, immens, que ha proporcionat un relat del primer món i la seva gent. El mateix arbre és un membre de la primera humanitat, transformat; ningú no sap quina edat té. Els fetillers s’hi apleguen a sota un cop l’any, conversen, li fan preguntes, reben respostes. Cada any, una pedreta s’afegeix a un munt on, pel que sembla, hi ha milers de còdols. El munt és prop de l’arbre; no és permès que ningú compti les pedres que hi ha. El munt és sagrat; un cop una pedra es col·loca al costat de les altres, ha de romandre allà per sempre.

Aquest arbre sagrat ha contat històries del primer món, històries que els indis Weitspekan [Yurok] coneixen i reverencien.

Jeremiah Curtin, Creation Myths of Primitive America, Santa Barbara, CA: ABC-CLIO, 2000 [1898], p. xxx.
Il·lustració inspirada en un tèxtil contemporani sud-africà.