Els clàssics russos i estrangers eren els que millor funcionaven

costa de marfil_mancha

Un nombre significatiu de presos polítics que van escriure memòries –i això podria explicar per què van escriure memòries– atribueixen la seva supervivència a la seva habilitat per a “narrar històries”: per entretenir a presos comuns contant-los els arguments de novel·les o pel·lícules. En el món dels camps i les presons, on els llibres escassejaven i les pel·lícules eren rares, un bon narrador era molt valorat.

Lev Finkelstein diu que estarà “sempre agraït al lladre que, en el meu primer dia de presó, va reconèixer aquest potencial en mi i va dir: ‘Tu probablement has llegit molts llibres. Conta’ls a la gent i acabaràs vivint força bé. I certament jo vivia millor que els altres. Gaudia de certa notorietat, certa fama […] Em topava amb gent que em deia: “Tu ets en Levchik-Romanist [Levchik-el-narrador], em van parlar de tu a Taishet”.

Gràcies a aquesta habilitat, Finkelstein era convidat dues vegades al dia a la barraca del brigada en cap, on rebia una tassa d’aigua calenta. A la pedrera on llavors treballava “això significava la vida”. Finkelstein va descobrir, segons va dir, que els clàssics russos i estrangers eren els que millor funcionaven; tenia un èxit molt menor recontant els arguments de novel·les soviètiques més recents.

Anne Appelbaum, Gulag: A History of the Soviet Camps, Londres: Allen Lane, 2003, pàg. 352
Il·lustració inspirada en un dibuix popular de Costa d’Ivori

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s