La narració sempre podrà defensar-se sola

RHINO HOM. NARRR

No estic defensant l’art que practico. La novel·la, la narració d’històries en general, sempre podrà defensar-se sola. […]

La narració d’històries pot defensar-se sola. És cert això? Han estat els censors tan ineficaços segle rere segle? Doncs sí. Són ineficaços perquè en establir les normes que els relats no poden transgredir, i en fer complir aquestes normes, no se n’adonen que el caràcter ofensiu dels relats no rau en el fet que transgredeixin normes concretes, sinó en la seva capacitat per a crear i alterar les seves pròpies normes. […] Perquè (i estic parodiant un xic aquesta postura) un relat no és un missatge amb un embolcall, un embolcall retòric o estètic. No és un missatge més un residu; on el residu i l’art amb el qual el missatge està recobert pel residu formen la temàtica de la retòrica o l’estètica, o bé l’apreciació literària. A les històries no hi ha afegits. No es composen d’una cosa a la qual s’hi afegeix una altra, missatge més vehicle, subestructura més superestructura. Al teclat amb què s’escriuen, la tecla + no funciona. Sempre hi ha una diferència; i la diferència no és una part, la part que queda enrere després de la subtracció. La tecla – tampoc funciona: la diferència ho és tot.

La narració d’històries (deixin que em repeteixi, àdhuc a risc d’avorrir-los) no és una forma de fer que els missatges siguin, com es sol dir, ‘efectius’. La narració d’històries és una altra [another] forma de pensar, una forma altra de pensar [an other mode of thinking]. És més venerable que la història, tan antiga com l’escarabat. Com els escarabats, les narracions es poden consumir. Només cal arrencar-los les ales i tirar-hi un xic de sal. Són nutritius, fins a cert punt, tot i que si el que de veritat vols és nutrició, probablement la buscaràs a una altra banda. Els escarabats també es poden colonitzar. Pots atrapar-los amb una trampa per a escarabats, criar-los (amb gran facilitat), concentrar-los en granges d’escarabats. Pots enfilar-los amb agulles de cap i posar-los en vitrines, etiquetats. Pots fer servir les seves ales per a cobrir les pantalles dels llums. Pots realitzar diminutes disseccions del seu sistema respiratori, pots tenyir-los, fotografiar-los, emmarcar-los i penjar-los de la paret. Pots, si vols, assecar-los, polvoritzar-los i barrejar-los amb explosius d’alta potència i transformar-los en bombes. Pots fins i tot fer-ne relats, com va fer Kafka, tot i que això és molt difícil. Una de les coses que, segons sembla, no pots fer, és eradicar-los. Es reprodueixen, com diu el trop, com a mosques, i en les circumstàncies més difícils. Es desconeix per quin motiu són a la terra, la qual, probablement, seria un lloc més agradable (i, sens dubte, més fàcil d’entendre) sense ells. Es diu que seguiran aquí quan nosaltres, i tots els nostres artefactes, haguem desaparegut.

D’això se’n diu paràbola, una forma cultivada per grups marginals, grups que no tenen lloc en els corrents dominants, en la trama principal de la història, perquè és difícil determinar què és el que vol dir.

Al final, segueix havent-hi una diferència entre un escarabat i un relat, i la diferència segueix essent-ho tot.

J. M. Coetzee, “The Novel Today”, Upstream , vol. 6, 1988, pàgs. 3-4
Il·lustració inspirada en el dibuix d’un rinoceront de la cova de Chauvet, França
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s