Es pot afirmar amb confiança que no hi ha en el món cap tribu aborigen on la narració de mites no estigui limitada a un grup reduït d’individus dotats d’aquest talent concret. Aquests individus són sempre molt respectats per la comunitat, i se’ls permet que es prenguin amb un text determinades llibertats que els estan vedades a la resta de la gent. De fet, en ocasions se’ls admira precisament per prendre’s aquestes llibertats. Malgrat que la teoria acceptada a tot arreu és sens dubte que un mite sempre s’ha de contar de la mateixa manera, tot el que la teoria vol dir aquí és el que ja vaig dir abans, és a dir, que l’essencial de la trama, els temes i el dramatis personae no canvien. En resum, no es tolera una ruptura pronunciada de l’argument tradicional o la tradició literària concreta. Les llibertats que li són permeses a un narrador de talent varien d’un mite a un altre, d’una tribu a una altra, i dins de la seva pròpia tribu, d’un període a un altre.
Entre els winnebago, com ja hem indicat, el dret a narrar un mite determinat, és a dir, un waikan, pertany a una família o un individu concrets. En cert sentit, el mite és un “bé” que li pertany i, com a tal, sovint posseeix un alt valor pecuniari. En els casos en què el mite era molt sagrat o molt llarg, era necessari adquirir-lo per entregues. Tanmateix, el nombre de persones amb dret a comprar-lo estava rigorosament restringit, ja que ningú es prendria la molèstia de comprar el dret a narrar un mite per pura curiositat, ni l’amo li contaria a una persona així. El que passava en realitat era que un waikan passava d’un narrador de talent a un altre.
Això significava que el seu contingut i estil, si bé podien haver quedat fixats de forma bàsica i primària per la tradició, quedaven fixats de forma secundària per individus d’una habilitat literària específica que infonien a aquest waikan l’empremta del seu propi geni i temperament. No cal dir que intentaven narrar-lo amb la mateixa excel·lència i autenticitat que els seus predecessors més dotats. Els conformistes i ‘classicistes’ més estrictes entre els narradors intentaven obertament preservar el llenguatge exacte del seu predecessor. No obstant, no se’ls exigia fidelitat. De fet, en general els oients preferien i valoraven un narrador en funció del seu propi estil i forma d’expressar-se, és a dir, en funció de la seva pròpia personalitat. No hem pas d’oblidar que no estem tractant aquí amb relats escrits. Cada relat era, estrictament parlant, un drama on l’actuació del narrador era tan crucial com el relat en si mateix. Recalcar una cosa tan elemental pot semblar innecessari, però és quelcom que sovint s’oblida.
Sobre la tradició dels winnebago, un poble amerindi de la zona dels Grans Llacs; Paul Radin, The Trickster: A Study in American Indian Mythology, Nova York: Philosophical Library, pàg. 122
Il·lustració inspirada en un dibuix de la cultura hohokam
Homo Narrans 